Marc Rosich, dramaturg: "Tothom té por d'envellir, i així doncs, la peça esdevé universal"

Marc Rosich, autor també de la dramatúrgia de Mr. Scrooge, que es representa cada Nadal a Sant Cugat, signa la dramatúrgia i la direcció d'escena d'El retrat de Dorian Gray, a partir de l'obra d'Oscar Wilde. Àngels Gonyalons encarna el mateix Wilde i dona vida a tots els personatges: Dorian, seduït per la seva bellesa eterna; el pintor Basil; la jove Sybil i, sobretot, Lord Henry, guia en la seva caiguda moral. Amb música original de Jordi Cornudella, un trio vocal i un quintet de corda, la proposta fusiona text i música en una peça delicada que ressona avui amb força en una societat obsessionada amb la imatge i la joventut.

Per què va decidir fer la dramatúrgia de El retrat de Dorian Gray?

Després de treballar junts amb l'Àngels Gonyalons a L'Alegria que passa, de Dagoll Dagom, vam buscar un altre projecte. I l'Àngels, que va ser un dels meus ídols de jove, em va proposar de fer El retrat de Dorian Gray, una obra que, tot i que ella no la va triar per això, estava en l'ambient. De fet, quan vaig rebre la trucada, m'havia comprat unes entrades per anar a veure aquest espectacle a Londres. Es donaven moltes casualitats i vaig dir-me: per què no?

Quina mena de repte ha suposat per a vostè?

Aquests reptes no em fan por. Una de les meves especialitats és l'adaptació de novel·la al teatre. Vaig fer el Tirant lo Blanc de Calixto Bieto o Pedra de tartera, de Maria Barbal, al Teatre Nacional. Tinc tota una experiència en l'adaptació de novel·les al teatre, així que diríem que res no em fa por. També he convertit en musical L'Alegria que passa, de Rusiñol; La infanticida, de Víctor Català, o El llibre de les bèsties, de Ramon Llull... Per a mi és com un gra de sorra en aquest camí d'anar portant clàssics al teatre.

Però, si hagués d’assenyalar-ne un, diria que aquesta adaptació té el gran repte de com transformes una novel·la en un musical. Quan passes de novel·la a teatre has de fer una gran reducció, perquè només tens 1 h 30 min o 2 h de muntatge i, en canvi, en un llibre tens pàgines i pàgines. El gran repte és la reducció: només pots ensenyar la punta de l’iceberg de l’original, però l’espectador ha de tenir la sensació que és com si l’hagués llegit sencer. Si això succeeix en el teatre de text, en el teatre musical encara més, perquè les paraules, en ser cantades, ocupen més espai. A més, he tingut un treball constant amb el compositor Jordi Cornudella, amb qui hem buscat una peça en què no es noti el pas del text parlat al cantat, perquè l’espectador no sàpiga mai si veu teatre de text o teatre musical.

Què es trobaran els espectadors que vagin a veure-la?

Ha estat un dels espectacles estrella del Grec. Ha agradat molt a la crítica i hem volgut fer un espectacle que enamori l'espectador.

Tracta una temàtica molt actual...

Avui vivim en una dictadura de la imatge, i es castiga els actors i, sobretot, totes les actrius quan envelleixen, conseqüència de l'edatisme que hi ha en tota la societat. Tots aquests temes són inherents a l'obra: el culte excessiu a la imatge, l'hedonisme i, a més a més, escrit per Oscar Wilde... És una de les peces més precioses. La metàfora que ens proposa és molt forta: aquell noi jove que, davant del seu quadre, fa un pacte amb el diable per no envellir, perquè sigui el quadre qui envelleixi i ell es mantingui jove. Tots voldríem aquesta eterna joventut. Són temes que planen en l'ambient perquè els sentim nostres. Tothom té por d'envellir i, d'aquesta manera, la peça esdevé molt universal.

Ha construït una dramatúrgia perquè l'Àngels Gonyalons brilli?

És un monòleg en què Àngels Gonyalons interpreta Oscar Wilde, que ens explica la novel·la i, en explicar-nos-la, es desdobla, es triplica, es quadruplica en tots els personatges de l'obra. Però no està sola. L'acompanya un trio vocal masculí que l'ajuda a explicar la història, la complementa i fa que la peça tingui més capes d'interès i que harmònicament sigui més interessant. I també un quintet de corda. Amb el Jordi Cornudella, el compositor, vam pensar que la peça havia de ser molt delicada i que un quintet de corda era la formació instrumental que necessitàvem. És una peça molt delicada, molt camerística. Amb només quatre veus expliquem tota la història.

Què recorda del Teatre-Auditori de Sant Cugat?

És un teatre meravellós. Quan vas de gira, és un dels llocs on les peces queden més lluïdes. I com a espectador també hi he anat força vegades, quan es feien cicles d'òpera. Recordo haver vist una Aïda. A més, havia col·laborat amb uns cors infantils de Sant Cugat ara fa uns anys, i cada any portàvem una cantata infantil a partir de Mr. Scrooge, de Dickens. Una vegada a l'any, durant el desembre, durant sis o set anys, vaig estar venint amb el Cor Infantil de Sant Cugat.

Mr. Scrooge... que encara es representa...

Doncs això ho vaig crear jo.

Què recomanaria als joves que es vulguin introduir en el món del teatre?

Que vegin teatre, que llegeixin teatre i que en muntin amb els amics. Si troben un grup de teatre amateur que els aculli, doncs fantàstic. És posar-se en camí. També llegir teatre, informar-se. El camí és llarg, però molt apassionant.

Posar-se a fer teatre és més important avui en dia més que la formació?

Tot és important.

I ara és més complicat que abans introduir-se a la professió?

Sempre ha estat complicat. Sempre diem que el teatre està en crisi, però realment sempre hi haurà qui vulgui que es facin obres de teatre i veure teatre en viu.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.