Noies de Sant Cugat: “Fer punta al coixí és molt més que fer puntes, és art i comunitat”

Les Noies de Sant Cugat celebren 20 anys de trajectòria com a grup de punta al coixí dins del Centre Cultural de la Unió Santcugatenca. Formades per una vintena de puntaires, i amb Lluïsa Ansoleaga i Joana Arcas al capdavant, el col·lectiu s’ha consolidat com un espai de preservació d’aquest art tèxtil, però també com un punt de trobada, transmissió i comunitat. El dijous, 7 de maig, a les 18h, s’inaugura l’exposició, Volta i creu: Les noies de Sant Cugat, al Centre Grau-Garriga d’Art Tèxtil Contemporani.

Més info: Les Noies de Sant Cugat volen donar a conèixer la punta de coixí en el seu 20è aniversari

Com definiren el grup de Les Noies de Sant Cugat?

Lluïsa Ansoleaga: Les puntaires som un grup de dones normals i corrents que ens agrada molt el que fem, però sobretot tenim molt clar que el que fem té un valor que no volem que es perdi. Amb els anys ens hem anat mantenint amb aquesta idea: defensar la punta al coixí com a art tèxtil i continuar transmetent-la a tothom qui vulgui aprendre. No és només una activitat manual, és una manera de conservar una tradició que forma part del nostre patrimoni.

Joana Arcas: Fer punta al coixí és molt més que fer puntes. És art, perquè treballes amb fils, boixets i un coixí, però també és comunitat. Quan estem aquí no només fem feina manual, sinó que compartim estones, converses i una manera de fer que ens uneix molt. I quan acabes una peça, la satisfacció és enorme. És una sensació molt gratificant, fins al punt que per a nosaltres és gairebé terapèutic, perquè et demana concentració i et fa desconnectar de tot.

“Som un grup de dones normals i corrents que ens agrada molt el que fem”

Què és exactament la punta al coixí i d’on prové aquesta tradició?

Arcas: És una tècnica molt antiga, que ens arriba fa uns 400 anys des del nord d’Europa i que es va anar estenent per diferents territoris. A Catalunya té molta importància Arenys, amb la coneguda punta d’Arenys, que es feia servir molt en contextos religiosos i també per a l’alta burgesia, perquè era un treball molt delicat i valuós. El que fem nosaltres és sobretot la base geomètrica d’aquesta tècnica, la part inicial a partir de la qual després es poden desenvolupar moltes altres variants més complexes.

Com va néixer el grup?

Ansoleaga: El grup va començar de manera molt senzilla, a partir d’una merceria que hi havia davant de La Unió. La persona que la portava va començar a reunir gent interessada a aprendre punta al coixí. Amb el temps, aquell espai es va fer petit i es va plantejar la possibilitat d’entrar a formar part de La Unió Santcugatenca. I des d’aleshores, ens hem mantingut aquí.

Arcas: Quan jo hi vaig arribar érem molt poques, potser nou o deu persones. Algunes venien d’altres grups de puntaires que hi havia hagut a Sant Cugat. Amb els anys hem anat creixent i també canviant, però sempre hem mantingut aquesta essència de compartir el que sabem i d’aprendre les unes de les altres.

Com s’organitzen?

Arcas: En el nostre cas no tenim professora, som autodidactes. Ens hem anat formant entre nosaltres, amb el que cadascuna sap i amb el que hem anat aprenent amb el temps. Quan arriba algú nou, les que tenen més experiència l’ajuden a començar, a entendre els moviments i a agafar la pràctica. També hi ha companyes que busquen informació per internet, fan cursos o consulten altres fonts, i després tot això es comparteix dins del grup. A més, les trobades amb altres puntaires són molt importants, perquè allà veus altres maneres de treballar i pots preguntar, intercanviar i continuar aprenent.

"No és només un lloc on venir a fer punta al coixí, sinó també un espai de relació"

Com és el dia a dia del grup?

Ansoleaga: Ens trobem dues vegades per setmana i aquest espai és molt important per a nosaltres. No és només un lloc on venir a fer punta al coixí, sinó també un espai de relació. És un moment de calma, de conversa i de continuïtat, on mantenim viu el grup.

Arcas: Tot i que estem concentrades fent boixets, també parlem molt. Hi ha una part molt social. I quan ho fas a casa, en canvi, és diferent: és un moment de silenci, de concentració absoluta. En tots dos casos, té un punt molt especial, perquè t’obliga a estar pendent del que fas i a desconnectar del ritme habitual.

"Durant aquests anys han passat moltes persones pel grup, i cadascuna ha aportat alguna cosa"

Celebren 20 anys de trajectòria. Què representa per a vostès aquesta fita?

Ansoleaga: És un gran èxit. No és gens fàcil mantenir un grup així durant 20 anys. A Sant Cugat hi havia altres grups de puntaires que han desaparegut, i nosaltres hem aconseguit continuar. Això ens fa sentir molt orgulloses.

Arcas: Durant aquests anys han passat moltes persones pel grup, i cadascuna ha aportat alguna cosa. Arribar als 20 anys vol dir que el projecte ha tingut vida, que ha funcionat i que ha tingut sentit. I això és el que realment importa.

"La idea de l'exposició és mostrar la punta al coixí d’una manera viva, no només com una peça exposada"

Quines activitats han preparat per celebrar aquests 20 anys?

Ansoleaga: Hem fet diverses activitats per donar-nos a conèixer i celebrar l’aniversari. Per exemple, el dissabte 18 vam estar fent puntes a la plaça Barcelona, en una jornada oberta on va passar molta gent i vam poder mostrar la nostra feina en directe, acompanyades també de música i altres activitats del barri. Va ser molt bonic perquè la gent s’aturava, preguntava i descobria què fem.

Arcas: També hem preparat una exposició al Museu Grau-Garriga, que inaugurem el 7 de maig i que es podrà visitar fins al 27 de setembre. I dins d’aquest programa d’activitats farem una performance a la Sala Clavé, amb música, dansa i nosaltres treballant en directe amb els boixets. La idea és mostrar la punta al coixí d’una manera viva, no només com una peça exposada.

Com veuen la punta al coixí avui dia? És prou coneguda?

Ansoleaga: És coneguda en certs ambients, sobretot dins del món de les puntaires, però en general és un cercle bastant tancat. No perquè nosaltres ens tanquem, sinó perquè sovint hi ha desconeixement o idees equivocades sobre el que és realment.

Arcas: Hi ha una visió una mica reduïda del que fem. La gent pensa que només són puntetes petites o coses decoratives senzilles, i no és així. Es poden fer moltes coses diferents, amb molts materials i tècniques. És un art molt més ampli del que la gent s’imagina, i això costa de fer arribar.

Quins són els principals reptes que tenen com a grup?

Ansoleaga: El repte principal és continuar i fer-nos visibles. Que la gent del poble sàpiga que existim i que estem obertes a ensenyar. Per nosaltres és molt important transmetre aquest coneixement i evitar que es perdi.

Arcas: També mantenir la continuïtat. Nosaltres diem, fins i tot en broma, que continuarem fins als 92 anys, però en realitat darrere hi ha aquesta voluntat de seguir, d’estar actives i de continuar compartint el que sabem.

Consideren que hi ha relleu generacional?

Arcas: N’hi ha, però és complicat. Ara mateix tenim una nena de 12 anys molt motivada, que feia temps que volia aprendre. També hem tingut altres joves, però sovint els estudis i el ritme de vida fan que no puguin continuar. Tot i així, quan ho proven, molts s’hi enganxen.

“És una tècnica que requereix paciència, i avui dia tot va molt ràpid”

Com veuen el futur de la punta al coixí?

Ansoleaga: Ens agradaria que continués viu i que hi hagués relleu. Que la gent jove ho conegui i ho valori com el que és.

Arcas: És una tècnica que requereix paciència, i avui dia tot va molt ràpid. Però quan la gent ho prova, descobreix que és molt gratificant. El futur passa per continuar ensenyant i per no deixar que es perdi.

Quin desig tenen com a grup amb motiu d’aquest 20è aniversari?

Ansoleaga: El meu desig és, sobretot, que l’exposició que hem preparat tingui molt bona acollida i que la gent del poble s’hi acosti. Per nosaltres és molt important que es vegi el treball que fem, perquè hi ha peces realment magnífiques i creiem que val la pena que es coneguin i es valorin. Si la gent ve i ho veu, per nosaltres ja és un gran triomf.

Arcas: Per mi, arribar a fer l’exposició ja era un somni. Era un objectiu que teníem des de feia temps i aconseguir-ho ha estat una gran satisfacció. Ara el desig és que la gent ho pugui veure i entendre. També crec que és important reivindicar que això no és només una activitat antiga o menor, sinó un treball artesanal amb molt valor, sovint fet per dones, que no sempre ha estat prou reconegut. Ens agradaria que això es veiés i es respectés més.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.