‘Perfectament imperfecte’, Orozco dixit
El Teatre-Auditori de Sant Cugat es va rendir dissabte 14 d’abril als peus d’un artista com pocs que va brillar amb llum pròpia en un concert ple de sentiment
Després de cedir els primers vint minuts de concert a un grup jove que, en paraules d’Orozco, “heu de conèixer”, els Puerta Diez, l’escenari del Teatre-Auditori es va quedar en la penombra per escoltar com el propi Orozco recitava els versos de presentació del seu disc Diez. “Deu són els anys; deu són els discs; deu els anys que passaria amb tu”, recitava des del més llunyà de l’escenari, acabant amb “tu ets cada cançó”. La banda, a l’escenari, ja iniciava el compte. De l’1 al 10, número màgic amb el que Antonio Orozco apareixia a l’escenari santcugatenc.
Un concert que, a banda de recórrer els grans èxits de l’artista, també va servir per retre homenatge a la seva mare, i compartir confidències amb un púbic al que, com deia “li dec tot”. De fet, va explicar diferents història durant el concert, entre elles, com la seva trajectòria va començar a Sant Cugat, on el seu avi li deia “fill, toques malament, i cantes pitjor, però tu, fill meu, sense cap dubte, ho aconseguiràs”. Amb el seu fill a l’escenari, va voler homenatjar la seva mare, a qui li va lliurar el Disc d’Or recentment aconseguit per les vendes de Diez a Espanya. Un moment que, fins i tot va emocionar el propi Orozco quan, en seu fill, després de marxar, va reaparèixer a l’escenari per abraçar-se al seu pare.
Sigui com sigui, a banda de les històries, i dels moments confiats al públic santcugatenc, Orozco va demostrar que deu anys només són un moment, i que el que l’ha fet arribar a poder celebrar aquest aniversari és la seva veu, la seva música, les seves lletres simplement perfectes, i el seu carisma i proximitat amb el seu públic. I en aquest cas, no hi havia allau de quinceanyeras perdent el nord i dedicant-li tota classe de piropos propis de l’edat; hi havia un públic amb una mitjana d’edat més assenyada, que també va elogiar a crits l’artista, i que des de les primeres notes de la segona cançó ja no es va tornar a asseure a les seves butaques.
El Teatre-Auditori es va convertir en una festa amb un amfitrió de luxe, que amb temes com Pasó, va voler recordar que “és importantíssim no penedir-se mai de qualsevol cosa que facis”, i amb Ya lo sabes ens feia conscients de que “hi ha mil maneres d’estimar, i mil maneres de dir t’estimo”. Un tema que, únicament acompanyat pel piano, va fer emmudir el públic quan, a capella, Orozco va cantar més de la meitat de la cançó demostrant per què està on està.
Tampoc va faltar la proximitat quan, amb Es mi soledad es va endinsar a la Platea per cantar-la amb el seu públic, i de tornada a l’escenari, va voler “brindar per tots aquells que, com jo, ens sentim perfectament imperfectes”. I amb Dime por que va arribar la bojeria, amb temes que van fer saltar, cantar i cridar mentre Orozco lluïa una veu prodigiosa, sempre acompanyat d’uns grans músics que, per suposat, estan (i molt) a l’alçada.
Quatre bisos després, Orozco va reaparèixer, a soles, amb la guitarra, per interpretar dos temes. Els més propers i sincers. Dedicades a aquelles persones que sempre hi són: “tu reculls les meves engrunes, sempre, i jo, et juro per la meva vida que recolliré les teves”.
Llums a la sala. Dues hores de concert, i el regust dolç d’haver estat partícip d’una altra nit única al Teatre-Auditori de Sant Cugat.
I sí, tornaré a ser parcial. Em va sorprendre, em va emocionar, i encara ara, mentre poso punt i final a aquesta crònica, somric recordant els millors moments d’un concert del que no n’esborraria ni un sol acord.