Riure per no plorar

Mar Monegal, jove autora catalana, guanya el X Combat de Dramatúrgia del Festival Temporada Alta 2020 amb Monopoli. Dic jove perquè quan guanya té 40 anys i d'això, de quan i com es considera avui en dia l'edat, com el pas generacional ha canviat radicalment les qualificacions, també ho tracta a l'obra.

Una parella, en Pol i la Montse, viuen en un pis llogat quan reben una comunicació de l'agent immobiliari corresponent que els comunica que la propietària ha decidit cancel·lar el seu contracte de lloguer i que tenen 3 mesos i un dia per deixar-lo lliure. Això d'un dia és molt significatiu perquè ens recorda les penes de presó quan es verbalitza alguna sentència criminal.

En Pol i la Montse, com moltes parelles de joves-vells actuals, no tenen uns ingressos suficients per plantejar un canvi de pis escollint on aniran a viure perquè ell no té una feina fitxa, no té contracte ni pot justificar ingressos i ella sí, però òbviament, insuficient per assumir les pujades de preus en els lloguers dels darrers tres anys a Barcelona. I no ho diuen, però la majoria dels espectadors del Teatre Auditori segur que ho vàrem pensar, el que passa també a Sant Cugat.

Per solucionar un plantejament diferent de la parella davant d'aquesta nova situació decideixen fer una partida de Monopoly (amb y si us plau), un joc imprescindible d'infantessa d'en Pol, perquè el guanyador decidirà que portaran i que deixaran i també on aniran dels diferents llocs de la ciutat que han estat visitant. Aquesta anada i tornada al passat serveix per explicar els canvis que s'han produït en les relacions econòmiques i, sobretot, en la manera d'afrontar el pas dels anys i les suposades necessitats de les persones per assolir la realitat actual que no té res a veure amb les de generacions anteriors... aparentment.

L'obra es presenta en format comèdia, moviment, gesticulació (a voltes caricaturesca), pantalles canviants de colors, imatges i música de Nina Simone ,amb una significativa Ain't Got No, I Got Life que s'escolta a mitja obra i que, al final apareix en pantalla amb la traducció confirmant que hi ha qui sembla que no tingui res, però no és veritat si té la vida.

Sara Espigul i Eduard Buch responen perfectament a la idea de Monegal que recolza la direcció compartida amb Josep Galindo, i fan una extraordinària actuació identificant-se perfectament amb els personatges en un crescendo difícil que no cau mai, ans al contrari, demostrant la intel·ligent dosificació d'informació real i joc interpersonal en una representació on els espectadors són cridats a compartir sensacions i sentiments. Està clar, per subsistir cal riure per no plorar.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.