Sam Abrams: "La llengua catalana sense la cultura i la literatura anirà a l’abisme"

Donald Samuel Abrams Levy, més conegut com a Sam Abrams, és un poeta, traductor, professor, assagista i crític literari. Va néixer a Beckley, Virgínia Occidental, Estats Units, però està establert a Catalunya des dels anys 70. Amb 21 anys va debutar a la literatura catalana com a editor de l'obra completa de Santiago Rusiñol per l'editorial Selecta.

El TOT conversa amb Sam Abrams per fer un repàs a la seva trajectòria amb la literatura catalana i reflexionar sobre l'estat actual de la llengua catalana.

Com va ser el seu procés d’aprenentatge i adaptació a la cultura catalana?

Són diverses qüestions, una primera és que els meus avis eren immigrants d’Europa de l’est als Estats Units. Quan era nen i adolescent veia que els meus avis i els meus pares eren diferents dels altres pares i avis dels nens, llavors jo no sabia a què atribuir aquesta diferència. Quan vaig venir a Catalunya i vaig començar a interactuar amb la gent me'n vaig adonar, el problema és que ells (els avis) eren europeus. Per tant, la primera reacció és que vaig retrobar una part de la meva identitat que s’havia perdut pel camí, perquè ells d’Europa no en volien ni sentir a parlar. Van marxar a creu i ratlla i no en sabem res més. D'altra banda, la idea que m'havien venut a mi era la idea que es projectava d’Espanya arreu del món, "Espanya una, grande y libre" i vaig trobar que no era una, ni era grande, ni era libre. I em va canviar absolutament la visió del món, vaig començar a veure el mapa en unes altres dimensions; les llengües minoritzades de les nacions submergides dins de nacions d’estats, tot això em va canviar completament el cap. Això és així.

"La primera reacció (a l'arribar a Catalunya) és que vaig retrobar una part de la meva identitat que s'havia perdut pel camí".

Com passa de ser l'editor de l’obra completa de Santiago Rusiñol a debutar com a poeta i crític literari?

A veure, quan et fiques en el món literari, en principi, crec que tothom, es dediqui al que es dediqui, primer de tot és un lector. Comences per la lectura perquè t’apassiona la lectura, t’apassiona la literatura i després ja comences a veure-li les possibilitats. Aleshores, vaig començar per la manera que se'm va oferir, estava fent la carrera i em va interessar molt el modernisme, vaig estudiar el Rusiñol i em vaig adonar perfectament que d'aquell home sabíem la meitat de la pel·lícula. Vaig començar a investigar i va venir rodat; els estudis literaris a l’Autònoma, començar a interessar-me pel modernisme i aprendre a fer investigació em va portar per allà. Després, un cop a dins del món literari, encara que fos per aquesta porta, és clar, t’animes, vas veient i dius: un moment, porto alguna cosa a dins i a veure què és. Vaig començar a fer crítica literària perquè un amic em va empènyer i em va dir: "Escolta fem un suplement especial sobre Herman Melville i necessitem un article teu". Doncs ja hi som. Després, de poemes sempre n’havia escrit i al final, un dia tenia la sensació que de tota aquella jungla de papers, allà dins hi havia un llibre. Em vaig dedicar a ordenar-lo, em va trucar un editor i em va dir: "Escolta, m’han dit que tens un llibre, el podria llegir?". Li vaig passar l’original, em va trucar al cap d’una setmana o deu dies i em va dir: "Si no tens cap compromís, m’agradaria editar el llibre jo". He tingut molta sort perquè molta gent m’ha obert portes, he anat per aquí i per allà.

Com a traductor de poemes, quines són les recompenses de traduir poesia d’una llengua a una altra?

La literatura catalana és una literatura extraordinària que ha donat gent de primer nivell. No ens hem de deixar enganyar per les aparences “d’una petita llengua, d’una petita cultura, d’un petit país dins d’un altre estat”; tot això és igual. Mira els seus creadors què és el que han creat, clar, comences a ensopegar amb gent com Joan Maragall, gent com Carles Riba i dius: però si són boníssims! I pel que jo sé de literatura europea, americana i internacional, aquests nois no es queden enrere, són del mateix nivell.

"No ens hem de deixar enganyar per les aparences “d’una petita llengua, d’una petita cultura, d’un petit país dins d’un altre estat” , tot això és igual".

I per què en aquella època es quedaven enrere?

Perquè ningú apostava, claríssimament. Començant pels mateixos catalans. En aquests últims 25-30 anys s'ha produït un canvi de Catalunya respecte a la seva presència, i internacional, en què els catalans es creuen la seva cultura. Hi havia una època que la gent pensava amb allò que diuen "el pensament màgic": "Potser ens toca un miracle i ens toca el Premi Nobel de Literatura amb l'Espriu". Ara, la majoria de la gent diria: "Oh per què no pot haver-hi un Premi de Literatura Nobel que sigui en català?". És a dir, Jaume Cabré el podria guanyar, hi ha un canvi de xip. Després, la comunitat internacional també ha canviat en els últims anys per efecte del postcolonialisme, de dir: "els grans escriptors i escriptores surten on surten i que tu tinguis una gran cultura, una gran llengua, molta pasta i un estat que et recolza, no vol dir necessàriament que els escriptors siguin més bons o menys bons". S’ha relativitzat tot. Abans no, havies de venir d’una gran comunitat lingüística, amb una gran tradició, amb un estat al darrere, amb molta pasta... Avui és: què escrius? Anem a mirar això. La situació ha canviat, el món està disposat a llegir literatura en llengua catalana sense prejudicis. Han llegit ‘Incerta Glòria’ de Joan Sales traduït a l’anglès i és un llibre que ha donat la volta al planeta, un dels llibres més destacats de l’any i s'ha llegit sense cap mena de prejudici. “Busco una bona novel·la” i s’han trobat no una bona novel·la, s’han trobat una novel·la extraordinària, ja està. En canvi, anys enrere Joan Sales, “això no em sona”, "català no em sona", “anem a la literatura francesa, anem a la literatura alemanya, anem a la literatura anglesa" i això ha canviat.

"En aquests últims 25-30 anys s'ha produït un canvi de Catalunya respecte a la seva presència, i internacional, en què els catalans es creuen la seva cultura".

Mercè Rodoreda sí que va tenir més projecció.

Va tenir un editor extraordinari, això és. Primer ella arriba amb els deures fets, és una gran escriptora, no la pots tancar en un armari petit. Aleshores, ensopega amb un gran editor que és Joan Sales, un home que com a editor sabia molt bé el pa que s'hi donava de les relacions internacionals i d'importar grans autors aquí. Llavors, per què no podem exportar grans autors d'aquí cap a fora? Va creure en l'obra de Mercè Rodoreda, va començar mans i mànigues a fer-la traduir, a impulsar-la, etc. I aquí comença el miracle de Mercè Rodoreda que es defensa sola.

Per vostè, quin és el paper del crític literari?

Per mi, la crítica literària té una sèrie de funcions. Primera funció, si s’exerceix correctament i no d’una manera esbiaixada, el que fa en primera instància és apuntar al lector o lectora cap a una obra que val la pena tenir. Aquesta obra és, a nivell artístic o formal, un gran discurs que està ben resolt a nivell de llengua i a nivell de contingut. En aquest món, quan entres en una llibreria i estàs més de mitja hora, et deprimeixes de la quantitat de coses que hi ha, aleshores costa molt poder triar, llavors, el crític orienta els lectors. Segona funció, enraonar perquè aquesta obra és bona. Estàs donant claus de lectura al lector, és a dir, vas ajudant a educar el seu nivell cultural i el nivell educatiu perquè ell pugui el dia de demà volar sol; entrar a la llibreria, trobar el llibre i explicar per què li ha agradat. Per mi, això és la funció del crític.

Creu que la democratització que hi ha a les xarxes socials desprestigia, cada vegada més, la figura del crític i dels intel·lectuals?

Crec que més que desprestigiar es va relativitzant, no és tan important. Avui, amb les xarxes sí que és veritat que hi ha una democratització; pots agafar i des de l'anonimat pots opinar sobre una obra literària. Aquí, l’únic problema és que en el discurs immens que hi ha a Twitter, es colen tota mena d’intencions i aleshores, hi ha l’autor que s’autopromociona i diu: "Soc l’hòstia". Bé, a tu no et toca dir que ets l’hòstia. Després hi ha altra gent que entren amb interessos creats; com promocionar una editorial, promocionar un autor que els hi cau especialment bé... És a dir, no estan fent la feina del crític, la qual és assenyalar, avaluar i educar. Aleshores, això pot ser contraproduent, a vegades no, a vegades sí. Està molt bé que els lectors opinin, ara, després, hi ha l’espavilat que es cola.

"Avui, amb les xarxes sí que es veritat que hi ha una democratització; pots agafar i des de l'anonimat pots opinar sobre una obra literària".

Actualment, la gent ja no busca als crítics i als intel·lectuals com a primer camí per formar-se una opinió.

Això mateix, se'ls fa evident que el camí a seguir és entrar a Twitter i a Twitter trobaran aquesta informació o a Amazon. Algunes persones troben que això és la via d'informar-se sobre els llibres. No comparem una persona que fa cinc anys que llegeix seriosament amb una persona que és crític literari i en porta trenta.

Com a estranger que va adoptar Catalunya com a llar i va contribuir activament amb la seva cultura, com descriuria l’impacte que ha tingut la llengua catalana en la seva pròpia vida?

A mi m’ha canviat completament. És a dir, jo soc del parer que una sola vida a dins d’una sola llengua, a dins d’una sola comunitat, és una qüestió molt pobre. Jo crec que tothom hauria de tenir una altra llengua, una altra llengua paral·lela que et permet des d’aquella llengua, veure la teva pròpia des d’una altra perspectiva, és molt enriquidor.  Aleshores, per mi, el català va ser aquesta altra llengua des de la qual jo podia mirar la meva pròpia i després, una llengua et porta a una altra i a una altra, i et vas enriquint. Jo he après moltes llengües darrere dels autors perquè m’han agradat i els he volgut llegir i sentir la seva veu en la seva pròpia llengua. Ell té una cosmovisió completament diferent de la meva, aleshores, és confrontar el teu món amb el seu i deixar que aquelles coses que ell fa, que a tu no se t’havien acudit, a tu t’enriqueixi. Tot aquest conflicte lingüístic que hi ha a Espanya no l’entenc, no l’entenc en absolut. És la negació del que soc. Si pots viure en una comunitat on hi ha dues llengües, millor que una.

"Soc del parer que una sola vida a dins d’una sola llengua, a dins d’una sola comunitat, és una qüestió molt pobre".

Tenir el gallec, el basc i el català és una riquesa, és un patrimoni. I tu et pots enriquir a partir d’aquí. La Mercè Rodoreda tenia el ditet ficat a la cultura anglosaxona, a la cultura francesa, a la cultura italiana, era una senyora culta. Tot això va cap a ella a enriquir-la, a fer-la més oberta, més profunda, més versàtil. És evident i es nota en la seva obra. Crec que en el món on vivim, amb la capacitat que tenim de trasllat, amb les xarxes socials que ens permeten comunicar-nos amb tota mena de gent, doncs això hauria de ser el model. Obra’t al món a viure experiències que t’enriqueixin, el català per mi és una d’aquestes experiències.

"Obre’t al món a viure experiències que t’enriqueixin, el català per mi és una d’aquestes experiències".

Què en pensa de la oficialitat del català a la Unió Europea, pot ajudar en la preservació de la llengua?

A veure, crec que ara per ara és un programa polític en què s’està agafant el braç del senyor Sánchez, torçant-lo i obligant-lo a fer una cosa que ell, per ell, no faria, perquè és un monolingüe i el català “està molt bé per parlar-lo en la intimitat”. Per política l’estan obligant a fer veritat que el català sigui cooficial, per tant, que sigui present tant en el congrés d’aquí com en el Parlament Europeu crec que és una cosa superpositiva. Si Catalunya aconsegueix que el català sigui respectat i acollit a la UE, tu saps la propaganda que és això per la llengua catalana? Per començar, tots els europarlamentaris hauran de saber que existeix el català. Ara hi ha uns quants il·luminats que sí que ho saben i molts que no saben ben bé ni de què va, doncs els obligarà. També s'anirà criant una mena de divulgació o difusió de la llengua catalana i al darrere, la cultura, i al darrere, el poble català. I això està molt bé. No ha vingut per convenciment natural sinó per conveniència política, però mira, si es fa, fantàstic, millor que millor.

Es parlava millor el català fa 40 anys que ara? Hi ha diferència entre els pobles i l’àrea metropolitana?

Crec, que respecte a fa 40 anys, hi havia una comunitat petita catalanoparlant que per l'amenaça de la llengua per l'opressió espanyola i del règim franquista sobretot, hi havia un cert tancament d' "això és el nostre i ho defensem". En aquests moments crec que el català és una llengua més oberta, més present en la societat, en tot el que això significa i aleshores, no es pot sostenir el purisme aquest que estava en l’època més difícil del català. Aquí, el que ha de passar és que els llocs que tenen responsabilitat lingüística com són els diaris, la televisió o la ràdio, són guardians de la llengua i han de fer correctament la seva feina. S'ha de tenir cura de la llengua, no pot ser que en un chyron (subtítol explicatiu) de TV3 trobis faltes d’ortografia o que els presentadors parlin amb calcs sintàctics del castellà. Els convidats, és clar, no els pots controlar.

"Els llocs que tenen responsabilitat lingüística com són els diaris, la televisió o la ràdio, són guardians de la llengua i han de fer correctament la seva feina".

Actualment, hi ha grups de música que sí divulguen el català, però el parlen d’una manera col·loquial. Per exemple, el cas de la sardana Coti x Coti de The Tyets ajuda a la preservació i promoció de la llengua catalana?

Quan una llengua surt d’una comunitat restringida i es fa present a tota la societat, no pots evitar que hi hagi diferents nivells, perquè hi ha diferents novells de cultura, diferents nivells socials, diferents nivells econòmics, diferents nivells educatius, etc. El que no pot ser és que agafis allò, que com a cultura popular està bé, i el posis com a exemple. Això no pot anar així, que té dret a existir? I tant que sí. No cal que tothom parli com Òmnium Cultural, només faltaria, però hem de saber cada cosa a quin lloc correspon. En aquests moments trobo que la llengua, una de les coses que l’està fent baixar de nivell, és que el nivell popular s’està imposant com a model. Això no va així en cap cultura i el català no és cap excepció.

"En aquests moments trobo que la llengua, una de les coses que l’està fent baixar de nivell, és que el nivell popular s’està imposant com a model".

També hi ha una altra qüestió, la llengua es divorcia de la qüestió de la cultura i és una mena d’arma de batalla de tipus polític, de tipus ideològic. La llengua serveix per a la creació i per la literatura, per tota una sèrie de menesters i els que utilitzen la llengua per aquestes coses són els que saben de veritat. Això és tan important com que el català estigui al Parlament Europeu. Una de les coses que s’han de fer és prestigiar la teva cultura, que la gent sàpiga que allà hi ha model, que a la Rodoreda hi ha model, al Pere Calders hi ha model, i respectar la cultura, tractar-la bé, divulgar-la, que sigui molt present. La llengua catalana sense la cultura i la literatura anirà a l’abisme, si només és una arma política, ja m’explicaràs. La gràcia de la literatura catalana és que és una cultura tan creativa, que té tantes coses, que hi ha per a tots els gustos.

"Una de les coses que s’han de fer és prestigiar la teva cultura, que la gent sàpiga que allà hi ha model".

Als mitjans predomina el català central de Barcelona. Ens perdem la riquesa del català?

I tant que sí i això que TV3 durant molt de temps havia intentat buscar gent de tot arreu per entendre que és una comunitat lingüística. Una de les coses que la gent no entén és que el català forma una comunitat lingüística i que té zones diferents. Una zona és la zona del principat que és la zona 1, la proximitat absoluta. Després hi ha el català que es parla a les comunitats autònomes, dins de l’estat espanyol, que no són el principat de Catalunya; València, les Illes Balears, la franja de ponent... Segona zona. La tercera zona és la zona internacional que es parla el català. L’alguer és la llengua oficial d’Andorra, és a dir, Andorra té representació a les nacions unides i a la Catalunya del Nord és la tercera zona, tota una comunitat molt important. La gent quan van a les presentacions de llibres d’un autor de la Catalunya del Nord com Joan-Lluís Lluís es queden encantats, es queden hipnotitzats per aquell home i part de la seva gràcia, part de la seva màgia, és com parla el català un home francès de naixement i de sang. És a dir, celebrem la gran diversitat i riquesa dins de la pròpia llengua, i això no es fa. Hi ha una mena de tirania sobre que el català de veritat és el català de Girona, no home no, el català de Menorca, de Formentera o l’Alguer és tan autèntic com el català de Girona. Per tant, a TV3 ha d’haver-hi gent de tot el territori. Els guionistes, una de les coses que han de pensar al preparar la seva història és: Com faig entrar un valencià?

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.