Xavier Bosch: "El periodisme també és guardar històries al calaix"
El periodista santcugatenc Xavier Bosch va publicar l’any 2009 la seva segona novel·la de ficció, Se sabrà tot, amb què va guanyar el Premi Sant Jordi i va obtenir gran èxit de vendes. Ara acaba de publicar la segona part, Homes d’honor.
Com crea la figura del Dani Santana, protagonista de les novel·les?
Volia fer un thriller periodístic i, per tant, necessitava un periodista. En aquest món d’antiherois, jo volia un heroi: algú que el periodisme encara se’l creia amb els seus principis i vaig crear el Dani Santana. Se sabrà tot va anar molt bé i els editors em van dir que no podia desaprofitar el personatge que havia creat. En la primera novel·la, Santana va dimitir com a director del Crònica i ara l’he posat en el món de la televisió, que és el teló de fons.
Per què creu que el món del periodisme interessa tant, tenint en compte l’èxit de 'Se sabrà tot'?
És un món atractiu. Els que hi vivim dins sabem que no hi ha cap heroïcitat però sí que és un món sobre el qual s’ha fet literatura i hi ha uns estereotips fets. A la gent li agrada saber les bamblines, en el cas d’Homes d’honor, de la televisió: com treballa un equip, com són les estrelletes, com funcionen les batalles d’egos, com els punyals van i vénen a la nostra professió...
Si en la primera novel·la el terrorisme islàmic centrava la trama, ara veiem el passat fosc del pare de l’alcalde de Barcelona, l’incendi del Liceu i la presència de la màfia italiana a casa nostra.
A banda de la vessant més històrica del primer cas, els altres temes són realitats d’ara i aquí. Em fa l’efecte que de l’incendi del Liceu no s’ha explicat tot, s’hi va passar molt de puntetes. Era un tema que afectava Ajuntament, Generalitat i Estat i, per tant, tots tenien interès que allò es toqués poc i els mitjans en van ser una mica còmplices. He triat aquest tema perquè crec que hem de tenir més esperit crític sobre els fets i no mirar cap a un altre cantó. D’altra banda, la màfia italiana és una realitat que tenim a casa nostra molt arrelada, instal·lada, molt discreta i que operen i viuen aquí tranquil·lament. Les màfies, com aquí en lloc. Tenim un codi penal deficient i sense llei antimàfia.
N’és conscient la gent, d’aquesta realitat?
No, perquè com que no hi ha sang no ho veu com un problema. Les institucions ho saben o ho intueixen però com que no està considerat un problema se centren en altres temes. El Saviano quan ve aquí diu, sobretot, que Barcelona és una Nàpols ordenada. Els anys 90, per exemple, van detenir els caps de la màfia reunits en un hotel de Barcelona. Tenim discoteques, pizzeries i comerços que serveixen per blanquejar diners del narcotràfic. Estem minats de la màfia.
Pel que fa al Liceu, són reals les dades sobre la sentència, els frases del fiscal que apareixen al llibre?
És una novel·la: el que li passa a la gent és ficcionat però detalls com el de la sentència són veritat. Que havia de cremar el Liceu se sabia. Com surt a la novel·la, cada vegada que sonava el telèfon d’emergències, els bombers feien broma de si seria el Liceu, és veritat.
Amb quina sensació s’acaba 'Homes d’honor'?
Acabem descobrint que en aquesta vida no es pot publicar tot. Per molt que sàpigues, si no tens totes les proves suficients, has de callar. El periodisme també és això: guardar històries al calaix.
Tant amb 'Se sabrà tot' com amb Homes d’honor jugues amb l’ambigüitat entre la realitat i la ficció pels paral·lelismes entre vostè i en Dani Santana?
És ficció però està basat en la realitat de la màfia, del Liceu… El punt de partida era un director que dimitia d’un diari, com va ser el meu cas, però la història està inventada. Però Barcelona existeix i aquesta realitat també. En un moment del llibre li comenten al Santana: “Quan no pots explicar una història televisivament perquè no tens les proves, la solució és ficcionar-ho”. Potser és això.