Joan Iglesias: “És absurd que qui vol pagar també hagi de témer Hisenda”
A finals del 2013 va rebre un encàrrec molt especial del president de la Generalitat de Catalunya: definir un nou model tributari per al nostre país
Quina és la seva feina?
La proposta és un repte que professionalment no té comparació amb cap altre: participar en el disseny i fonament ideològic d’un model de fiscalitat pensant en una Catalunya estat. Si esdevenim un estat, la fiscalitat és un element essencial pel seu funcionament, i es pot fer de moltes maneres.
I com ho ha de fer?
El propòsit és que el sistema fiscal funcioni bé, perquè si és així, els recursos arriben des de la butxaca dels ciutadans al pressupost, i del pressupost tornen en forma de despesa. Tot plegat és un cicle, però la manera de com fer fiscalitat, de gestionar l’esforç fiscal, és un element que defineix la personalitat d’un estat. En el fons, estic aquí per respondre una pregunta que em fa el president: si la Generalitat de Catalunya esdevé l’autoritat fiscal del sistema tributari català, has de fer les coses de la mateixa manera com s’han fet fins ara o no?
Quina és la resposta?
Si funcionés bé, no hi hauria problema d’aplicar el model espanyol. Però no funciona bé i, per tant, no és bo que el repliquem. A més, és un model que se’ns faria molt difícil d’aplicar perquè exigeix disposar d’uns recursos humans en funcionariat i tradició de funcionariat que Catalunya no ha tingut mai. Ens costaria trobar el gruix de ciutadans que decideix ser inspector d’Hisenda o tècnic tributari. Els darrers 20 anys els catalans sempre hem estat una mínima part en aquestes oposicions. També hi ha una qüestió de temps, de recursos econòmics i de filosofia. El model espanyol es basa en el control i l’autoritat, que després fan com a element estratègic l’amenaça de la sanció i del dany per aconseguir un comportament. Això, que és més o menys acceptat, quan ho practiquen les autoritats espanyoles, penso que difícilment ho acceptaria la ciutadania si ho fes la Generalitat de Catalunya.
Així doncs, cal buscar idees en altres models...
Tots els estats tenen una manera de fer fiscalitat que reflecteix una certa personalitat. Ens hem adonat que en els darrers anys hi ha hagut una gran transformació de models. Així com en figures fiscals hi ha hagut poca novetat des que als anys 50 s’inventa l’IVA, pel que fa a la gestió hi ha hagut profundes transformacions durant els darrers 20 anys. Moltes empreses acostumades a moure’s pel món ja saben que a tot arreu han de pagar impostos, però no a tot arreu les tracten de la mateixa manera. Anem a veure com ho fan els que les tracten millor, i on els contribuents, que són clients, es mostren més contents. El que has d’aconseguir és que et paguin, que ho facin de gust i de manera recurrent.
Quins són aquests altres models?
Quan analitzes qualsevol sistema tributari és una composició de tres paradigmes, i la clau és veure quin predomina. El primer és el clàssic, el paradigma del control. Aquest diu que una administració tributària ha de vigilar els que no paguen, i tots els sistemes que s’estructuren al voltant d’aquest paradigma demanen a la seva administració que sigui eficaç en el descobriment de l’infractor.
Quin és el segon paradigma?
Aquest paradigma clàssic comença a canviar i a posar-se en dubte a principis dels 90. Aleshores sorgeix el paradigma del servei, que intenta matisar els efectes de l’anterior. Control sí, però sempre que no sigui contraproduent pel desenvolupament del sistema econòmic. La fiscalitat és important, però el desenvolupament econòmic ho és més. Si extremar les mesures de control impedeix el creixement, no és bo. El plantejament és que la fiscalitat no és només perseguir l’infractor, sinó que és un factor de competitivitat d’un sistema econòmic.
I el tercer?
A finals del 90, impulsat per Austràlia i Suècia, es comença a impulsar el paradigma de la confiança, que és la fiscalitat del futur. El del control és el passat, el del servei és el present i el de la confiança és el del futur. Parteix de la constatació de la globalització com una realitat. Hi ha un escenari econòmic mundial, on persones, capitals i serveis es poden moure amb una facilitat que no tenen els estats, els quals tenen fronteres. Les empreses són multinacionals, hi ha comerç a Internet, es desmaterialitza l’activitat econòmica. Això té una conseqüència fiscal: si la capacitat de produir riquesa del teu país es mou, i no la pots seguir fora de les teves fronteres, és evident que mai no podràs controlar-ho tot. El paradigma del control es fa impossible de portar a terme. Els països capdavanters que se n’adonen, el que volen aconseguir és que el contribuent no es quedi per la por, sinó per l’incentiu i perquè s’hi troba bé. L’administració s’ha d’acostar al contribuent, conèixer-lo i confiar en ell. Donar-li les eines perquè la gestió fiscal en una empresa sigui una més, i no un element que generi temor, dubte, desconfiança o inseguretat jurídica.
És tot un canvi de mentalitat...
Sí, però permet que d’aquesta manera s’alliberin recursos per destinar-los als que no són contribuents i causen el dany en el sistema. Així, tots els contribuents localitzats que tens treballant amb tu no tenen la percepció que també es desconfia d’ells. Evidentment, és un procés de reflexió i transformació molt profund, però les administracions tributàries que han aconseguit fer aquest canvi de xip estan tenint uns èxits en increment de recaptació espectaculars. Una de les que no ho ha fet és l’espanyola.
Per què?
En primer lloc perquè és relativament jove, del 1992. En aquell moment era el moment àlgid del paradigma del control, i tenien gent jove amb últimes tecnologies, i de seguida va tenir un èxit molt elevat.
No s’ha sabut renovar?
No, i els costarà; perquè el que explica la seva activitat és la “lucha contra el fraude”. Parlen d’un conflicte, però, quines en són les parts? Contra qui estan lluitant? En el fons estàs considerant enemic i adversari a la teva mateixa societat. Així és normal que aquesta societat desconfiï de l’administració tributària, es defensi, es tanqui i la seva moral fiscal sigui feble. El problema d’aquesta idea és molt tendenciosa. El sistema fiscal no funciona bé perquè és incapaç d’aportar al pressupost els recursos que hauria d’aportar, que és la seva feina! I fa molts anys que la fa malament, aquesta feina. El sistema fiscal espanyol, en 35 anys, mai no ha arribat a la mitjana europea d’eficàcia.
El problema és el frau?
La causa és la ineficiència, que té l’origen en les decisions equivocades de les autoritats. Si un sistema funciona malament, tindrà més frau. Per molt que criminalitzis i persegueixis, en seguirà fent més perquè el sistema seguirà funcionant malament.
I en el cas espanyol?
Si els preguntes si l’han quantificat, no contesten mai quina és la taxa de frau. Les autoritats fiscals dels països que funcionen, el primer que fan és calcular la taxa de frau. Calculant aquest tax gap calculen la seva taxa d’ineficiència. Si faig culpable del sistema el frau, estic fent culpable la gent. En canvi, els països seriosos no fan aquesta reflexió. Si no funciona prou bé el sistema fiscal, serà perquè els que prenem decisions no hem fet prou bé alguna cosa.