Werner Knuth: “L’única manera de fer realitat una idea és no tenint por del fracàs”
Knuth va rebre el Premi Cambra al Lideratge Empresarial 2013. Dirigeix Palex, l’empresa familiar creada pel seu pare el 1955
La veritat, amb una enorme sorpresa. Quan fas la teva feina, no estàs pensant a guanyar un premi. Una altra cosa és que una institució com la Cambra entregui premis cada any i s’hagin fixat en tu. És una agradable sorpresa.
Com s’arriba a ser un líder empresarial?
Crec que el líder es porta a dintre; no és una cosa que s’aprengui amb el temps. En un grup de persones sempre hi haurà un líder. I en una empresa, el líder és qui dirigeix i exerceix aquest liderat pel càrrec que té. Estàs envoltat de persones i, evidentment, els èxits, si ets líder, els tens perquè tens un grup de gent al darrere. Crec que líder i grup van sempre junts.
Palex va néixer com una empresa familiar...
Palex va néixer amb una fàbrica, sent socis d’una empresa alemanya, B. Braun Medical, que exclusivament feia productes per a Braun. Estem parlant de l’època del meu pare, que és qui ho va posar en marxa, entrant en contacte amb el senyor Braun l’any 50, i el 55 s’inaugurava la fàbrica, amb sis persones. Durant anys vam anar incrementant la gamma de productes. Vam començar amb el fil de sutura Catgut en brut, sense esterilitzar, que s’enviava a Alemanya. Després vam pensar que podíem esterilitzar-ho aquí; després, per què no fer tot el tipus de sutures; més tard, per què no fem les solucions gota a gota, i després, feien falta equips que uien la botella amb el pacient... i així, una empresa que va començar amb 6 persones, ara té 1.600 persones i ja fa vint anys que, amigablement, ens vam separar de Braun.
El nom de Palex també té la seva història...
El meu pare era comerciant: venia del món de l’agricultura. El nom de Palex significa “Patata, Lechuga y Exportación”, perquè era al que ell es dedicava. Quan l’any 1963 vam començar no solament a exportar els productes de Braun, sinó també a comercialitzar-los a Espanya, Braun no pensava a muntar una empresa aquí. El meu pare va decidir fer-ho amb la seva empresa: Palex. En aquella època va ser molt divertit, perquè als concursos públics, quan s’obrien les pliques, quan deia“Patata, Lechuga y Exportación” la gent reia. Ens van suggerir canviar el nom, però vam decidir deixar-ho amb l’abreviatura, encara que l’origen fos curiós.
Tant vostè com el seu germà es van formar per seguir el negoci familiar.
Sí. Un dia el meu pare ens va agafar i ens va preguntar què volíem fer amb la nostra vida. I jo, que evidentment era de ciències, li vaig dir que medicina, o alguna cosa així, i el meu pare em va proposar estudiar farmàcia, i així poder ser el director farmacèutic de l’empresa. I em va semblar bé. El meu germà va estudiar ciències econòmiques. Després ens vam incorporar a l’empresa, ell en la part comercial i jo en la part de la fàbrica.
Com va ser la transició?
Tot això de la venda a hospitals va agafar el meu pare una mica gran, i quan vam entrar els fills a l’empresa, tot i continuar al front de l’empresa familiar, ens va deixar molta llibertat per desenvolupar Palex Medical, i la fàbrica. I la transició va se gairebé sense voler. Es va anar retirant donant-nos cada cop més autoritat. Va ser una transició molt natural.
Palex distribueix a hospitals. Com els ha afectat la retallada en sanitat i la situació de crisi?
Com tothom, hem hagut de retallar costos per totes bandes. Hem hagut de prescindir de persones, i és molt trist. Però en l’àmbit de vendes tenim una situació molt complicada totes les empreses del sector, i és que els hospitals paguen molt malament. O les comunitats, perquè al cap i a la fi, el 80% dels hospitals són públics. Tenim hospitals, o autonomies, que han arribat a pagar a 1.050 dies, és a dir, pràcticament durant tres anys els anem subministrant però no ens paguen. En el millor dels casos paguen a 60 dies. La mitjana de totes les comunitats estava en 550 dies. A més, nosaltres tenim l’IVA del 10%, i l’Estat ens obliga al fet que, si avui subministrem aquest producte, al mes següent hem de liquidar aquest 10% a l’Estat. Portem anys demanant que ens permetin liquidar-ho quan cobrem la factura, però no hi ha manera. I si hi sumes que abans teníem com a sortida anar als bancs que et donaven crèdit, perquè sent diner que estava destinat a finançar pagaments pendents de les autonomies, consideraven que era molt segur, però ara ja no... Des que hem entrat a la crisi hem entrat a una tenalla terrible. Per una part, els clients no ens paguen, i per l’altra, els bancs no ens deixen diners. I això ha fet que, dins el nostre sector, com en molts altres que subministren productes o serveis a les administracions públiques hagin hagut de tancar perquè no han pogut aguantar.
Com han aguantat el cop?
Lluitant a mort. Tractant, per una part, d’aconseguir crèdit dels bancs, i per l’altra, fent moltes gestions als organismes oficials perquè paguin com a mínim una part.
Quina creu que seria la solució en el seu sector?
La primera, que es pagui a 30 dies, i la segona que s’apliqui la Llei de morositat. Si no, la càrrega sempre és per a l’empresa...
Tot i les dificultats, hi ha molts joves emprenedors. Quin consell els donaria?
Crec que una de les coses que he après a la vida és que si tens una idea, i t’entusiasma, persegueix-la, i posa-la en pràctica. I no tinguis por del fracàs. Avui en dia la crisi és horrible, i hi ha molta gent que ho està passant molt malament. Però les crisis també tenen les seves parts positives i és que posen al seu lloc moltes coses. I una de les coses que jo crec que són positives a la llarga, encara que siguin molt dures, és que les persones emprenedores no és queden a casa plorant.