“El ritme és el secret dels concursos televisius”
‘El gran dictat’ És un dels programes que produeix actualment. L’equip va rebre el Premi Nacional de Comunicació
Com sorgeix la idea d’El gran dictat?
Sorgeix d’una conversa entre el Xavier Bosch, que aleshores era director de l’Avui; la directora de Triacom, Gemma Prat, i jo. Vam anar a veure en Bosch amb les ganes de fer un nou format de televisió, i ell ens va donar una pauta important, relacionada amb l’última prova d’El gran dictat. Vam partir de la idea del Xavier Bosch, i amb la feina de la Gemma vam saber crear aquest format. Vam presentar un programa pilot a Televisió de Catalunya, ens el van aprovar, però nosaltres no estàvem del tot convençuts, i llavors vam fer un segon pilot que ens va anar bé. La Mònica Terribas, aleshores directora de TV3, va apostar-hi.
Quants anys fa que està en antena ?
Entre 3 i 4, avui estàvem gravant el 666 i tenim tancats fins a 754 programes. Tenim graella fins al mes de juny o juliol del 2014.
Quin és el secret de l’èxit?
Vam saber trobar un format de televisió pública, amb entreteniment i alhora modern. Un programa sobre llengua catalana, que vagi bé d’audiència i que sigui d’entreteniment, costa. Creiem que vam saber trobar aquest format. L’anem evolucionant, però no gaire: després de 4 anys encara es veu modern i el decorat, atractiu.
Com es fa per competir amb programes com Pasapalabra, en la mateixa franja horària?
Competint. La competència sempre és bona, no ens preocupa tenir competència, ens fa reaccionar. D’aquesta manera som permanentment autocrítics i millorem el format. Sempre anem dotant el concurs de coses que poden agradar a l’espectador. Per què ho fem? No ens enganyem, perquè lluitem contra les grans cadenes de l’Estat espanyol. Les audiències d’aquesta franja són sempre molts igualades. Hi ha dies que vas per sobre, però n’hi ha d’altres que no: està molt igualat. Els últims dos mesos, l’audiència ens ha anat amunt.
El presentador també és un ganxo?
Tenim un gran presentador i una gran persona. Abans ningú el coneixia com a presentador de televisió. La Gemma, quan va veure el càsting de l’Òscar Dalmau, no va tenir cap dubte: el temps ens ha donat la raó. És una persona que té molt bona relació amb tot l’equip.
Parlem d’El gran gran dictat. Què tenen els famosos?
En el cas d’El gran gran dictat ja no fas un programa de 35 minuts, sinó una hora i mitja, i això és complicat. Per aguantar permanentment l’audiència has de dotar el temps de coses diferents. Un factor atractiu són els famosos. Hem portat també el Mag Lari, qui ha aportat ritme amb la màgia.
Quin és el secret dels concursos televisius?
Molt ritme, que la gent s’ho passi bé i que els espectadors puguin participar des de casa. Si mires El gran dictat, moltes vegades estàs concursant mentalment. Aquest és l’èxit, també, de les descàrregues que ha tingut l’aplicació per a mòbil: dues-centes mil. La televisió és cíclica, durant una època els concursos no van funcionar, i ara tornen a funcionar, els realities van tenir un boom i ara no funcionen tan bé.
Tothom pot participar en El gran dictat o calen coneixements?
Cal dir que és un programa que té molta preproducció perquè busquem concursants de tot Catalunya, no només de Barcelona o rodalies, i això implica fer càstings per tot el país. A més, necessitem que la persona tingui capacitat per la llengua catalana i també funcioni de cara a televisió.
Com s’encaixa un Premi Nacional de Comunicació?
Et fa molta il·lusió. A mi me’n va fer molta per la gent, és mèrit seu: tenim un equip molt fidel a Triacom Audiovisual. El format no és meu, sinó de la gent. El que era bonic era veure les 40 persones de la productora aplaudint quan vam rebre el premi. Al cap i a la fi, les empreses són la gent; un les crea, però les empreses són la gent. Ho crec fermament. Triacom és Triacom gràcies, en primer lloc, al fet de tenir una bona directora, la Gemma Prat, i, en segon lloc, per l’equip creat: un equip molt competent que ha generat un ambient de bon rotllo, element bàsic per al treball en equip en els mitjans de comunicació.
La comunicació no passa el millor moment?
Nosaltres hem tingut sort, ja que estem treballant cada any igual. Hem tingut la sort de tenir en graella El gran dictat i el Fish & Chips. No tothom té un programa diari a TV3. Estic agraït a la Mònica Terribas perquè va apostar-hi i a l’Eugeni Sallent, perquè l’ha fet evolucionar.
Com s’aguanta una productora?
Treballant molt i fent la feina ben feta. El gran dictat està molt ben produït.
I caure en gràcia a qui t’ha de comprar la producció, no?
TV3 et dóna l’oportunitat al principi, però després les coses han de funcionar i, si no funcionés l’audiència, no hi seríem.
Haver de dependre de l’audiència és un perill?
La gràcia de TV3 és tenir grans audiència fent gran televisió. Hi ha grans informatius i grans programes d’entreteniment. TV3 ha sabut trobar formats que funcionen.
Està tot inventat en televisió?
No. En televisió mai està tot inventat. Nosaltres estem donant voltes a nous formats. A les productores una de les coses que ens demanen és que innovem, que siguem agosarats amb nous projectes. Però en el món de la comunicació constantment s’estan inventant coses noves.
Com s’han adaptat als nous temps les productores?
Hi ha poca feina i les productores de televisió fan publicitat i viceversa: fins que no es clarifiqui aquest tema tots ens anem trepitjant. Tu tens unes plantilles que has de mantenir.