El salpàs: un ritual purificador
La sal havia estat l’element purificador i protector de les cases i corrals dels Països Catalans
Fins no fa gaires anys, un dels costums que es practicava durant la Setmana Santa a molts pobles dels Països Catalans i que actualment gairebé resta en l’oblit, era el Salpàs, una cerimònia molt antiga que, segons explica Aureli Capmany “... anava a càrrec d’un capellà de la parròquia que, en companyia d’un escolà, passava per les cases del terme parroquial per assenyalar les portes per mitjà d’un grapat de sal, i a la vegada aspergia amb aigua beneita com a record tradicional de la sang de l’anyell pasqual amb què els israelites assenyalaven les portes de llurs cases, abans d’escapar del jou d’Egipte”. Aquesta era la versió catòlica del salpàs, que, des de sempre, s’ha esforçat per absorbir i assimilar les tradicions rurals i arcaiques i els ha imprès un sentit religiós.
La sal com a element purificador servia per treure els mals esperits que habitaven a la casa. He sabut que a moltes cases santcugatenques aquesta pràctica tingué més importància que mai cap al segle XIX. Eren uns moments difícils per al poble que estava patint els efectes de la fil·loxera i, segurament, calia cercar culpables per apaivagar els ànims crespats de la majoria de pagesos que estaven patint les conseqüències d’aquesta malura que malmetia totes les vinyes del terme. Aquest temps coincidia, també, en l’aparició de bruixes posseïdes que portaven malastrugança a algunes llars del poble. Per tot això, quan el celebrant passava per les cases, tirava aquella barreja de sal i aigua a les portes, xemeneies, finestres, parets, balcons i totes les obertures de la casa per purificar-la.
A Sant Cugat es va deixar de celebrar el Salpàs però, actualment, encara hi ha alguns pobles que mantenen aquest costum (Oristà a la comarca d’Osona és un d’ells) tot i que es contempla com un ritual festiu més que una celebració religiosa.
El ritual i la litúrgia
D’entrada podríem dir que ens trobem davant d’un ritual de compliment no obligatori dins la comunitat cristiana però que dur-lo a terme tenia una especial significació per la família en tant que refermava el seu esperit religiós i també de pertinença a la comunitat. Anar ben mudats, situar-se al costat de la porta de la casa tots junts, servia per identificar la família i la situació del sacerdot i els escolans uns metres enllà indicava les diferències entre el poble i el clero. Finalment el sacerdot beneïa els familiars assistents i a continuació aspergia aigua beneita i sal al llindar de la casa, de manera que aquella i els seus habitants quedaven integrats dins un espai identitari.
Una altra característica del ritual era que la sal quedava visible durant uns dies a l’entrada de la casa pairal i en el record en cadascun dels membres de la família i dels vianants que s’ho miraven en passar pel davant de la llar. Una acció aquesta, que demostrava l’amplitud i transcendència d’un ritual en el qual la comunitat també hi participava indirectament.
Els hostes de la casa, després d’haver realitzat el ritual, tenien la sensació que el seu habitatge tenia un valor afegit i, ells, com a part de la mateixa, també. Plegats ho celebraven amb un àpat familiar a la mateixa casa, contents d’entrar-hi amb la sensació de trobar-se dins d’un espai net de qualsevol malaurança o esperit maligne.
En aquest sentit, existeix dins l’església tot un seguit de ritus que estan relacionats amb l’obtenció d’un status religiós i social que actualment han perdut bona part del seu significat. Formarien part d’aquest grup les processons, la benedicció de les palmes el Diumenge de Rams, tot convertint-se en un acte popular, tradicional i festiu més que religiós.
El Salpàs es va deixar de practicar en perdre el seu sentit inicial però es va substituir, diguem-ho així, per un altre ritual que consisteix a convidar la família i els amics a celebrar l’adquisició d’un habitatge i també en la inauguració d’un comerç o negoci. Actualment s’ha revestit de nous significats i se li dóna una nova reinterpretació de caràcter més cultural, comercial i familiar que religiós. Ara forma part, com moltes altres celebracions (naixements, enterraments, o casaments) d’un ordre més laic. Comparteixo el punt de vista de l’antropòloga Mery Douglas quan afirma que “l’home, com a animal social, és un animal ritual”, que el necessita i quan en desapareix un, en sorgeix un altre revestit de noves formes.