Garcia-Planas: “No he patit mai per la meva vida, però sí per no poder enviar la crònica a temps”
El periodista Plàcid Garcia-Planas ha estat distingit amb el 45è premi Memorial Joan XXIII per la Pau 2012, un reconeixement que des de l’any 1967 atroguen de manera conjunta l’Institut Víctor Seix de Polemologia i la Universitat Internacional de la Pau a persones o institucions que fan accions i treballen en favor de la pau.
Ha estat una sorpresa i un honor total. És un premi que em fa molta il·lusió i m’ha arribat molt perquè és un reconeixement que es dóna amb el cor. Sincerament, crec que poquíssims premis els valoraria com aquest.
Ja ha decidit la ciutat on vol que se li entregui el guardó?
M’han fotut en un embolic donant-me l’oportunitat de triar el lloc on vull que es faci l’entrega del premi, perquè què passaria si els escullo Kandahar, la capital espiritual dels talibans, a l’Afganistan? [Riu]
En quin moment va prendre la decisió de ser periodista de guerra?
El meu nom [Plàcid] ja indica que no estic programat per a la guerra. Vaig fer periodisme per casualitat i també per casualitat vaig anar a parar a la Guerra del Golf l’any 1991 amb una llibreta i un boli. Al principi m’incomodava molt, sobretot, els primers 5 anys.
I què l’ha fet continuar durant aquests 20 anys?
A poc a poc vaig trobar el meu punt, que era com explicar allò que estava vivint. No tant les experiències sinó com transmetre-les al lector. El periodisme és literatura contra rellotge i amb una crònica en què expliques la fi del món t’ho jugues tot perquè si no saps explicar allò que vius, no serveix de res ser-hi.
El descriuen com aquella persona capaç d’explicar els horrors de la guerra amb una literatura clara i entenedora. És veritat?
És molt important pensar en les paraules que esculls en cada moment per transmetre una situació. I jo sóc un home de poques paraules, de reportatges curts.
No té por que no quedi prou clar?
No tinc por dels míssils sinó d’enrotllar-me. Crec que s’ha d’anar al gra perquè en el meu cas em toca explicar coses molt complexes en un parell de folis. No he patit mai per la meva vida, però sí que ho he fet per no enviar la crònica a temps.
El canvi tecnològic que s’ha viscut durant aquests 20 anys com ha condicionat la seva feina?
L’any 1991 vaig haver de recular 500 km per poder enviar una crònica. Avui en dia hi ha satèl·lits i, evidentment, tot és molt més fàcil, però el repte segueix sent el mateix. El Twitter té el mateix problema que l’estilogràfica: com puntuar la mort.
Què és el més difícil?
Saber fins on arribes, decidir fins a quin punt arribaràs i com et condicionarà la teva persona depenent del que tu facis o expliquis. I també descriure un cadàver perquè un dia o un altre tots ho serem.
Què és imprescindible per poder fer la seva feina?
Estimar-la. I tenir molta empatia per posar-te en la pell de l’altre, encara que sigui un assassí.
S’acaba d’inaugurar una exposició del seu arxiu documental a l’Arts Santa Mònica, què hi trobem?
Cròniques en tres dimensions. Hi ha un seguit d’objectes que m’he anat trobant en diferents guerres perquè l’objecte arriba a un territori on la paraula no ho fa i al cap i a la fi els humans som el que llancem a terra.
Més informació