Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
No és fins al 1922 que la Penya Rhin va organitzar la primera cursa de l’Arrabassada amb un èxit total, possiblement facilitat per la seva proximitat a Barcelona. L’èxit d’aquesta primera edició va animar la Penya Rhin, que va continuar organitzant-la fins al 1933, que es deixa de disputar per problemes polítics.
Aquell mateix any, la Mancomunitat de Catalunya havia dut a terme una millora important amb una nova tecnologia que permetia compactar millor la terra. És possible que aquesta millora del paviment fos la que impulsés la Penya Rhin a organitzar la cursa, ja que fins aleshores el ferm existent no oferia cap garantia. Malgrat la millora, el risc era evident, ja que la terra i les vies del tramvia representaven un malson a l’hora de traçar els revolts.
El guanyador en la categoria de motos d’aquesta primera cursa va ser Star (pseudònim), que va aconseguir acabar-la amb una Indian a una velocitat mitjana de 56,4 km/hora. En automòbils, el guanyador va ser Patricio Satrústegui, amb un Bugatti a una mitjana de 63,3 km/hora.
El diari La Vanguardia, en el seu número de 12 de juny de 1922, es feia ressò de l’esdeveniment a la secció de Vida Deportiva, amb una crònica en la qual deia frases tant de l’època com: “El subir a estas o parecidas velocidades la cuesta de la Rabassada és una heroicidad por la serie de rapidísimos y constantes virajes que hay que salvar con destreza suma y gran sangre fría”.
L’èxit d’aquesta primera edició va animar la Penya Rhin, que va continuar organitzant-la fins al 1933, que es deixa de disputar per problemes polítics. Per entendre com es vivien aquestes competicions i com els periodistes tractaven de fer arribar als lectors l’emoció de la cursa, valgui com a exemple aquesta perla periodística extreta de la crònica publicada a El Mundo Deportivo amb motiu de la VI Cursa. “Entonces se percibe el ronquido de un pur sang. Es el Bugatti de Vizcaya que conduce su bólido ni más ni menos que siempre aun cuando apretando más las clavijas que otras veces. Como siempre Vizcaya vira igual. Un gesto en el volante para tomar el viraje, ceñido, lleno de codicia, otro para normalizar la curva y otro para salir. Nada más que eso, ¡pero como! Y su Bugatti. Pasma observar unos instantes la lucha de cuatro ruedas rebeldes, torbellinescas como potros indomables contra el volante y contra el suelo. Y ver como un manojo de acero, goma y madera se somete a los mandatos de un hombre en cerrada curva y se encauzan velozmente por la línea gris para repetir la rebeldía diez, veinte, treinta veces y otras tantas ser sometido”.
La postguerra, amb les penúries pròpies del moment amb la manca de benzina, vehicles poc apropiats i l’absència de diners per organitzar aquestes competicions, ajorna el retrobament amb la cursa fins als anys 1949 i 1950,1953, 1954 i 1955 per reemprendre definitivament la periodicitat anual des del 1958 fins al 1978 de la mà de la Peña Motorista Barcelona. L’any 1983 es disputa l’última cursa a l’Arrabassada, que ja no es tornarà a córrer per motius administratius.
Per la seva banda, la Peña Diez x Hora organitzava una prova exclusivament per a motos pel vessant santcugatenc, que va rebre el nom de Carrera en Cuesta Sant Cugat – Tibidabo. L a desaparició de la Penya fa uns anys fa que resulti pràcticament impossible tenir informació fidedigna d’aquestes curses, malgrat els esforços d’un grup d’amants de les motos encapçalats per Rosend Mora, que estan refundant el club i recercant la documentació que sembla existir encara en algun lloc.
Les úniques dades certes són les que ens ha proporcionat en Ricard Ribera, antic participant en aquesta cursa. Ens consta documentalment que el 1972 se’n va córrer la desena edició, la qual cosa fa suposar que la cursa as va iniciar l’any 1962. En un full d’inscrits, creiem que, de l’any 1971, hi figura un tal Álvaro Roda, amb Ossa, de l’Escuderia El Mesón de Sant Cugat. La llegenda d’aquestes curses quedarà per sempre gravada amb lletres d’or en el món del motor i de la carretera de l’Arrabassada.
Llegeix el reportatge sobre l'Arrabassada.
Aquell mateix any, la Mancomunitat de Catalunya havia dut a terme una millora important amb una nova tecnologia que permetia compactar millor la terra. És possible que aquesta millora del paviment fos la que impulsés la Penya Rhin a organitzar la cursa, ja que fins aleshores el ferm existent no oferia cap garantia. Malgrat la millora, el risc era evident, ja que la terra i les vies del tramvia representaven un malson a l’hora de traçar els revolts.
El guanyador en la categoria de motos d’aquesta primera cursa va ser Star (pseudònim), que va aconseguir acabar-la amb una Indian a una velocitat mitjana de 56,4 km/hora. En automòbils, el guanyador va ser Patricio Satrústegui, amb un Bugatti a una mitjana de 63,3 km/hora.
El diari La Vanguardia, en el seu número de 12 de juny de 1922, es feia ressò de l’esdeveniment a la secció de Vida Deportiva, amb una crònica en la qual deia frases tant de l’època com: “El subir a estas o parecidas velocidades la cuesta de la Rabassada és una heroicidad por la serie de rapidísimos y constantes virajes que hay que salvar con destreza suma y gran sangre fría”.
L’èxit d’aquesta primera edició va animar la Penya Rhin, que va continuar organitzant-la fins al 1933, que es deixa de disputar per problemes polítics. Per entendre com es vivien aquestes competicions i com els periodistes tractaven de fer arribar als lectors l’emoció de la cursa, valgui com a exemple aquesta perla periodística extreta de la crònica publicada a El Mundo Deportivo amb motiu de la VI Cursa. “Entonces se percibe el ronquido de un pur sang. Es el Bugatti de Vizcaya que conduce su bólido ni más ni menos que siempre aun cuando apretando más las clavijas que otras veces. Como siempre Vizcaya vira igual. Un gesto en el volante para tomar el viraje, ceñido, lleno de codicia, otro para normalizar la curva y otro para salir. Nada más que eso, ¡pero como! Y su Bugatti. Pasma observar unos instantes la lucha de cuatro ruedas rebeldes, torbellinescas como potros indomables contra el volante y contra el suelo. Y ver como un manojo de acero, goma y madera se somete a los mandatos de un hombre en cerrada curva y se encauzan velozmente por la línea gris para repetir la rebeldía diez, veinte, treinta veces y otras tantas ser sometido”.
La postguerra, amb les penúries pròpies del moment amb la manca de benzina, vehicles poc apropiats i l’absència de diners per organitzar aquestes competicions, ajorna el retrobament amb la cursa fins als anys 1949 i 1950,1953, 1954 i 1955 per reemprendre definitivament la periodicitat anual des del 1958 fins al 1978 de la mà de la Peña Motorista Barcelona. L’any 1983 es disputa l’última cursa a l’Arrabassada, que ja no es tornarà a córrer per motius administratius.
Per la seva banda, la Peña Diez x Hora organitzava una prova exclusivament per a motos pel vessant santcugatenc, que va rebre el nom de Carrera en Cuesta Sant Cugat – Tibidabo. L a desaparició de la Penya fa uns anys fa que resulti pràcticament impossible tenir informació fidedigna d’aquestes curses, malgrat els esforços d’un grup d’amants de les motos encapçalats per Rosend Mora, que estan refundant el club i recercant la documentació que sembla existir encara en algun lloc.
Les úniques dades certes són les que ens ha proporcionat en Ricard Ribera, antic participant en aquesta cursa. Ens consta documentalment que el 1972 se’n va córrer la desena edició, la qual cosa fa suposar que la cursa as va iniciar l’any 1962. En un full d’inscrits, creiem que, de l’any 1971, hi figura un tal Álvaro Roda, amb Ossa, de l’Escuderia El Mesón de Sant Cugat. La llegenda d’aquestes curses quedarà per sempre gravada amb lletres d’or en el món del motor i de la carretera de l’Arrabassada.
Llegeix el reportatge sobre l'Arrabassada.