Payà: "[L'actuació policial de l'1-O] ha sigut l'agressió més brutal des del Franquisme"

Entrevista amb el director de 'La Cifra Negra', que retrata la violència institucional a l'Estat espanyol

Des de l'any 2004 a l'Estat espanyol s'han presentat més de 7.500 denúncies per abusos o maltractaments per part de cossos policials o funcionaris de presons i el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat en vuit ocasions l'Estat per no investigar tortures.

El documental La Cifra Negra, finançat per crowdfunding i produït per Empatik Films, posa llum sobre la violència policial i explica 25 casos d'abusos i tortures. Agressions policials en manifestacions, tortures en presons o violacions en comissaries són alguns dels casos que documenta aquest llargmetratge. que també posa el focus en la impunitat. Un treball impactant i que remou consciències.

Es va poder veure als Cinemes de Sant Cugat, en un acte organitzat per Free Romeva, el passat 14 de març.  El 9 d'abril s'emetrà per TV3, al Sense Ficció.

El TOT entrevista el seu director, Ales Payá.

Què es veu a La Cifra Negra?

És un llargmetratge documental que té tres objectius molt clar. En primer lloc, vol fer una panoràmica sobre els diferents contextos i formes en què es produeix la violència institucional. Analitzar la impunitat amb què es cometen aquests delictes. I oferir a l'espectador exemples de petites victòries que aconsegueix la societat civil per avançar en l'erradicació de la tortura i els maltractaments.

On es produeixen aquestes tortures i abusos?

Hi ha sis contextos on se solen produir més aquestes situacions. Les comissaries i en el període d'incomunicació, les presons, centres de menors, moviments migratoris tant en centres d'internament d'estrangers com en les fronteres, moviments i mobilitzacions socials i en diligències policials rutinàries com identificacions o controls.

Molta gent pot pensar que són casos aïllats. És així?

La veritable magnitud és difícil de quantificar, és una enorme xifra negra, que és el que hem plasmat a la pel·lícula. La gran majoria de casos no s'arriben a denunciar i no hi ha dades oficials. No es denuncien per falta d'esperança en aconseguir res, perquè el normal és que quan es denuncien aquests fets en el jutjat, no s'aconsegueixi cap sanció. Hi ha una sensació generalitzada que no serveix denunciar.

"La gran majoria de casos no es poden demostrar"

La pel·lícula recull més d'una vintenta de casos.

Hem intentat plasmar la magnitud del fenomen introduint el nombre més gran de casos possibles. En moltes pel·lícules és que s'aborda un únic cas, per afavorir l'empatia o documentar més el cas. La gent ho percep com un cas aïllat. Però nosaltres, quan vam iniciar la producció, vam veure necessari poder demostrar que aquests casos passen molt més sovint i a moltes més capes de la societat del que la gent pensa. Li pot passar a qualsevol.

Quines són les xifres que poseu de manifest?

Les dades oficials del Ministeri d'Interior, a través del Pla Nacional de Drets Humans que recollim a la pel·lícula indiquen que entre el 2009 i 2012 va haver-hi 4.361 denúncies a agents de Policia Nacional i Guàrdia Civil, de les quals només 29 van resultar en condemnes. El Ministeri d'Interior interpreta que la majoria de denúncies són mentida i entén que no hi ha cap problema. La nostra lectura és que és molt difícil demostrar tortures o abusos. El  normal és que si denuncies que has patit una situació d'aquestes, et trobis amb una contradenúncia d'atemptat contra l'autoritat. És molt arriscat denunciar aquests fets, com per pensar que hi ha gent que s'ho inventa.

Per què hi ha tant poques sentències que condemin els responsables?

La gran majoria de casos que no es poden demostrar és per la incapacitat d'identificar l'agent infractor. En manifestacions, els agents antidisturbis van tapats i, encara que hi hagi unes imatges de l'agressió, no es pot acabar identificant l'agent i no es pot procedir a la investigació. En presons tens el testimoni del pres, que quan denuncia una situació d'aquest estil, el metge també pot tenir por de denunciar-ho perquè són companys dels funcionaris i es cobreixen les espatlles. I sovint, quan un pres és agredit, el porten a aïllament i el deixen allà fins que desapareguin les marques o porten un metge de confiança.

"Els presos són els més vulnerables"

Les presons són els espais on més casos de maltractaments hi ha?

Sí, els presos són els més vulnerables per l'opacitat de les presons i perquè les víctimes acostumen a ser els presos que tenen menys suport a l'exterior com per poder pagar un advocat... El sociòleg Pedro Cabrera va entrevistar 1.668 presos de tot l'Estat, 703 dels quals van manifestar haver patit abusos o maltractaments, tot i que només 206 els van denunciar. 34 d'aquests casos van arribar a judici i, en 23, el pres denunciant va ser el que va resultar condemnat per haver sigut contradenunciat. Només en dos casos el funcionari va acabar condemnat. És una prova evident que si algun intern tira endavant la seva denúncia, és molt probable que, abans d'aconseguir una sanció contra el funcionari, pateixi ell una sanció.

Per què decideix tirar endavant aquest projecte?

Des dels 18 anys he participat en manifestacions i moviments socials i és una realitat que he viscut en primera persona. Un dels factors que em va empènyer a fer la pel·lícula és arran del desallotjament de la plaça de Catalunya per part dels Mossos del 27 de maig de 2011 en el moviment del 15-M. Vaig ser testimoni i vaig veure la reacció de la gent, la gran majoria no és conscient d'aquesta realitat. Hi havia gent gran que no creien el que veien, amb tants caps oberts i cops, i deien que des dels grisos de Franco no ho veien. Gent més jove, que potser era la seva primera mobilització a la qual acudien, estaven molt indignats perquè els estaven agredint quan no feien res. És quan vaig veure que la gran majoria de la societat no coneix aquests usos excessius de la força.

"Que hi hagi presos polítics pot contribuir que la societat vegi el problema de les presons"

Arran de l'1 d'octubre i l'actuació policial, a Catalunya molta gent també va posar el focus en la violència institucional.

A mesura que el ventall de la repressió afecta a més capes de la societat, la va coneixent més gent. Cada vegada més gent i més diversa va prenent consciència que aquestes coses passen. Molta gent, que fins ara ho percebia com una cosa llunyana i que no els podia passar a ells, ho veuen de prop. És un problema greu. Les mil agressions constatades el dia del referèndum van ser l'agressió més brutal que ha passat a l'Estat espanyol des del Franquisme i ha marcat un abans i un després, almenys a Catalunya, en adquirir consciència sobre aquests abusos. El fet que hi hagi presos polítics també pot contribuir que la societat vegi el problema de les presons, que sempre són espais molt oblidats per la societat perquè la gent pensa que allà s'hi posen persones que no poden conviure amb la societat i que a ells mai els hi passarà.

Quina és la posició del poder polític?

Ens semblava molt important la participació del Ministeri d'Interior, perquè són els responsables dels cossos policials i funcionaris de presons. Ho vam intentar en tres ocasions i no hi va haver forma. Fins i tot en la segona ocasió, la persona de comunicació que em va atendre, em va acabar intimidant. Ho vaig tornar a intentar i seguien donant llargues després de tres anys. La Defensora del Pueblo tampoc va voler participar. En canvi el Síndic de Greuges de Catalunya sí que va voler participar i el vam poder entrevistar. Hem tingut moltes negatives de sindicats policials. Hem recorregut a molts i només ha volgut participar el secretari general del Sindicato Unificado de Policia de la Comunitat Valenciana.

El documental ha patit alguna mena de censura?

Ha sigut difícil. Primer vam acudir a festivals i vam enviar la pel·lícula a 150 festivals, principalment de l'Estat, i només hem aconseguit cinc seleccions. Entre altres, en el Festival de Cinema de Drets Humans de Barcelona i de Sant Sebastià, on ens van donar el premi al millor llargmetratge. Després vam començar projeccions en cinemes i hem tingut facilitat en algunes filmoteques, però moltes ens han tancat les portes, com a Andalusia, Múrcia, Extremadura, Galícia o la Filmoteca espanyola. Sí que ens va acollir la Filmoteca de Catalunya, de Saragossa i de Madrid. A Barcelona també es va programar en un cicle a La Model i el sindicat d'UGT de presos va escriure una carta a l'Ada Colau exigint la suspensió de la pel·lícula perquè embrutava la imatge dels funcionaris de presons, però l'Ajuntament va mantenir la projecció. En televisions, hem anat a canals públics i autonòmics i l'única que va acceptar la proposta va ser TV3. Han adquirit els drets per tres anys i l'emetran el 9 d'abril.

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?