Antón: "El nen ha d’estar en entorns que el permetin desenvolupar-se i ser feliç”

La psicòloga Verònica Antón ha visitat Sant Cugat aquest dimarts, 2 de juny, per protagonitzar la xerrada 'El camí cap a una escola pública viva', convidada pel Col·lectiu Educació Viva de Sant Cugat, a La Casa de Cultura.

Antón, nascuda a Uruguay, té una formació humanista en psicologia i Gestalt, i és col·laboradora del reconegut psiquiatra xilè i referent mundial de la teràpia Gestalt Dr. Claudio Naranjo. A més, és psicomotricista i forma part de l'equip pedagògic de l'escola viva pública Congrés Indians de Barcelona. També és fundadora i coordinadora del Centro para el Acompañamiento del Niño y su familia.

Com és 'El camí cap a una escola pública viva’, que dóna nom a la xerrada?

Hi ha dos camins. Un és quan un projecte comença de nou, quan comença des d’un grup de mestres amb ganes d’innovar, i l’altre camí, que és una mica més complex, és quan una escola ja està en marxa, com fer el canvi en aquest context. Té el seu punt de complexitat perquè cada mestre està en el seu moment professional i ha d’haver-hi un conjunt de mestres que vulgui fer aquest canvi, que implica molta energia, investigació i risc.

Aquesta línia educativa com tracta les altes i les baixes capacitats?

Com a psicòloga, treballant amb pacients amb altes i baixes capacitats, que un sistema educatiu més obert i que respecti els diferents interessos i ritmes del nen, en general, acull millor tant les altes com les baixes capacitats. És un tema de sentit comú, si tu poses a vint-i-cinc nens, només perquè tenen la mateixa edat, a fer la mateixa activitat, se sentirà frustrat, tant el que està per sobre com el que està per sota. Si tu ofereixes un ambient ric en materials, on un nen pot fer des d’un exercici que pot estar més en consonància amb l’etapa dels quatre anys, però alhora té un material que pot servir fins als nou anys, ell no se sentirà malament.

Perquè cada vegada hi ha més famílies que demanden aquest tipus d'ensenyament?

Bàsicament, perquè el sistema convencional, el de l’escola que busca només l’adquisició de coneixements, està quedant obsolet. Com a terapeuta, veig que moltes vegades els nens se senten frustrats amb un sistema que els obliga a adaptar-se, en comptes de ser el sistema el que s’adapti al nen. Les famílies també s’adonen d’això. El nen ha d’estar en entorns que el permetin desenvolupar-se, i se feliços; expandir-se, més que resignar-se.

Alguns pensen que la pressió és bona...

Això és un tema molt cultural. Hi ha una qüestió de què amb sacrifici i esforç aprendrem millor, quan en realitat és exactament el contrari; amb plaer jo aprendré molt millor. La fantasia de què els nens que aprenguin amb plaer després seran uns indisciplinats, o uns mal educats, no és una realitat. La diferència és que, en un cas, la disciplina ve des de fora, i en una altra situació, el que nosaltres intentem, és que el mateix desig del nen d’aprendre, faci que ell mateix s’autoreguli per dedicar la seva energia a aprendre. Són dos camins molt diferents.

Digui cinc diferències principals entre l’escola convencional i la viva?

La diferència més important és que, en l’escola convencional, un dels grans centres és el mestre... Una mica com si fos El flautista de Hamelín, que va guiant als nens en l’aprenentatge. No és una crítica, però en l’escola viva i activa, el mestre queda en un segon pla; el protagonista és el nen, nosaltres el que fem és acompanyar-lo. Una altra diferència és que, en l’escola convencional, els temps sempre estan marcats des de fora, i en l’escola activa s’intenta que es respecti el ritme del nen en l’autoregulació. Per exemple, un nen pot aprendre a llegir, en una escola activa, els quatre anys, o als vuit, i els dos són sans i són intel·ligents, però pot ser que el que aprengui a llegir als vuit sigui molt creatiu en arts plàstiques, i que la seva energia la dediqui a una altra cosa.

Parles molt de l’energia...

Quan parlo d’energia parlo de naturalesa, d’impuls vital, de desig; alguna cosa que ve de dins, que és innata, que l’ésser humà porta, i que jo sento que, moltes vegades, en les institucions que intentem disciplinar al nen, es va matant. És com tallar la connexió amb l’instint de vida. Els nens tenen un impuls de viure... I quan intentem modelar-los massa, matem aquesta connexió.

Ara per ara hi ha un creixent interès per ensenyaments diferents amb projectes com les escoles Waldorf, centres amb la metodologia Montessori o l’escola lliure?

Si, hi ha molt d’interès però no és nou, és l’educació espanyola la que va endarrerida. A tot arreu del món hi ha experiències d’un altre tipus de metodologies. L’únic és que ara hi ha més impuls, però realment la institució educativa és molt difícil de canviar.

Per un tema d’interessos?

És més aviat una inèrcia, una mandra, entre cometes, d ‘anem a plantejar-nos per què no funciona això. Però, per a això, tots ens ho hem de qüestionar, des del mestre fins qui dissenya les polítiques educatives. Però està clar que, amb els resultats de l’educació espanyola en els informes internacionals, queda molt en evidència que és l’escola tradicional la que hauria d’argumentar per què, tot i els espantosos resultats, hauríem de seguir en un sistema així. És la mandra i la por al canvi.

Què és més important la capacitat, les competències o l’individu?

L’individu, segur. Tot i que com a éssers humans necessitem competències i coneixements.

Quin tractament rep la tecnologia dins de l’escola viva?

Cada projecte s’ha de valorar. Si penso en l’ideal, la tecnologia hauria d’estar inclosa com un mitjà per arribar a altres coses, no com un fi en si mateix.