Antònia Latorre: "Una escola bressol mai pot pensar-se com un negoci"

Després de quaranta anys dedicada a l'educació dels infants, Antònia Latorre es jubila. Ho fa amb nostàlgia, però també amb l'alegria d'haver pogut acompanyar generacions senceres de nens i nenes de Sant Cugat. Durant més de trenta anys va estar al capdavant de la llar d'infants Mainada, un referent de la ciutat que va tancar portes l'any 2020. El seu llegat és el d'un projecte pedagògic fet, sobretot, d'atenció i afecte.

Per a la gent que no conegués Mainada, com definiria l'essència del projecte?

L'escola bressol Mainada va ser un projecte pedagògic innovador aquí a Sant Cugat, on la prioritat era l'infant. Prioritzàvem l'atenció personalitzada de l'infant i el joc com a eina principal d'aprenentatge. Una de les coses que ens diferenciava en aquell moment és que sempre havíem tingut dues educadores per aula, i això permetia que els infants tinguessin una qualitat d'atenció que és el que realment volíem: que el nen gaudís i gaudissin moltíssim d'estar dia a dia amb nosaltres. La línia pedagògica sempre s'ha basat en el respecte a l'infant, al seu ritme evolutiu, i en els aprenentatges a partir del joc, del descobriment i la manipulació, que és quelcom inherent a l'infant.

Van agafar el relleu de les fundadores després dels primers deu anys. Van seguir una línia continuista o van evolucionar el concepte de la llar d'infants?

Vam evolucionar el concepte. Jo realment no sabia com era la línia pedagògica que es portava en aquell moment a Mainada. L'escola era d'una amiga amb qui havia crescut, Maria Rosa, que malauradament va morir, i la seva tieta, la senyora Lola, ens va oferir a la meva germana i a mi portar-ne la direcció com una cosa emocional, per no tancar-la. Jo ja venia d'una altra escola bressol, i el que vam fer, amb el bagatge que teníem, va ser preguntar-nos què és el que ens agradava d'aquell aprenentatge, què havíem après, i aplicar una línia pedagògica amb els coneixements que ja teníem. En vam aplicar una part, i vam innovar en una altra.

I de les coses que no els agradaven, quines van decidir no aplicar, tot i que en aquell moment altres escoles sí que ho feien?

Una de les coses que no ens agradava i que havíem vist en altres escoles era que un nen hagués d'aprendre a través de les fitxes. Tampoc existien les entrevistes amb les famílies ni una adaptació conjunta amb elles, hi havia una sola educadora per aula. Vam canviar totes aquestes coses que crèiem que no ajudaven ni l'infant ni les famílies. Donar molta seguretat a les famílies era bàsic, per això, la porta de l'escola estava oberta, calia fer l'adaptació juntament amb elles. Tot això va ser molt important perquè les famílies tinguessin confiança en nosaltres.

Anaven una mica avançades a la seva època, perquè estem parlant dels anys noranta.

Possiblement perquè veníem d'un lloc que estava molt bé, hi vaig aprendre molt, però també vaig aprendre que no m'agradaria fer. M'agradava molt des de la meva posició de mestra, empatitzar amb les famílies: què m'agradaria a mi si fos mare? Què els agrada, als pares? Vam traslladar aquelles inquietuds de les famílies per poder-les relaxar en un moment tan important com deixar un fill. Volíem donar-los molta seguretat i confiança. 

L'escola va tancar les portes l'any 2020. Com va arribar aquesta decisió i què va significar més enllà del tancament físic?

L'escola es va tancar durant la crisi de la Covid-19, malauradament. Crec que la pandèmia ens va fer mal a molta gent, també a l'equip de Mainada. Vam patir moltíssim per haver de tenir l'escola tancada més d'un mes, no tenir entrades econòmiques i una pujada considerable del preu del lloguer. Tot plegat van ser indicis que ens van fer veure que la cosa no anava bé. A més, la competència s'obria en altres direccions, i les famílies de vegades prioritzaven horaris o serveis que nosaltres no volíem oferir. Aquesta va ser una de les causes que ens va fer tancar, però bàsicament va ser la Covid-19 i la pujada del lloguer.

"Em nodreixo sempre de la part bonica que vaig rebre de les famílies i dels infants."

Com va viure aquell moment?

Amb molt de dol. Tot i que han passat cinc o sis anys, cada vegada que passo per davant de l'escola i veig el local tancat, penso en tots els anys i totes les famílies i nens que hem vist créixer, i que ara no hi ha res més que un edifici buit. Però hi ha molt bons records, i em nodreixo sempre de la part bonica que vaig rebre de les famílies i dels infants.

Com van reaccionar les famílies quan es va comunicar el tancament?

Ho van rebre molt malament, com jo. Jo sempre els deia a les famílies que en una escola bressol estan de pas, un o dos anys, com a màxim tres, i després marxen. Que la gent s'hi impliqués tant era una cosa molt momentània. És cert que ho van viure malament, però com a escola ho vam gestionar bé. Quan es va avisar del tancament, ja havíem parlat amb altres escoles bressol amb una línia pedagògica semblant a la nostra perquè poguessin acollir aquests infants. Això, dins de l'angoixa que suposa per a un nen haver de canviar d'escola, va facilitar molt les coses.

Com se sent al veure infants pel carrer que en certa forma ha criat?

És impressionant. Els infants passaven moltíssimes hores amb nosaltres, hi havia qui arribava a dos quarts de vuit del matí i marxava a les set de la tarda. Aquests infants els hem criat i educat nosaltres. Hem fet de mares, ties, àvies, germanes grans... Ho agraeixo molt, a les famílies que ara tenen fills i els porten a les escoles on jo he estat treballant fins ara, perquè coneixen la nostra línia pedagògica i en guarden un record entranyable. Això és molt d'agrair.

Hi ha algun alumne que hagi arribat a fer alguna cosa remarcable?

Hi va haver un nen que va arribar a jugar al Barça, el Pau Víctor. Va sortir del planter fa un parell d'anys, però de petit ja prometia: jugava molt amb la pilota i dèiem "aquest nen promet". I mira, hi vam encertar.

Què representa Mainada per a Sant Cugat?

Mainada va ser una escola bressol emblemàtica i de referència per a Sant Cugat. Ara hi ha moltes més escoles bressol, però fa trenta o quaranta anys no n'hi havia tantes. Es va muntar amb molta il·lusió des del principi i vam continuar amb un bon projecte. 

"Teníem molts alumnes perquè vam crear un vincle amb les famílies que anava més enllà d'una escola bressol convencional."

S'ha parlat de Mainada com a pionera en aquest tipus de pedagodia. Què va significar?

Crec que la nostra filosofia es va traslladar en un èxit numèric, fèiem des de nadons fins a I5, i vam arribar a tenir cent vint-i-cinc infants. Teníem molts alumnes perquè vam crear un vincle amb les famílies que anava més enllà d'una escola bressol convencional. Els pares podien entrar i sortir de l'escola, formaven part de l'educació en tot moment, es quedaven a jugar al pati quan els recollien. Hi va haver una implicació familiar molt important.

Un altre tret diferencial que és que hi havia dues educadores per aula. Què suposava?

Molta més atenció, que és el que realment necessiten els infants, i menys estrès per part de les educadores. Poder anar més tranquil·les es transmet als nens, si estem nervioses, això afecta la relació amb l'infant i la qualitat del temps que li podem dedicar.

És curiós, perquè vivim en una època en què cada vegada hi ha menys escoles bressol amb dues educadores per aula, tot i que sembla que cada vegada hi ha més necessitats. Com es combinen aquestes dues coses?

Una escola bressol mai pot pensar-se com un negoci. Si la persona al capdavant de l'escola bressol vol qualitat i pensa en els nens i no en l'empresa, ha de tenir dues educadores. Jo venia d'una escola bressol on havia arribat a tenir vint-i-vuit nens jo sola. Llavors vaig tenir molt clar què no volia, perquè en aquell moment encara no estava regulada la ràtio d'infants per aula. Vaig decidir que calia reduir la ràtio i que una sola educadora no dona l'abast. 

Tenir dues educadores per aula també permetia dedicar més atenció als infants amb necessitats especials.

Sí, tot i que abans, curiosament, no hi havia tants nens amb necessitats diagnosticades com ara. Avui en dia les coses tenen nom, abans no en tenien. Abans tots els infants anaven "a una", i ara cadascú va per la seva banda. No sé si sempre cal un diagnòstic, a vegades també hi ha una part de personalitat de l'infant que no és un diagnòstic sinó una actitud, i hem de treballar les actituds. Avui sembla que tot necessita una etiqueta. Jo soc contrària, penso que un infant ha de créixer, l'hem de deixar créixer. 

"Els primers anys de vida són els més importants per a un infant. Pel que fa a la neurociència, el cervell es troba en el moment de més obertura per acollir informació, amor i tot el que li vulguem donar."

En termes més generals, quina diria que és la importància de les llars d'infants per als nens i nenes?

Els primers anys de vida són els més importants per a un infant. Pel que fa a la neurociència, el cervell es troba en el moment de més obertura per acollir informació, amor i tot el que li vulguem donar. M'ha sobtat veure com abans les llars d'infants eren un lloc acollidor on fèiem educació conjuntament amb les famílies, i com avui en dia moltes escoles bressol s'han convertit senzillament en un servei, com més hores i més dies s'obre, millor. Entenc que les famílies han de gestionar la feina, però crec que les educadores i mestres fem una tasca a la qual ens dediquem molt, hi posem molt amor i molta part de nosaltres mateixes, i que està poc compensada per part d'algunes famílies.

Aquest és un canvi dels darrers anys?

Crec que sí. Vivim en un món atrafegat, on tot són presses, ens llevem amb pressa, correm per no arribar tard, hem d'anar a comprar... Tot es transforma en córrer, córrer, córrer. Si pots tenir el nen a l'escola fins a les set perquè has de treballar i complir uns objectius, diria que en els últims deu anys el model de criança ha canviat molt.

"La meva filosofia és sensibilitzar l'infant amb molt d'amor, però també fer-li entendre que a l'escola no podem permetre certes actituds."

Quin impacte té tota aquesta evolució en l'educació dels infants?

Hi ha molta diferència. Cada família tria l'escola bressol que més s'apropa a la seva ideologia i filosofia educativa, però sovint hi ha molta diferència entre el model de criança de casa i el de l'escola, i això a vegades confon el nen. Se li diu, per exemple, que a l'hora de dinar cal estar assegut, quan a casa se li permet aixecar-se, mirar la tauleta o jugar. La meva filosofia és sensibilitzar l'infant amb molt d'amor, però també fer-li entendre que a l'escola no podem permetre certes actituds. Crec que la meva generació va rebre una educació potser massa autoritària, i potser no calia. La generació dels meus fills, que ara tenen trenta i pocs anys, va rebre una educació no autoritària, però respectuosa, és a dir, quan el pare o la mare deien "entenc que ho vulguis, però ara no ho tindràs", ells ho entenien des del primer dia. Avui en dia, en canvi, els nens insisteixen, "vull, vull, vull", i després de vint minuts dient que no, al cap de vint-i-cinc minuts sovint se cedeix. I aleshores, qui guanya? L'infant.

"Per naturalesa, l'infant vol jugar, descobrir, manipular i moure's."

Quines mesures van anar prenent per adaptar Mainada al llarg dels anys? 

Va ser un procés molt progressiu. Com a professional, vas veient les necessitats que tenen els infants i vas variant en funció d'això. La filosofia que portàvem a terme feia que el nen s'adaptés amb molta facilitat, per naturalesa, l'infant vol jugar, descobrir, manipular i moure's. 

Si pogués enviar un missatge a les famílies que van passar per Mainada, què els hi diria?

Seria d'agraïment. Gràcies a totes les famílies soc on soc i he après moltíssim. Em van donar suport i em van ajudar a créixer, conjuntament amb els seus fills i filles.

Un cop va tancar Mainada, com ha estat la seva trajectòria fins ara, que està a punt de jubilar-se?

Quan vam tancar, es va posar en contacte amb mi la directora de La Llar d'en Pitus de Bellaterra, perquè compartíem la mateixa professora de música. Arran de les inquietuds que teníem en aquell moment amb la Covid, els treballadors i les famílies, vam establir una relació, i quan ella va saber que jo tancava, em va dir que hi anés a treballar. Vaig tancar l'octubre i em va donar dos mesos per recuperar-me abans de començar. Mentre treballava, la meva filla, en acabar la carrera, també va entrar a treballar. Ens van oferir quedar-nos totes dues a l'escola bressol; jo vaig dir que ja no, que ja tenia prou experiència i anys fets, però a la meva filla li feia molta il·lusió, perquè el seu projecte havia sigut continuar Mainada. Però no va poder ser, així que vam agafar aquest projecte, ella a la direcció i jo portava la part pedagògica. Fins al 30 de setembre he estat ajudant, perquè les adaptacions dels infants són més costoses i com més mans millor. Però ja a partir d'aquest octubre hi estic anant només a estones, per no trencar el vincle amb els infants de cop.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.