Charo Sebastián: "Envellir no és un pecat, ni vol dir tornar-se transparent"

Va néixer a Bolívia per atzar, va créixer a l’Eixample i fa gairebé trenta anys que viu a Valldoreix. Periodista de ràdio amb formació teatral, Charo Sebastián ha passat per ComRàdio, RAC1 i Catalunya Ràdio, i ara condueix Fogots, un pòdcast en què dona veu a dones de tots els àmbits i parla sense tabús de la menopausa, la pressió estètica i la igualtat.

Com es definiria?

Com una persona del món de la comunicació, que és el més ampli que puc dir. A partir d’aquí, tot el que sigui connectar, comunicar o escoltar a les persones, m'apassiona.

Com va arribar a aquest món?

Sempre he volgut fer comunicació. De petita, a casa, escoltava Gomaespuma a la SER i volia ser com ells. Vaig entrar per la via del teatre, però treballant amb el Joaquim Puyal em va dir que el que havia de fer era periodisme. I com li dius que no al Joaquim Puyal? Estava envoltada de gent com Mònica Terribas, Xavier Bosch o Manu Fuentes, i jo venia del teatre. Vaig decidir que volia fer això i dedicar-me de ple a la comunicació. I ho he aconseguit, avui faig el que m’agrada amb la gent que m’agrada.

"Crec que als periodistes ens falta saber sortir a escena."

Què li ha aportat el teatre al periodisme?

Moltes coses. Crec que als periodistes ens falta saber sortir a escena. Els de televisió necessiten un teleapuntador, i als de ràdio, si hi ha una càmera que els enfoca, els fa por. Si vens del teatre, t’has bregat amb tot i has treballat davant de molt públic. A mi m’ha costat anys, però ara soc capaç de posar-m’hi davant sense que em tremolin els llavis.

Hi ha alguna altra clau?

La força de les coses en què creus. La nostra professió no és fàcil, perquè moltes vegades et toca bregar amb temes que no t’agraden i no sempre fas reportatges meravellosos. Però quan aconsegueixes aquell punt de màgia, és fantàstic, i aleshores no et tremola res. Al final, la vocació és molt important.

Si comencem pel principi, va néixer a Bolívia.

M’agrada dir que em van anar a néixer a Bolívia. La meva mare era filla de bascos i el meu pare hi havia arribat després de la Guerra Civil. El meu lligam amb Bolívia és anecdòtic, perquè no la conec. Vaig aprendre a caminar a la plaça Catalunya de Barcelona i soc més catalana que el pa amb tomàquet.

A casa hi havia elements de la cultura boliviana?

La gastronomia. La meva mare cuinava molt bé. Els seus pares havien tingut hotels i ella anava tastant i provant coses. Però reconec que a mi, on hi hagi unes mongetes amb patates...

Ara viu a Valldoreix, quin és el seu vincle amb l'EMD i amb Sant Cugat?

Sí, fa uns 27 o 28 anys que visc a Valldoreix. És el lloc on tinc la família, on han crescut els meus fills, on m’he fet gran i on vull continuar fent-me gran. És on tinc els amics i la meva vida. 

"Hi ha tres professions absolutament passionals, la medicina, l’ensenyament i el periodisme"

Ha passat per ComRàdio, RAC1 i Catalunya Ràdio, i ara està centrada en els pòdcasts. Com hi ha arribat?

Soc una persona de ràdio, perquè és el que vaig triar i el que em va enamorar. Crec que hi ha tres professions absolutament passionals, la medicina, l’ensenyament i el periodisme. En aquestes feines no t’importa passar una mica de gana. Amb la crisi de la ràdio vaig anar a treballar a Filmax, on vaig aprendre tot el que és comunicació corporativa. Després de dotze anys allunyada del micròfon, vaig voler tornar a posar-m'hi i escoltar la gent. No era el millor moment de la ràdio, però naixia el pòdcast.

Què li agrada més, la ràdio o el pòdcast?

El pòdcast no deixa de ser un programa de ràdio en diferit. No té la immediatesa de la ràdio, que m’agrada molt, i trobo a faltar el tècnic, aquell a qui fas un senyal i et posa un àudio. La postproducció és més feixuga. Però també és meravellós, perquè parles del que vols.

La ràdio ha resistit millor que altres mitjans. Sobreviurà?

La ràdio no morirà mai. No és un desig, és una evidència. A qualsevol hora que la posis, hi ha algú parlant-te en directe. Sense la ràdio estaríem perduts. Una connexió és una trucada, és la notícia immediata. I és la veu, m’entusiasma.

Com va néixer el projecte de Fogots?

A la pandèmia, la meva cunyada, que estava malalta, em va demanar que li expliqués alguna història. I a partir d'aquí vaig fer 40 contes improvisats amb dos personatges, el Bola i la Lia. Ho enviava per WhatsApp a la meva família i es va anar escampant per hospitals. Aleshores vaig pensar que si podia fer allò, podia fer més coses.

I per què la menopausa?

Jo entrava en la primera etapa de la menopausa i vaig pensar que sabíem molt poc de nosaltres mateixes, que ens n’ensenyaven molt poc. En aquell moment gairebé ningú en parlava. Vaig fer Sofocos, en castellà, amb quatre periodistes i amb col·laboradores. Vam fer 24 capítols, però la distància entre Madrid i Barcelona ho complicava. Llavors vaig decidir fer-ho en català, des d’aquí, i fer el que volia. I el que volia era visibilitzar dones interessants, perquè totes ho són. Si t’agrada una mica la vida de les altres, hi trobes coses fantàstiques.

Moltes dones viuen la menopausa amb enuig.

Sí, hi ha moltes dones enfadades amb la menopausa. Jo sempre dic que és una etapa només per a espècies extraordinàries. Som de les poques espècies que la tenim, i crec que és perquè hem d’ensenyar a les joves com se sobreviu.

Quins estigmes arrossega?

N'hi ha moltíssims, que ets menys dona perquè ja no ets fèrtil, que et tornes una histèrica... Però els homes també envelleixen i també tenen problemes hormonals. En el cas de les dones, a més, coincideix amb un moment vital importantíssim. Si tens fills, marxen de casa. La parella també travessa un moment diferent. I professionalment sovint tens la sensació que ja has tocat sostre, normalment de vidre. Tot això ho hem carregat a la menopausa, i no sempre és l’hormona.

"A partir de la menopausa, tenim més d’un 30% de vida per davant."

Què és llavors l’hormona?

Mal de genolls, insomni, fogots... I aquells dies de mal humor, tot això sí que és atribuïble a la menopausa. També és cert que, a partir de la menopausa, tenim més d’un 30% de vida al davant. Ara ens toca decidir quina vida volem les dones i quina hem de reclamar.

Hi ha molta pressió per cuidar-se a partir d’una edat.

Hi ha una mena de bogeria que et diu que has de fer exercicis de força, menjar mirant les estrelles i prendre’t un suc de llavors de xia. A mi no em dona la vida per a tantes coses, ni vull. Hem de traslladar el missatge a les noies més joves que la menopausa és un període meravellós, que ets molt més lliure i comences a fer la teva. Envellir no és un pecat, ni un perill, ni vol dir tornar-se transparent.

"Tota la història s’ha explicat des del punt de vista dels homes."

Al pòdcast també parla d’art i d’història. Hi ha un deute amb les dones?

És un deute gegant. Tota la història s’ha explicat des del punt de vista dels homes, no només la de l’art. Moltes dones han estat silenciades. Encara tenim unes xifres de violència masclista que fan feredat. Hi ha tantes coses que hem fet nosaltres i que no se saben, que fan falta molts espais per donar-li veu.

Va escriure Deja que el té cuente amb la Lídia Piqué. Com va sorgir?

La Lídia i jo som amigues i ella també viu a Sant Cugat. Un dia li vaig dir que havíem de fer un llibre. Ella faria la part dels tes i jo, els relats. Va començar gairebé com un joc, però ens hi vam enganxar molt. Cada te anava lligat a una història de dones d’arreu del món, del Nepal a Londres, Barcelona o el Japó.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.