Clara Dezcallar FOTO: Cedida

Societat

Clara Dezcallar: "Per ser aventurera cal un punt d'inconsciència"

La santcugatenca Clara Dezcallar ha creuat en bicicleta i en solitari Kirguizstan, Tadjikistan i Uzbekistan

Clara Dezcallar Camino és una santcugatenca de 25 anys que a finals de juliol va emprendre un viatge en solitari amb bicicleta que la va portar a creuar Kirguizstan, Tadjikistan i Uzbekistan. Es va trobar pobles remots, deserts infinits, muntanyes de més de 4.000 metres i paisatges d'altres planetes en una aventura amb moments inoblidables, alguns per la seva duresa i altres per la seva emoció. Va ser un mes i mig de ruta, carregant-ho tot a la bici. Després es va traslladar a l'Índia, on està fent una segona expedició, primer al nord del país i després al Nepal. El TOT conversa amb ella des de Katmandú i repassa l'experiència per l'Àsia Central. La podeu seguir per Instagram

Quan comença la seva passió per la bicicleta?

Tota la vida havia fet esport, però durant la pandèmia la meva exparella es va comprar una bicicleta i em vaig animar. Em vaig comprar una bici de muntanya, però no li vaig donar gaire bola. I fa un any i mig vaig anar a viure Andorra i em vaig comprar una bici de carretera. Em vaig començar a aficionar i sortia molt.

I el desig de combinar la bicicleta amb viatge com neix?

Amb la meva exparella havíem fet viatges en bici, però més petits, de cap de setmana al Priorat, a la Cerdanya... Bikepacking de petita escala, i que a poc a poc es va anar fent gran. Amb la bici de carretera amb uns amics vam anar a fer la volta a Mallorca. I aquesta primavera vaig recórrer totes les Illes Canàries en solitari.

Clara Dezcallar: "És la llibertat de poder fer el que vulguis. Si vols avançar, avances. Si vols parar, pares"

Què és el que et va atreure?

És la llibertat de poder fer el que vulguis. Si vols avançar, avances. Si vols parar, pares. És arribar a poc a poc a tot arreu, una forma de viatjar molt friendly. La gent té la perspectiva que vas molt lent, però no és així. Arribes a tot arreu, i de manera molt suau als llocs i pels teus propis mitjans. És una satisfacció molt gran. A nivell local la gent et rep molt millor. No és el mateix arribar tres persones en un poblet petit en bici que amb un jeep i un tour organitzat. Tot està bé, però a nivell local, et reben millor i et barreges molt més amb la gent.

No és el mateix fer la volta a les Canàries que creuar Àsia Central. Com t'hi llances?

El que he tingut clar els últims anys és que quan uneixo coses que m'agraden, la barreja és el que em torna boja. M'agrada viatjar i m'agrada anar en bici, doncs ho uneixo. Poder unir aficions i portar-les a un altre nivell és el que busco. Inicialment, tenia plantejat anar al Nepal i amb motxilla, a peu. Però no ho veig veure clar perquè era època de monsons. I em vaig preguntar, què volia fer? I vaig decidir unir viatjar i bici.

La ruta de Clara Dezcallar FOTO: Cedida



I com escull el destí? Kirguizstan, Tadjikistan i Uzbekistan no semblen destins gaire habituals.

Nepal havia d'esperar i vaig canviar la direcció del viatge. I vaig decidir fer Àsia Central perquè sabia que Kirguizstan i Tadjikistan eren països poc coneguts a nivell turístic i em crida l'atenció allò remot i autèntic. Sabia que hi havia mil rutes, m'havia llegit mil blocs sobre una travessa que creua el Kyrgyzstan i el Pamir. Però no sabia res més. Vaig trucar un amic que ho havia fet i em va dir que m'encantaria i em vaig llançar.

Com es prepara un viatge d'aquestes característiques a nivell físic?

Anava molt tranquil·la perquè venia molt entrenada, tot just havia estat un mes de carretera per totes les Canàries, havia fet la carrera d'ultradistància Pedalma de Madrid a Barcelona... En canvi, logísticament va ser molt intens, em vaig tancar a estudiar durant dues setmanes la ruta, el material que necessitava... I gestionant les meves pors de fer-ho sola, com a dona... serà segur?

Clara Dezcallar: "Per ser aventurera cal un punt d'inconsciència"

Emocionalment com es gestiona tot això?

A nivell emocional fa temps que m'havia treballat i el primer que he notat és que s'ha de tenir confiança i autoestima en un mateix. Si no, un no s'atreveix. Cal pensar de forma freda, però no massa. Hi ha un punt de bogeria per no frenar-te. Els dies previs tenia molts nervis, de pensar que la dimensió de l'aventura seria gran. Però no era conscient de l'envergadura. Per ser aventurera cal un punt d'inconsciència, no de bogeria, sinó de no ser conscient de la mida de l'aventura. Ara, fins quatre mesos després, no m'he adonat del que he fet.

Ho té tot a punt. Com comença l'aventura?

Aterro a la capital de Kirguizstan, preparo la bici i repasso el primer tram de ruta. Recordo molts nervis. Cada vegada que comences una ruta, necessites un temps d'adaptació. Jo vaig ser dolça amb mi mateixa, no calia sortir disparada, no hi havia pressa. Un cop avances i agafes el ritme, ja tot comença. Les primeres pedalades són estranyes, però és la manera de començar.

La ruta de Clara Dezcallar FOTO: Cedida



Què és el que més et sorprèn de la regió?

Tinc la sensació que a Europa tenim molt poc coneixement de països de l'Àsia Central, jo la primera. No sabem res de Kirguizstan i Tadjikistan. Et sona, però et fan por perquè acaben amb stan. Però per res, són països meravellosos, no estan gens massificats, tenen molta essència. Són repúbliques exsoviètiques i encara guarden alguns tocs soviètics. Són països amb zones molt remotes i locals on no ha arribat el turisme. De Kirguizstan destacaria el seu conjunt, és molt verd, la gent és molt tímida i dolça amb el turisme. Tadjikistan és totalment diferent i això és molt bonic. Sempre fa il·lusió travessar una frontera amb bici. El Pamir és com viatjar per Matrix, no hi ha ningú, els paisatges són marronosos, muntanyes desèrtiques, carreteres infinites, llacs cristal·lins. I la sensació que no hi ha ningú ni res. És estrany per nosaltres, que estem acostumats a rebre estímuls constants. El soroll del silenci és real. I Uzbekistan és meravellós perquè és característic per la ruta de la seda. Allà vaig deixar la bici i vaig recórrer les tres grans ciutats en tren. I són precioses.

Clara Dezcallar: "No estem acostumats a tanta hospitalitat"

Com ha estat l'acollida?

A Kirguizstan i Tadjikistan l'hospitalitat m'ha superat d'una forma molt bèstia. No estem acostumats a tanta hospitalitat. Abans de començar la ruta em planifico els pobles on he d'arribar i dormir. Combinava la tenda, cases familiars i famílies que m'acollien. Quan t'acull una família és entrar en una altra dimensió, t'adaptes i vius el mateix. I alguna vegada va ser dur, dormint sola en llocs molt remots. Però la queixa és un dels problemes que tenim nosaltres.

Quins han estat els moments més difícils?

Com tot a la vida, hi ha moments que es compliquen i a vegades no és la ruta en si. Un viatge d'aquestes dimensions obliga a assumir que hi haurà dies que no seran bons, no farà bon temps... Va haver-hi un dia molt dur a Kirguizstan, on es van ajuntar diversos factors: la dificultat de la ruta i l'estat anímic. Passava a 4.000 i escaig metres pel Kegety Pass. I vaig arribar a dalt fossa, empenyent la bici durant hores; estava poc aclimatada a l'alçada. A la baixada, del sobreesforç i l'impacte del que estava passant, em vaig posar a plorar de saturació i emoció. Un altre moment va ser a Tadjikistan, quan em van agafar diarrees. No hi havia absolutament ningú i vaig arribar a un punt militar, on hi havia només militars homes i l'energia va ser una mica hostil i tensa. El cos em demanava de sortir d'allà, per intuïció. I un altre dia em va enganxar una tempesta a 4.000 metres, que no fa gens de gràcia. La temperatura cau en picat, molt fred i molta pluja, sense cap lloc per resguardar-se. I van passar uns cotxes de turistes italians. Els vaig parar per demanar ajuda i que em recollissin i es van negar a agafar-me, quan la situació era extrema. Darrere venia un camió de gent de Kirguizstan i, sense pensar-s'ho, van agafar la bici, la van carregar i em van portar. Lliçó: qui més penses que t'ajudarà perquè és més pròxim, no ho farà. Va ser dur d'entendre perquè no em van agafar els italians, quan els vaig parar i els hi vaig demanar ajuda.

La ruta de Clara Dezcallar FOTO: Cedida.



Va haver-hi bons moments també.

Vaig viure moltes experiències maques. Per exemple uns dies a Tadjikistan em vaig posar malalta i una família em va cuidar com mai. I una altra vegada vaig arribar a un poble de Tadjikistan on no hi havia absolutament res, on només hi havia una petita home stay. Vaig veure un únic turista, que també anava en bici. I, en anglès, em va preguntar: tu ets la Clara? Hi havia un grup de whatsapp de gent que viatjava per Àsia Central i havia posat que arribava a aquell poble. I em va reconèixer. I estàvem parlant en anglès, i de sobte em diu: "Ets catalana?". No m'ho podia creure, un català amb bicicleta a un poble perdut de Tadjikistan. I, a sobre, després vam descobrir que fèiem anys el mateix dia. Va ser com un petit àngel que em vaig creuar.

Després de mesos de ruta, decideix agafar la bici i continua a l'Índia.

El primer que em vaig plantejar és si volia continuar i la resposta va ser clara: volia seguir de ruta i vaig apostar per un segon bloc al nord de l'Índia i al Nepal, ja ho tenia molt estudiat perquè era el meu primer viatge. El nord de l'Índia sempre ho havia tingut present i havia llegit molt que es podia fer en bici. I m'agrada el clima, desèrtic, sec i muntanyós. Unir els dos països va ser una idea que vaig tenir. M'havia demostrat que ho podia fer.

Clara Dezcallar: "Viatjar sola és un altre tipus de viatge i m'ha obert la ment"

Amb què es queda del viatge per l'Àsia Central?

Ara que puc fer una mica de perspectiva i treure alguna conclusió, la balança és totalment positiva. No significa que tot sigui meravellós, però la balança és molt positiva. Viatjar sola és un altre tipus de viatge i m'ha obert la ment, preguntar-me coses, saber el que no vull, aguditzar el meu sentit i intuïció. I d'humilitat de tot: si vols gaudir d'un viatge, has de gaudir al màxim. Quan més ho fas, més gaudeixes i menys pateixes.

Al principi parlava d'una certa por per viatjar sola sent dona.

De moment està sent molt gratificant i molt sorprenent. Tenim molta por des d'Occident de viatjar sola, però t'adones que hi ha molta més gent bona que dolenta, molta més gent disposada a ajudar-te que no a fer-te mal. Les pors pròpies es van reduint.

La ruta de Clara Dezcallar FOTO: Cedida



Ha tingut alguna mala experiència?

Sempre hem d'anar amb la llumeta d'alerta activada, perquè sí. Per ser dona, haig d'anar amb més de compte a tot arreu. Tant de bo pogués anar 100% relaxada, però no és així. Però tampoc és anar un 100% tensa, hi ha eines que tenim per trobar un punt mitjà. Posar caràcter i límits, aguditzar sentits, ser conscient del context... Però a partir d'aquí, gaudir. He tingut una situació forta, la dels militars a Tadjikistan. Se'm va apropar un militar i em va dir si volia sexe... no va passar res, perquè ho vaig marcar, però si ho penses en fred... estava sola, rodejada de militars... Estava morta, no tenia res a fer. A més, hi ha comentaris i altres situacions més o menys desagradables,

Nepal és l'estació final?

Al Nepal es tanca el cercle. Ara tocava Nepal i realment m'estan passant coses molt boniques, estic tenint molta sort amb el temps, trobant-me gent, trekking impressionants per l'Annapurna i l'Everest. Després, ho hauré de pensar. No m'havia plantejat mai aquest viatge de tirada llarga i a nivell econòmic no havia estalviat tant i no puc allargar molt més. Però un mes més potser... Haig de pensar bé què fer, si tornar a bici en casa. Si tingués diners i m'acompanyés el clima, faria Pakistan, Iran... alta muntanya, cultures molt interessants... però és hivern... Veurem.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.