‘Per’ i ‘per a’, l’etern parany
Amb motiu de les divergències entre normativa i ús, mencionàvem fa uns dies la confusió entre 'per' i 'per a'
Podríem dir que Fabra no ens ho va posar del tot fàcil (veg. Gramàtica, 1956):
“Quan un infinitiu fa de complement de finalitat pot ésser, naturalment, introduït amb la preposició composta per a: Li mancaren encara mil pessetes per a poder pagar tots els seus deutes. Però quan, com s’esdevé a: Hi enviaré el noi per saber noves de la malaltia, el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció expressada pel verb del qual l’infinitiu és complement, cal emprar la preposició per en lloc de per a (...).”
Aquesta proposta no és fàcil d’interpretar; és per això que, per abordar el per i el per a, la majoria de mitjans es decanten per la proposta de Coromines i Solà, que recomanen el següent.
Davant d’infinitiu, conjunció i adverbi fem servir sempre per, independentment del matís que expressi (En Pere fa pisos per llogar; Jo ja no dono per més). En canvi, davant de substantiu o complement nominal cal usar per a si indiquem destinació i per quan volem expressar causa (Treballem per a l’Administració; Vaig cometre l’assassinat per tu).