El dol migratori dels nous santcugatencs

Darrere de cada persona estrangera que passeja per Sant Cugat hi ha una història personal, la majoria dels casos marcada per les dificultats de deixar enrere la terra i la gent que t’ha vist créixer. Abandonar casa teva i la teva família és una experiència que marca profundament. 

“El procés és molt dur, li diem el dol migratori”, explica Diego Castelo, de l’Associació Multicultural, qui reconeix que després de passar un temps a Sant Cugat, no recomanava als seus coneguts emigrar: “És molt dur perquè deixes els teus fills, la teva dona i part de la teva vida enrere. Arribes aquí i et trobes amb discriminació i racisme. Hi ha gent que ho ha passat molt malament”.

El marroquí Abdeslam Chakkur va aterrar a Sant Cugat a inicis dels 90, tot sol i amb 16 anys: “Quan arribes a un país nou sense família ni ningú, és molt dur. Es viu fatal”. Els primers anys, coincideixen la majoria, són temps molts difícils, en què l’única preocupació és poder trobar feina i aconseguir els papers per tal de residir al municipi legalment. “Els nous residents vénen amb por”, apunta Castelo.

Un col·lectiu que pateix les conseqüències del dol migratori és el de dones que deixen enrere els fills per poder guanyar diners i enviar-los a casa. Maria Eugenia Blandon, del Grup de Dones Immigrants, explica la situació: “La majoria de dones soles tenen fills al seu país d’origen i és una cosa molt difícil de portar. Aquí, moltes treballen cuidant nens i nenes i això provoca una barreja d’emocions i sentiments. Pateixen la preocupació per als fills i un sentiment de culpa pel fet d’haver marxat, tot i estar orgullosa de tirar endavant i guanyar diners per la família”.

Benvingut a Sant Cugat

Al fet de deixar enrere el teu país se li suma l’arribada a un país nou, on no coneixes ningú ni res. Un aspecte que comparteix qualsevol persona que arriba a un país nou, vingui d’on vingui, és la necessitat de connectar amb gent del teu mateix territori. Pel carrer, al supermercat, al tren o a través de les associacions de persones estrangeres.

Qualsevol forma és vàlida per conèixer gent del teu país i sentir-te, ni que sigui una mica, més a prop de casa. Anna Skala, de Rússia i que forma part de l’associació russocatalana Arca, explica el seu cas: “Anava amb el meu fill en tren i vaig sentir parlar rus a una noia. Vam començar a parlar i va ser la primera persona que vaig conèixer”.  Altres col·lectius com, per exemple ,els sud-americans, tenen per costum trobar-se en parcs de Sant Cugat per conèixer-se entre ells, utilitzant l’esport com a element integrador.

Diego Castelo explica com a través de l’Associació Multicultural es posen en contacte persones del mateix origen: “La vam fundar amb l’objectiu de millorar la convivència i intercanviar cultures per acabar amb el racisme i la discriminació i acabar amb la por de la gent que ve de fora i també amb la por de la d’aquí”.

Per integrar-se més ràpidament al municipi, molts apunten a la llengua com a part fonamental, tal com destaca Casetlo: “L’associació els acompanya i ajuda a integrar-se a través d’activitats i també recomanem fer cursos de català, que és principal perquè és molt important aquí i et fa integrar molt ràpid”.

Els fills catalans

El pas clau perquè un estranger s’integri al municipi són els fills. Tenir fills a Sant Cugat, la seva nova terra, canvia la mentalitat de moltes persones que passen a veure el poble com el punt on comencen una nova família i hi fixen les seves arrels.

“Moltes dones et diuen que estan plenament integrades pels fills: han d’aprendre català per ajudar a fer els deures i les activitats escolars són un bon vehicle de vinculació a la ciutat i de socialització”, remarca la tinent d’alcalde de Serveis a les Persones, Susanna Pellicer. 

“El meu fill és català i això em transforma a mi en més català que ningú. Soc gualaquileño d’origen, però el fet que el meu fill sigui català i la meva dona d’aquí, és molt més important que l’arraigament que pugui tenir jo amb Equador”, valora l’equatorià Dimitri Defranc. Per la colombiana Maria Eugenia Baldon “no hi ha immigrants de segona generació. Si els nens neixen aquí, són d’aquí”; a banda de destacar que el fet de tenir un fill que parlés català la va motivar a estudiar més a fons aquesta llengua.

Però tot i que els pares celebren la integració més senzilla dels seus fills, no volen perdre els seus orígens. “Ens reunim un grup de mares russes per donar a conèixer als nostres fills la cultura russa i fem festes típiques russes”, explica Elmira Mirzoeva. Blandon reconeix la dificultat d’inculcar la cultural dels pares: “No conec ningú que no vulgui transmetre la seva cultura al fill, però el que envolta els nens i el seu entorn és aquest. No se senten d’aquí, són d’aquí. El meu fill és com qualsevol altre. Ja m’agradaria que fos més colombià”.

Racisme

Una de les problemàtiques més fortes amb què es troben els nouvinguts és el racisme que mostra part de la societat. N’hi ha de moltes formes i no afecta tothom per igual. “El racisme com a sentiment de superioritat de raça és molt ínfim. Però es confon amb el classisme, que està molt present a la ciutat. Un immigrant és l’última baula de la cadena i per això és discriminat”, reflexiona Defranc.

Per a Castelo, “Sant Cugat no era una ciutat d’acollida. Fa anys hi havia molta xenofòbia, discriminació i racisme. La gent tenia por: no ens coneixien ni els nostres costums. És normal, hi havia un gran flux migratori i la gent no estava preparada”.  Abdeslam Chakkur recorda com a principis dels anys 90, tres cap pelats el van pegar i va estar tres dies ingressat a l’hospital. Ara assegura que ja no hi ha aquesta situació, però sí d’altres sense violència: “A vegades entres a un bar amb tres o quatre marroquins i et giren la cara”.

Per a Bladon, el racisme existeix encara que a vegades no el veiem o diem que no n’hi ha. Només cal veure anuncis de feina on un valor afegit és que siguis nacional i això és una forma de racisme”. Però això no afecta tothom per igual i els europeus no s’acostumen a trobar en aquesta situació, tal com explica Françoise Forcuit: “Em van rebre perfectament. No he tingut cap problema mai, sempre han estat molt amables”.

Aquest article forma part del reportatge 'El Petit Món de Sant Cugat', publicat al DIARI de Sant Cugat:

El petit món de Sant Cugat: 116 nacionalitats conviuen al municipi.

La crisi posa fre a la població estrangera no europea a Sant Cugat