MT Casanova (persona no binària): "El gènere o la sexualitat són una escala de grisos"

MT Casanova és una persona no binària. Té 29 anys, és fotògraf i realitzador i ha arribat fa poc a Barcelona, des de l'Hospitalet, després de viure bastant temps a Alemanya, buscant la calma que dona Sant Cugat i els espais verds que té. L'entrevistem en el marc del Dia Internacional contra l'Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia, que té lloc el 17 de maig, després que, el 1990, l'Assemblea General de l'Organització Mundial de la Salut eliminés en aquest dia l'homosexualitat de la llista de malalties mentals.

Quan va començar a entendre la seva identitat?

Crec que encara no l'entenc (riu). El fet de fer la transició m'ha permès asseure'm amb la meva identitat per primera vegada. Et preguntes qui soc, per què estic fent el que faig, per què em vinculo com em vinculo... Reflexions que moltes vegades no ens fem. No és ser trans o no, ser no binari o no. Moltes vegades la gent dins la normalitat (el que sigui que això significa) no s'ho pregunta i crec que és important. És una cosa de canvi constant, d'avaluació. Sento que soc una persona que no encaixa en la binaritat. Com més m'he apropat a ser una dona, no m'he sentit còmode, i el mateix quan m'he apropat a ser un home. El fet d'explorar tot això amb llibertat ho vaig començar a fer fa un o dos anys, i ha estat un profund descobriment.

Què l'ha ajudat més en el seu procés personal?

La comunitat ajuda molt. Viure en un lloc on estiguis tranquil. Tenir amics que et donin suport, poder parlar segons de quines coses. El tema de l'hormonació m'ha ajudat molt, experimentar amb el cos. També polititzar-ho.

Per què és tan important la comunitat?

Quan estàs en una zona grisa, fora d'alguna norma establerta, com el gènere, la sexualitat o la identitat, reps molta violència. I hi ha coses que, malauradament, amb amistats o vincles no pots compartir, i la comunitat i fer caliu és important. A mi em va faltar a l'institut veure referents i entendre com puc existir fora d'això. M'han posat coses fàcils, però moltes coses que vaig viure sol, si hagués tingut de primeres aquesta comunitat, no m'haurien passat.

Quines són les discriminacions més habituals que ha patit?

Jo parlo des d'un punt de vista privilegiat. Soc una persona blanca, tinc el suport dels meus pares i la meva família m'estima. I parlo des de la meva realitat, no des de totes les realitats del col·lectiu. La meva experiència és diferent de la de persones migrants o persones amb poca salut mental. Tot i això, en el meu cas, he hagut d'escoltar bromes que no són bromes, comentaris passivoagressius, molta negació de la meva realitat. En l'àmbit institucional també patim discriminació: a la policia, a un jutjat o al CAP, sempre és un procés complicat. També ho he sentit a la feina. Sé que m'han dit que no per com m'expresso. No crec que em vegin com una persona no binària, sinó com una dona molt marimacho, i per a ells això ja és un problema. També ho he notat a la farmàcia, quan he demanat hormones, que m'han preguntat per què ho vull, mentre que a altres persones van a buscar un medicament i simplement els ensenyen la recepta i parlen d'altres temes. Però en el nostre cas et miren estrany.

La identitat no binària sempre es relaciona com si estiguéssim confosos, igual que passa amb la bisexualitat. I et diuen: "però ets noi o noia?". I per mi aquesta pregunta no té sentit. Sempre hi ha la pressió i l'expectativa que has d'encaixar en alguna cosa. Quan em vaig reunir amb la metgessa del CAP per començar el trànsit, em deia: "Però això és que estàs confós". El fet de no encaixar sembla que sigui perquè estem en un embolic. La gent no entén la nostra existència com a vàlida i això és molt cansat.

Ha trobat incomprensió en l'àmbit familiar, laboral o educatiu?

Hi ha espai de millora en tots els àmbits. En l'àmbit mèdic és un maldecap. Amb la família, a vegades tinc energia per parlar segons de quins temes o no, però soc molt feliç amb la situació i hi ha gent que no té aquesta possibilitat o privilegi. Cada persona és diferent. A la feina també és un maldecap: com em presento, com tiro currículums, saber si tinc energia per explicar que soc una persona no binària o no. A part de ser queer, hi ha moltes altres coses que ens travessen. En l'àmbit d'amistats pots perdre relacions i és dolorós. En cercles romàntics pot arribar a ser un tema que costi. I en l'àmbit escolar no va ser el moment més feliç de la meva vida i ara mateix no és un lloc segur per a molta gent.

"El fet de fer la transició m'ha permès asseure'm amb la meva identitat per primera vegada"

Hi ha algun moment que recordi com especialment important o alliberador?

M'ho estic prenent molt conscientment i m'ho deixo sentir més lentament perquè em reforça més. Va més de petits moments. Quan comences a agafar un nom que t'encaixa més, quan no tens tanta pressió per encaixar en un motlle, sigui masculí o femení, i experimentes més des del mig... Jo no tinc cap moment concret, sinó moments de caliu, d'amistat, d'experimentar segons quines coses. Sentir escalfor al cor segons quina roba posar-me o com em vinculo a segons quines persones. 

Creu que la societat ha avançat en els últims anys respecte a les persones trans i no binàries?

Hi ha gent que se sent incòmode amb nosaltres i confon aquesta incomoditat amb sentir-se insegura o atacada. Quan comento que utilitzo segons quins pronoms, sembla que fa nosa. Hi ha molta pressió sobre les persones que ens sortim de la norma, no només les persones trans. Haver-ho de posar sobre la taula i comunicar que hi ha un malestar fa que la gent implosioni i es posi molt a la defensiva o negui la teva realitat. La gent diu "accepto la transexualitat, jo soc molt obert, no hi ha problema", però en els últims anys s'ha demonitzat i, dins segons quins moviments, se'ns posa com si fóssim delinqüents. Als Estats Units fa poc han posat les persones trans com a terroristes. Tot i que Espanya ha sortit com el lloc més segur per ser LGTBI, i Catalunya també, encara hi ha coses a millorar, ja que segueix sent una cosa violenta i que afecta el dia a dia.

Quins drets o canvis socials considera urgents avui?

Les persones trans, no binàries o queer sembla que tinguem una raó malvada per fer qualsevol cosa. No és així: intentem sobreviure. Estaria bé que hi hagués agermanament de la societat, intentar entendre la persona que tens al costat. Quan hi ha una realitat davant teu, pensar quins privilegis tenim. Fer-se preguntes sobre si això et ressona o no, què pot funcionar. No prendre's l'existència d'algú com un atac, sinó preguntar-se què diu de mi, de com em sento i de com m'expresso.

"He hagut d'escoltar bromes que no són bromes, comentaris passivoagressius, molta negació de la meva realitat"

Què l'hauria agradat sentir quan era més jove?

Que tinc possibilitat d'existir. Ara tinc un nebot petit i m'adono de totes les expectatives que hi ha posades en ell, tot el pes que es posa per tenir els genitals que té. Sentir comentaris com "serà superguapo", "tindrà moltes nòvies" o "què machote", quan en realitat és un crio. Treure la pressió de ser d'una forma o d'una altra. L'existència trans, no binària o queer ens fa replantejar des d'on ens col·loquem o què fem. M'hauria agradat que l'escola o altres àmbits m'haguessin donat la possibilitat de sentir que tenim dret a existir, a ocupar espais. Moltes vegades, de forma violenta o física, impedeixen sentir que pots viure, i és una cosa molt forta. I això que jo segueixo sent una persona blanca, venint d'una família que em dona suport, i dins d'aquest privilegi he sentit molt aquesta solitud.

Què creu que la gent cis sovint no entén sobre les experiències trans?

A les persones no familiaritzades amb el món queer els costa entendre que el gènere o la sexualitat són una escala de grisos. Necessitem molt entendre que aquesta persona és un noi i vol ser una noia, o que si és noi ha de ser molt fort o no mostrar els seus sentiments. També passa amb l'homosexualitat: sembla que hagis de fer certes coses i, si no les fas, no ets homosexual. Hi ha bisexuals, asexuals o intersexual que no han pogut decidir per ells mateixos, perquè han estat mutilats o operats. Als no binaris ens diuen "ets noi o noia?", i per mi cap de les dues coses, o ambdues. No té sentit la limitació. Assumeixo els genitals que tinc, no tinc problemes amb això, però assumir els grisos no hauria de ser un atac per a ningú. El fet d'existir o mostrar-nos es veu com si volguéssim manipular la gent. Porto consumint imatges i contingut cishetero tota la vida i això no m'ha fet ser chis hetero. Així que la meva manera d'expressar-me no hauria de ser un atac i es pot conviure tranquil·lament.

Quina diferència hi ha entre "tolerar" i "acceptar" de veritat?

Per mi, el significat d'acceptar i tolerar és que hi ha una problemàtica. Si un nen petit plora, jo ho tolero, tot i que em faci mal de cap, però és una problemàtica. Ambdós verbs utilitzen el punt de vista que la persona que tens davant no té una realitat similar a la teva. Hi ha un factor de deshumanitzar. La paraula per mi és compartir, empatitzar o tenir curiositat. Tinc una persona davant meu amb una realitat diferent: anem a veure com compartim. La lluita queer és molt interseccional.  A mi m'agrada molt interactuar amb la gent gran i moltes vegades, pel meu físic o per com em mostro, d'entrada els puc incomodar. Sembla que estiguin evitant trepitjar ous i això és molt tens. Som una cosa desconeguda i, a la ment d'aquesta persona gran que no està familiaritzada amb persones com jo, li pot generar hostilitat. I si en algun moment una persona pregunta alguna cosa i et sents amb el lloc per respondre, està molt bé poder compartir, humanitzar el que ens passa. Moltes vegades, per la por d'equivocar-nos o generar malestar, les persones no tan familiaritzades amb el col·lectiu LGTBI posen barreres per evitar ser homòfobes i no s'impliquen perquè els remou coses. Jo he tingut conductes racistes, homòfobes, classistes o transfòbiques sent qui soc. A vegades passa. T'has criat en un lloc, amb uns valors, i segons quins valors vols generar, fas unes coses o unes altres. I s'ha de treure la por d'entrar segons quins espais.

"M'hauria agradat que l'escola o altres àmbits m'haguessin donat la possibilitat de sentir que tenim dret a existir, a ocupar espais"

Se sent representat als mitjans, la televisió o les xarxes?

Sí, hi ha molta més representació, però segueix sent un personatge. El personatge trans fa que tota la seva història sigui el seu rerefons. No li passen altres coses. No tenim altres conflictes que no siguin amb nosaltres mateixos o amb la nostra identitat. O no podem tenir parella, o no podem ser un advocat. Tot i així, sí que és molt més fàcil trobar referents que quan jo era jove.

Com una persona pot ser una aliada útil?

Crec que una qualitat molt necessària és no confondre incomoditat amb inseguretat. Que una persona et digui que has fet un comentari racista no significa que s'acabi el món. És imporant escoltar l'altra persona que t'està dient això. No neguis de primeres la seva realitat. Reflexiona. Per què m'està dient això? Quins valors hi ha dins del meu cap per fer aquest comentari? Què puc fer? I moltes vegades hi ha una actitud defensiva quan es fa un comentari i no hauria de ser així. S'hauria d'entendre que pots ferir una altra persona i parar-te a pensar i intentar reparar-ho.

D'altra banda, sento moltes vegades que a les persones queer se'ns posa com a enciclopèdies caminants. No puc estar 100% obert a parlar dels meus traumes o dels meus genitals. Si estiguessis davant d'una altra persona cishetero, li preguntaries pels seus genitals si no hi ha confiança? Hi ha moments en què hi ha conversa, però altres vegades és més pel xafardeig o el morbo. Una persona aliada ha de ser conscient del temps que té i del temps que té l'altra persona. Jo, als meus amics, quan m'han preguntat alguna cosa, els puc explicar com em sento si tinc l'espai, però també recomano lectures, autors, podcasts... Hi ha molta gent queer i, si vols aprofundir en la lluita queer de Colòmbia, tens un podcast que t'ho explica. Hi ha molts llibres que expliquen, des de moltes perspectives, les preguntes. Està bé que la gent hi posi del seu temps i no tota la pressió recaigui sobre nosaltres.

"Assumeixo els genitals que tinc, no tinc problemes amb això, però assumir els grisos no hauria de ser un atac per a ningú"

L'enorgulleix el seu recorregut?

Totalment. Mires enrere i penses: "Ojalà hagués tingut aquesta eina". Però no només amb la meva vinculació amb qui soc, sinó també en l'àmbit familiar o el que he estudiat. T'adones que hi ha coses que hauries fet diferent, però també per les experiències que has viscut. Estic orgullós de ser qui soc, de mostrar-me. Si no, no em mostraria.

Quins canvis li donen esperança?

La primera cosa que m'ha vingut al cap són els vincles. És la cosa que em segueix funcionant. Sento que soc qui soc per amb qui m'he vinculat, per qui m'ha criat, ja siguin pares, germans o persones que he tingut pel camí. També em dona esperança algunes noves formes de criança, com funciona el procés de transició o com es comença a posar sobre la taula la nostra existència. Anem a millor en alguns sentits. D'altra banda, em sobta escoltar joves de 16 o 17 anys dir "maricón" o fer comentaris fora de lloc. Jo crec que no hi ha hagut un recolzament des de la part educativa i això genera més violència. Ens demonitzen. Hi ha un discurs de demonitzar qualsevol persona que surti de la norma, com les persones trans o no binàries. Sembla que nosaltres vulguem que tothom sigui com nosaltres, com si no tinguéssim altres coses a fer a la vida (riu). Em fa feliç veure altres masculinitats o feminitats, però hi ha molta feina a fer.

"Per a una persona jove, diria: ves a poc a poc, experimenta amb el teu cos, decideix segons com et vegis, no hi ha un camí predeterminat"

Quin missatge li agradaria enviar a joves que el puguin escoltar?

És important dir-los: existeixes i està bé. Pot ser molt simple o molt dur trobar-se. Moltes vegades ens posen pressa i pressió i, per a una persona jove, diria: ves a poc a poc, experimenta amb el teu cos, decideix segons com et vegis, no hi ha un camí predeterminat. Trobaràs un espai, un lloc on hi hagi amor i afecte, per la família que tinguis o escullis i per la gent que tinguis a la vida o et trobis nova. És molt cansat, però permet-te gaudir del procés. No obstant això, no vull romantitzar el procés, però soc molt feliç amb qui soc.

Què creu que encara falta entendre sobre les identitats trans i no binàries?

Per mi és important dir que la lluita trans, queer i no binària és una cosa interseccional, ens afecta a tots. És important no quedar-se amb l'aparença. Moltes vegades, quan hi ha una persona diferent, ens quedem amb una cosa molt superficial, com quan estàs en una llibreria i tries un llibre per la portada. Hem d'intentar aprofundir o veure per què a les persones cis els afecta l'existència d'altres persones. I jo parlo com a persona blanca, amb bona salut mental i que ha pogut accedir a teràpia, però dins les identitats queer que surten de la norma cada persona és diferent.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.