Òscar Camps: "Qui no té res a perdre, ho té tot per guanyar"

Òscar Camps és el director i fundador de Proactiva Open Arms, una ONG que va néixer fa 8 anys, a l'illa de Lesbos, durant una de les majors crisis migratòries de la història. Van rescatar a milers de persones del Mar Egeu que fugien de la guerra de Síria i dels conflictes d'Iraq i Afganistan. Es pensaven que seria una acció puntual, però avui dia continuen fent rescats al Mediterrani central i denunciant la vulneració sistemàtica dels drets humans, en els fluxos migratoris, per part dels governs europeus.

El TOT conversa amb Òscar Camps aprofitant que l'11 d'octubre va venir a Sant Cugat a fer la conferència inaugural del curs de l'Aula d'Extensió Universitària, on va explicar el projecte Proactiva Open Arms.

En quin moment passa de ser socorrista de la seva empresa, Pro-activa, a voler crear Open Arms?

La cooperació internacional sempre m'ha tingut inquiet, sempre he estat mirant Metges Sense Fronteres o què feien Green Peace, durant tot el meu periple de joventut. Jo volia ser socorrista, però no podia guanyar-me la vida com a socorrista jo sol, necessitava muntar una empresa per viure del socorrisme, ja que en aquella època érem voluntaris, no érem professionals, excepte a l'estranger. I aquesta és la història que jo volia canviar, no pot ser que un país com Espanya que té 40 milions de turistes, tingui socorristes "de fira", voluntaris. Els socorristes han de ser professionals perquè és una professió i s'han de formar i preparar. Jo no ho entenia com a voluntariat, em trontollava i aquí vaig començar. Una vegada ja portava 18 anys amb la lluita aquí, intentant legalitzar la professió; que fos més reconeguda per la seguretat social, que tingués un conveni... Tenia la vida més o menys solucionada i llavors és quan veus que passen coses a l'altra banda del món i dius: ostres, aquí estic vigilant turistes que tenen tots molta pasta i allà s'està morint gent que no els vigila ningú i ningú els ajuda. Llavors, a finals d'agost del 2015 va morir aquell nen siri, l'Alan Kurdi, i allò em va fer pensar. Va arribar setembre, s'acabava la temporada i vaig pensar: em quedo aquí sense fer res? Anem a ajudar els altres no?

"A finals d'agost del 2015 va morir aquell nen siri, l'Alan Kurdi, i allò em va fer pensar"

Quin era el propòsit en aquell moment?

En un inici era la responsabilitat corporativa de la pròpia empresa, perquè va ser qui va posar els diners per anar allà a ajudar, però després, un cop allà, es va sobredimensionar tot tant que va començar a anar pel seu compte. O sigui, es va haver de formar una ONG, administrativament legalitzar-la, amb entitat pròpia i clar, ha anat creixent i creixent fins al dia d'avui.

Aquest setembre Open Arms va fer 8 anys, com ha evolucionat la visió del projecte del 2015 fins avui?

Continuem fent el mateix que fèiem i és el nostre objectiu, que no morin ofegats dins del mar, aquest és l'objectiu número u. El que sí que vam calcular malament va ser el factor temps. Nosaltres vam pensar que això era un moment determinat de la història: la gent al mar Egeu fugint de la guerra civil de Síria. No ens havíem organitzat per a més, era una acció puntual d'aquell moment, però va afluixar a Grècia i va pujar al Mediterrani, el flux migratori va fluctuant, per tant, no s'acaba mai. Nosaltres mai ens hem volgut consolidar com una ONG, volem desaparèixer, tots tenim la nostra feina. Jo tinc la meva empresa, els voluntaris tenen la seva feina i tots tenim on tornar. No és que visquem d'això, per tant, tots pensàvem això, "que acabi ja i tornem a la normalitat", però clar, ara no s'acaba i sembla que va per llarg.

"Nosaltres mai ens hem volgut consolidar com una ONG, tots tenim la nostra feina"

Quina interacció hi ha amb els rescatats, què sent?

Hi ha molta interacció. No t'imaginaries mai en una situació com aquella, on hi ha gent que està a punt de perdre la vida perquè està cansada, exhausta i intentant surar amb les seves pròpies forces sense saber nedar. L'únic que veus és la seva cara que surt fora de l'aigua per respirar, per agafar aire i per mirar-te. No t'imagines la d'informació que et poden donar, només mirant-te, amb la cara.

"No t'imagines la d'informació que et poden donar, només mirant-te, amb la cara"

No deuen caldre les paraules.

Jo sempre he dit que el llenguatge és superficial, és quelcom que va aparèixer després per poder ser més sofisticats a l'hora d'explicar detalls, però les grans coses no les necessites explicar amb paraules. Dir-te "agafa el meu fill dels meus braços que no puc més i salva'l", una mare t'ho diu amb una mirada i amb la cara. Aquesta mare té els trets "dusos" de la hipotèrmia, amb rigidesa muscular i, tot i així, quan li agafes el nen dels braços i el tapes; la mirada d'agraïment d'una persona que no parla el teu idioma i ni tan sols té la teva cultura és universal. T'adones que estàs rescatant humans i que són persones, encara que a vegades les tracten com animals.

Òscar Camps: "La mirada d'agraïment d'una persona que no parla el teu idioma i ni tan sols té la teva cultura és universal. T'adones que estàs rescatant humans i que són persones, encara que a vegades les tracten com animals"

Què passa després amb aquestes persones? Qui s'encarrega d'elles?

Nosaltres som socorristes professionals i obeïm els convenis internacionals de salvament i socorrisme de persones a alta mar. El dret marítim internacional i la llei del mar, que és el que nosaltres hem estudiat, ens avala i és el que defensem. El que nosaltres intentem és que no mori ningú al mar, perquè tenim l'obligació d'ajudar a tots els que estiguin en perill. Aleshores, una vegada trobem a aquestes persones, ens avisen, tenim un "mayday" (codi d'emergència) o ens arriba l'avís d'un avió, com diu el dret marítim internacional, els hem de posar fora de perill i entregar-los a l'administració més propera. A partir d'aquí, és responsabilitat de l'administració italiana sempre, en el nostre cas. Legalment, el port més segur és Itàlia i de fet és Itàlia qui ens dona port, tot i que rondina i diu que no. Depèn del polític que hi hagi és més "xulo" i diu "puertos cerrados, no vais a entrar", però sempre acabem entrant perquè és la llei.

Amb Meloni ara teniu conflicte.

Ara estem bloquejats per Meloni, perquè fan decrets locals del país, els quals no estan per damunt del dret marítim internacional, ens diuen que només pot salvar una barca. Com pot ser que només pugui salvar una barca? Imaginat que una ambulància va a un accident i quan surt d'aquest accident i va cap a l'hospital es troba una persona que s'està dessagnant a la carretera, passarà de llarg? Intentarà veure si hi ha una altra ambulància més a la vora i si no hi ha cap més se l'endurà. No passarà per allà sense mirar i dirà: adeu. Doncs això és el que vol el decret Meloni, que rescatis una pastera i prou.

"Això és el que vol el decret Meloni, que rescatis una pastera i prou"

Quina mena d'obstacles us suposa la política de Meloni?

Ella t'assigna un port, perquè Itàlia t'ha d'assignar un, el més segur i el més proper d'on tu estàs, però el decret Meloni diu que t'assignarà el port que consideri oportú. Llavors, t'envien al port més llunyà, a cinc dies de navegació de pujada i cinc de tornar a baixar. Són deu dies de navegació, el que vol dir milers d'euros en combustible i deu dies sense poder estar a la zona de cerca. O sigui, ens treu de la circulació i si no obeïm el seu decret, ens bloquejaran vint dies al port i ens multaran amb 10.000 euros. És un decret que l'hem d'impugnar, però quan inicies el camí de la justícia, la part jurídica és molt lenta. Ells saben que perdran, perquè és il·legal, però saben que perdran dintre de dos anys. Mentrestant et foten i quan tu guanyis, potser ja no estan ni al poder i els és igual. Per tant, aquest decret és per avui, per tenir titulars. És això, no només hem de salvar vides sinó que hem de tenir una advocacia per poder tirar endavant. Ens ho posen difícil, però no ens poden parar, no ens poden eliminar, no ens poden encapsular, però ens poden dificultar molt la feina utilitzant l'administració. Pedro Sánchez fa igual, amb el tema d'emigració és igual l'esquerra que la dreta lamentablement.

"Amb el tema d'emigració és igual l'esquerra que la dreta lamentablement"

Quines polítiques creu que s'haurien de promulgar, des dels països europeus, per millorar aquesta situació?

Jo et podria dir el que no s'ha de fer. Elementalment, si ofereixes seguretat a un país, la gent no marxarà si té seguretat, no està perseguit i té estabilitat militar. Si a més a més hi ha ajudes al desenvolupament, encara millor m'ho poses. Lamentablement, si no pots oferir aquesta pau, perquè el lloc està en conflicte, llavors tens uns drets; tens el dret d'assolir un refugi a Europa. El problema és que Europa no facilita la tasca, Europa diu que si vols demanar asil, has d'arribar a Europa, però no hi ha vies legals i segures per arribar-hi. Com arribes a Europa sense un visat? No pots agafar un vaixell, no pots agafar un avió, com arribes? T'obliguen a jugar-te la vida amb una màfia, t'empenyen a la delinqüència. Si no hi ha vies legals ni segures, malament.

Com es la relació d'Europa amb els tercers països?

L'ideal seria que Europa complís amb els convenis internacionals que ha assumit i oferís vies legals i segures. El que no podem fer és pagar a tercers països perquè retinguin a aquesta gent utilitzant la violència i vulnerant els drets humans, que és el que fa el Marroc, és el que fa Turquia i és el que fa Líbia. Ara que Tunísia ha vist que paguem tots, deixa sortir a 14.000 persones en quatre dies i omple Lampedusa, és el que busca Tunísia. La Meloni diu que s'ha de lluitar contra el tràfic, però quin tràfic? 14.000 persones sortint del port de Sfax (Tunísia), l'activitat portuària, la guàrdia costera o l'armada, no ho veuen? Estan mirant cap a Pamplona? Mohamed VI cada vegada que vol renegociar les condicions amb Espanya deixa sortir 500 joves amb pastera i aquí tenim un escàndol. Qui està utilitzant l'emigració per obtenir diners? El pescador que ven la barca perquè la facin servir per marxar o el president d'un govern que està cobrant i que està deixant sortir perquè vol cobrar? Aquestes polítiques ens sotmeten a l'extorsió d'aquests països de dubtosa solvència democràtica. Hem de procurar deixar d'espoliar i de manipular governs. Com ara estem fent a Níger, país que fa el 80% de l'urani de França i el 20% dels Estats Units. Ara Níger s'ha plantat i què estem fent? Ara Europa farà un bloqueig contra Niger de medicaments, per què? Per fotre el president o per fotre el poble? Si tu tens un fill diabètic a Níger, què faràs si no tens insulina? Te n'aniràs d'aquell país a un altre. Tot això perquè França no pot quedar-se sense urani, perquè és qui té més centrals nuclears. Així podem parlar del coltan al Congo, del petroli a Líbia, etc. Amb aquestes polítiques no farem res. És una vergonya i la gent ha perdut l'interès cultural de totes aquestes coses.

"Qui està utilitzant l'emigració per obtenir diners? El pescador que ven la barca perquè la facin servir per marxar o el president d'un govern que està cobrant i que està deixant sortir perquè vol cobrar? Aquestes polítiques ens sotmeten a l'extorsió d'aquests països de dubtosa solvència democràtica."

Com veu la situació humanitària actual pel que fa a les migracions? Les xifres que veiem últimament se sostindran?

Mentre hi hagi aquesta diferència tan brutal entre el nord i el sud hi haurà fluxos migratoris. El salt econòmic entre el nord i el sud és tan gran... Però clar, ara tot el sud té smartphones, hi ha més smartphones que bicicletes, per tant, veuen el mateix que veiem nosaltres; veuen que el gos menja més i millor que el teu fill, veuen els anuncis i les sèries, i volen viure igual que nosaltres. Com no han de voler venir? Els estem donant aquesta imatge, no tenen visats per arribar, els hi prenem tot el que tenen de valor, continuem espoliant el continent... La humanitat porta buscant un lloc millor per viure des del quaternari, pujar un metro més la tanca de Melilla no els dissuadirà, 300 milles de mar no els dissuadirà. Qui no té res a perdre, ho té tot per guanyar. Nosaltres que som el primer món som un 30% de la població mundial i vivim per damunt de les possibilitats del 70% del planeta. Si el 70% del planeta pogués viure com nosaltres, el planeta no ho suportaria. Aleshores, estem disposats a baixar nosaltres el nivell de vida perquè ells pugin una mica? No.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.