Manresa: "La fotografia m'ha permès explicar històries protagonitzades per persones"

Considerat com un dels millors fotògrafs europeus, Kim Manresa ha recorregut el món sencer amb la seva càmera fotogràfica per descobrir com es viu arreu del planeta. Amb la seva fotografia, carregada de denúncia social, ha il·lustrat la vulneració dels Drets Socials arreu del món. Una feina que compagina amb la de fotoperiodista a La Vanguardia des que tenia 24 anys.

Nascut a Nou Barris (Barcelona, 1961), i resident a Sant Cugat des de l'any 1990, fa 44 anys que fa fotografies. Unes imatges que li han merescut nombrosos reconeixements arreu del món. Ha publicat 50 llibres, i ha exposat arreu. Kim Manresa explica la seva experiència al TOT Sant Cugat.

44 anys de fotografies. Com es defineix Kim Manresa?

Sóc fotoperiodista. Recorro el món denunciant vulneracions dels drets humans; fent reportatges sobres drets humans. També faig premsa diària, però sempre relacionat amb la societat civil.

Que el va portar fins a la fotografia?

Vaig néixer a Barcelona, a un barri amb conflictes, i amb 13 anys, en sortir de l'escola, començava a fer fotos.

D'on va treure la seva primera càmera?

Els meus pares em van regalar la primera càmera de cartó, que valia unes 15 pessetes, quan tenia 13 anys. Era una càmera que feia unes 15 fotos. Jo vaig néixer a un barri amb molts conflictes, i en sortir de l'escola feia fotos als meus amics, i coincidia que hi havia mobilitzacions. De les 14 o 15 fotos que podia fer, Manuel Vázquez Montalbán i Huerta Claveria me les van comprar. Amb 14 anys ja es publicaven a diaris estrangers i d'aquí. I fins ara.

Aquelles fotografies ara s'han recuperat...

Ara acabo de publicar el llibre número 50. A Barcelona estan recuperant la memòria sobre el barraquisme, i a Sant Andreu hi havia un nucli de barraques, que és on jo vaig començar a fer fotos amb aquella càmera de cartó. L'Ajuntament està recuperant aquelles lluites, i m'ha editat un llibre molt maco.

Què li aportava a un nen de 13 anys fer aquestes fotografies?

Sempre m'ha agradat la temàtica social. Ja de molt petit, m'interessaven els documentals sobre formes de vida. Amb 13 anys no n'era conscient, però al ser tan petit i conèixer grans periodistes,, en vaig prendre consciència. Huertas Clavería em va dir: "sobretot, les fotos que facis, no les perdis; cuida-les bé". I com me les anaven comprant, i s'anaven publicant... les vaig anar guardant, primer en una caixa de sabates, després em vaig fer un armari... ho guardava tot.

Una cosa va portar a l'altra...

De molt petit, si algú et diu que guardis una cosa, la guardes. No era conscient de la importància que tenien. Sí que era conscient del moment polític que vivíem, dels canvis, la transició que Franco es moria. Els barris del nord de Barcelona eren molt polítics. No podies viure al marge. I jo, que sempre preguntava, els pares m'ho deien.

De molt petit ja va començar a voltar món.

Amb 15 anys vaig viure un temps al Marroc, fent una cosa sobre la dona àrab. Amb 16 vaig fer el Sàhara a peu. Després vaig estar un temps a Cuba fent un reportatge sobre vudú. Em vaig alliberar de la mili, i vaig estar bastant temps a Àfrica... Amb 24 anys vaig entrar a La Vanguardia, i vaig començar a col·laborar amb Nacions Unides i Unesco, i per moltes revistes. He fet la volta al món.

Què ve primer, les ganes de voltar món, o la fotografia?

Ha estat una barreja de tot. Viure en un barri molt revolucionari, influeix. La fotografia, va ser una mica casual. Jo tenia clar que volia anar a conèixer els pobles del planeta; diferents maneres de viure. La fotografia m'ha permès fer tot això. Amb els anys, clar, la fotografia és la meva eina professional, però serveix per donar a conèixer el que m'interessa. Explicar històries. Amb les persones com a protagonistes.

Quin tipus d'històries ha volgut explicar?

De tot tipus. El reportatge sobre l'ablació, les dones cremades, la prostitució infantil, el contraban de dones, la lapidació de dones, Síria, Iraq, Sierra Leone... Són temes molt durs, però sempre els he fet amb molt de respecte, i demanant permís. Mai he fet una foto amagada.

Hi ha algun d'aquests reportatges que li hagin suposat un punt d'inflexió?

Molts han sigut complicats. 44 anys fent això, i des de molt petit sempre fincant-me en embolics... El de l'ablació va ser un drama total; el de les dones cremades, quan veus que agafen àcid i et cremen a tu, va ser brutal; quan segresten les nenes a la Xina i les venen a Vietnam; els bordells de l'Índia, que agafen nenes de 13 anys i quan tenen la Sida les porten a un lloc per morir... És molt dur.

Què li aporta a l'espectador rebre aquests reportatges?

Fet sense sensacionalisme, si la gent ho mira, i no li fa fàstic, fa prendre consciència. Per exemple, amb el reportatge sobre la prostitució infantil, el govern de Brasil va iniciar una campanya per perseguir els turistes que anaven amb nenes. Amb el de l'ablació, Nacions Unides va recomanar el reportatge per prohibir l'ablació arreu del món... Han servit per prendre consciència.

I en l'àmbit personal, què li aporten?

En part, és com un notari. Sóc notari de la meva època, de les coses que passen; les bones i les dolentes. Personalment, m'aporta conèixer en primera persona el món en què vivim. Sóc un privilegiat en aquest aspecte, de viure en primera persona tot això.

Hi ha algun lloc del món on encara no hagi estat?

Em falten algunes illes del pacífic sud...

Té previst anar-hi?

Als llocs, m'hi ha portat fer reportatges... Ara, per exemple, estic fent un treball sobre el patrimoni immaterial de la humanitat, i he d'anar un altre cop per tot el món. Crec que són uns 130 països. El que sí que faig quan vaig a aquests llocs és buscar un lloc de relaxació, un parc natural, que m'agrada, per estar tranquil. Sobretot quan faig temes una mica difícils.

Algun altre projecte en ment per a Kim Manresa ara mateix?

Tinc 4 o 5 llibres pendents de publicar. Tinc un sobre la desaparició de la Llibreria Canuda a Barcelona. L'últim dia de la llibreria. El meu pare em portava allà a veure llibres de petit, i em deixava a les escales de fusta que baixaven, on estava la secció de geografia. Quan ho van tirar a terra, vaig voler fer aquest llibre en homenatge al meu pare. Un altre és sobre el bogolà, una peça tèxtil dels homes del desert, i la seva simbologia, a partir d'una estada a Malí. I un altre sobre Premis Nobel...

Com fa possible aquest ritme?

Hi ha coses que són per encàrrec, i altres vegades proposo coses i me les compren. Fa 44 anys que faig això, amb honestedat i credibilitat. Es fien de mi. Saben com treballo.