Marta Canas: “Després d’una amputació, segueixes sent tu mateix”
Testimoni del documental ‘puzzle’, Canas va patir una amputació als 24 anys després d'un accident de cotxe
Marta Canas té 39 anys i és santcugatenca de tota la vida. Quan tenia 24 anys va patir un accident de trànsit que va forçar que se li hagués d’amputar el braç dret. Reconeix que el primer moment va ser dur, però també que després ha pogut seguir fent la seva vida gairebé amb normalitat, adaptant algunes coses. Es va casar i va tenir una filla. Una nena que veu amb total normalitat la situació de la seva mare. “La clau”, per a Canas, “és aquesta normalitat, per deixar de veure en aquesta situació un tabú.
Què és ‘Puzzle’?
Puzzle és un documental que surt de l’Associació d’Amputats Sant Jordi, de la qual jo en formo part, que tenia ganes de tenir documentació audiovisual sobre experiències dels amputats, de les vivències personals de la persona amputada. És una idea que ens voltava pel cap fins que vam trobar els de Càmeres i Acció, que fan documentals, normalment, de caràcter social.
Com s’ha fet?
És un tema que ells dominen i el tracten d’una manera molt fresca, molt personal, sempre partint de la col·laboració dels mateixos protagonistes del documental. En aquest cas, la col·laboració ha sigut brutal: des del principi del plantejament del documental, fins al tancament.
Com a testimoni, què és el que ha volgut transmetre?
El meu paper és explicar el meu cas. A mi, l’amputació em va venir a partir d’un accident, amb 24 anys, per tant, jo havia passat tota la meva infància sense estar amputada. Explico com afrontes aquest fet, com ho vius, com és el procés de fer-te a la idea de l’amputació, però també de com refàs la vida després pràcticament amb normalitat.
Transmetre la idea de normalitat...
Simplement has d’anar adaptant coses i anar entenent que a partir d’aquell moment hauràs de fer les coses una mica diferents, però que pots seguir amb la teva vida perfectament igual perquè, de fet, tu no has canviat, segueixes pensant igual i tenint els mateixos gustos.
Es busca trencar el mite del ‘superhome’?
El que volem explicar és que perquè tinguis una discapacitat, o en aquest cas, una amputació, tampoc t’has de convertir en un superhome o una superdona que va a escalar l’Annapurna; jo he intentat seguir fent la meva vida igual que la feia abans de l’amputació. Sí que has d’introduir canvis per força, perquè evidentment hi ha coses que han canviat, però em segueixen agradant les mateixes coses que abans de l’amputació, i segueixo fent tot el que he pogut fer que feia abans.
Normalitat, sempre amb nous reptes, com tothom.
Em vaig casar, vaig tenir una criatura, i he seguit col·laborant amb el Grup Mediterrània perquè sempre hi havia ballat, però d’una altra manera. Som sis testimonis que expliquem la nostra realitat des de diferents punts de vista. Jo, la maternitat; una altra noia, el fet d’anar a viure sola... Fas el mateix, però adaptant-ho a les noves circumstàncies.
A qui recomana veure el documental?
És bastant per a totes les edats, més a partir de gent jove cap amunt perquè els més petits no ho entendran del tot. Tothom li sabrà treure alguna lectura. Cadascú li treu alguna cosa que li colpeix, o que fa reaccionar. O temes que no s’han atrevit mai a preguntar i que ara els veuen d’una manera molt natural.