Olívia Rubert, la passió pel menjar i la gastronomia convertida en ofici
Entrevista a la santcugatenca creadora de contingut Olívia Rubert, @olixfood
A casa de l’Olívia Rubert el menjar sempre ha estat al centre. Des de petita, els seus pares la portaven a provar restaurants de tota mena, de l'indi al turc o cuina més tradicional. Aquesta passió la va portar a estudiar Ciències Culinàries i Gastronòmiques, però tenia clar que no volia ser cuinera, “és un món molt difícil i sacrificat”, i quan va veure que la carrera estava massa enfocada a l’alta cuina va canviar d’estudis. D’aquella etapa en va quedar una llavor: una assignatura de comunicació gastronòmica en què havia de crear un compte d’Instagram.
El projecte va quedar aturat fins al 2021. Rubert penjava plats, receptes i restaurants al seu perfil personal, i amics i família no paraven de demanar-li recomanacions, fins que la van animar a obrir un compte per recollir-les. “Vaig començar a penjar contingut a Instagram per tenir-ho tot guardat, com si fos una llista de Google Maps. Bàsicament, perquè m’agrada menjar”, explica. Així va néixer Olixfood, que ha anat creixent de mica en mica i li ha obert les portes del sector de la comunicació gastronòmica.
Sis hores d'edició per a 30 segons de vídeo
Ara per ara, el compte és prop d’un 30% de la seva feina, la resta la dedica a portar les xarxes de restaurants i la comunicació i el màrqueting d’una escola en línia de gastronomia. “Visc de la creació de contingut, però de tot en global, no pas només d'Olixfood”, matisa.
Darrere d’un sol vídeo de 30 segons hi pot haver fins a sis hores d’edició. “Abans, quan sentia algú dir que passava hores editant, pensava que exagerava”, reconeix. La feina comença abans de seure a taula, ha de pensar què vol destacar del restaurant, què el fa diferent i quins plats poden destacar més. Durant l’àpat gaudeix, però sense deixar de pensar en la llum i els vídeos. Després arriben el guió i la veu en off, i quadrar-ho tot amb les imatges en un minut com a màxim.
Qui surt a la pantalla, però, no és ella, sinó la seva parella, l’Òscar, cuiner i ara professor de cuina. “Ell sempre diu que és la imatge d’Olixfood”, explica. Ella s’encarrega de l’edició i de la veu. “No podria estar amb algú a qui no l'apassionés tant la gastronomia com a mi”, assegura. De fet, diu que el 90% de les seves converses giren al voltant del menjar.
Independència i credibilitat
L'Olívia té clar que no vol dedicar-se al 100% al compte per preservar la seva independència. De fet, ha arribat a rebutjar col·laboracions que no encaixen amb els seus valors i, abans de dir que sí, mira les puntuacions i les fotos del restaurant. “Si estic recomanant una cosa que no recomanaria als meus amics o família, no té gaire sentit. Intento ser honesta i sobretot, no perdre la credibilitat", defensa.
Un d'aquests casos va ser en una gelateria de Barcelona, tot i que el producte era bo, només li deixaven gravar d'una sola forma i no es va sentir còmoda, per això va decidir no publicar res i renunciar a la col·laboració. Des d’aleshores, sempre avisa que es reserva la llibertat de no penjar el contingut si no la convenç. Com a molt, ofereix unes stories, però no un reel.
La pressió dels números
Aquest any, la feina i una mudança han obligat a Rubert a baixar el ritme, i ho ha notat en l’engagement. “Instagram vol que hi estiguis al màxim. Quan va bé és com pura adrenalina i, quan va malament, sents una mica d’ansietat”, admet. Tot i això, s’ho pren amb calma: “Si fos la meva feina al 100%, sí que m’angoixaria més, com que ho faig per plaer i no visc únicament d'això, no em preocupa”.
Les seves recomanacions
Pel que fa a les recomanacions, té clar que el que més li agrada és la cuina asiàtica, de la xinesa a la tailandesa, la malàisia o la japonesa, i també la mexicana. Però té debilitat pels plats de casa: “Crec que la gent s’ha cansat una mica dels restaurants de fora i ara volem tornar als nostres orígens, a uns bons macarrons o un fricandó”.
De Sant Cugat, el seu preferit des de petita és La Bolera: “És un clàssic de tota la vida. Et sents com a casa i la relació qualitat-preu està molt bé”. En destaca les carxofes, les albergínies i la carn a la brasa. També recomana el tailandès de la plaça de Barcelona i el Deba, una petita taverna japonesa amb barra i menú de degustació.
A Barcelona, per a una cita tria La Balsa, a la Bonanova, “un restaurant preciós”. Per sopar amb amigues, la Fonda Pirenaica o Casa Fiero. Com a joia amagada, un petit restaurant malai al carrer d’Aribau, Malaysia. I per al públic vegetarià, Umami Plant Based, a Gràcia, on ho fan tot a mà, del miso als fideus: “Encara que no siguis vegetarià, és un lloc espectacular”.
Tot i que hi ha tendències que no li acaben d'agradar, com les hamburgueses amb Lotus o pa rosa, la febre del pistatxo, els pastissos de formatge a un euro ni el brunch. En canvi, celebra la tornada dels esmorzars de forquilla.
Una crida a la restauració a Sant Cugat
Rubert creu que a la ciutat encara falta oferta: “Falten moltes gastronomies per obrir aquí. Fins fa poc no teníem restaurants indis i crec que no hi ha cap turc”. Hi voldria un bon turc, un libanès pensat també per al públic vegetarià i restaurants gastronòmics “bons de veritat”, que apostin pel producte de proximitat i de temporada. “Cal que més restauradors s’animin a venir a obrir aquí”, reclama.
D’aquí a cinc anys, s’imagina fent consultoria de restaurants o al capdavant de la seva pròpia agència de comunicació, “sempre en el món de la gastronomia, que és el que m’apassiona”. I el somni ja té nom: “Que m’escrivís la Guia Michelin per fer una ruta pels seus restaurants seria una passada”.
Afegeix TOT Sant Cugat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.
