Sergi Yuste (Colònia Montserrat): "Si s’hi ha aguantat 100 anys, per què no 100 anys més?"

La Colònia Montserrat celebra aquest 2026 el seu centenari i ho fa convertida en protagonista de la Festa Major de Valldoreix, ja que l’Associació de Propietaris i Veïns serà l’encarregada de fer el pregó. El seu president, Sergi Yuste, ha viscut tota la vida al barri i forma part d’una família estretament vinculada a l’associacionisme de la zona. Parla de la transformació de les antigues cases d’estiueig en primera residència, de la cohesió entre veïns, del risc d’incendis al Parc Natural de Collserola i del temor que les noves generacions no es puguin permetre continuar vivint-hi.

La Colònia Montserrat celebra enguany 100 anys. Què significa arribar a aquest aniversari per a un barri com aquest?

Per mi és un privilegi. Jo soc nascut aquí i el meu pare era molt actiu, el meu avi també va ser molt actiu a l’associació, la meva tieta Conxita també, i ara m’ha tocat a mi. És com una llei successòria, això de pertànyer a l’associació. M’he criat aquí. Les festes majors per mi eren l’estiu, eren la meva història, on batalava tot, i la meva colla és aquí. No puc dir una altra cosa.

Més info: La Colònia Montserrat: 100 anys fent barri, 100 anys fent Valldoreix

Com era la Colònia Montserrat quan es va crear i com ha canviat al llarg d’aquests cent anys?

La meva família fa uns 70 anys que va arribar a la colònia, així que evidentment jo no hi era quan es va crear. El que m’han explicat és que era un terreny de gent treballadora, amb petites casetes d’estiueig de gent que volia sortir de la ciutat. Durant la Guerra Civil aquestes casetes ja no van ser només d’estiueig, sinó que es van convertir en un refugi de la ciutat. Durant la dictadura imagino que també van tornar a ser un espai d’esbarjo i van recuperar aquesta funció d’estiueig. El gran canvi arriba cap als anys 2000, quan la societat també canvia i la Colònia Montserrat comença a convertir-se en una zona de primera residència.

Ha canviat el perfil dels veïns? Encara hi ha famílies que hi viuen des de fa diverses generacions?

Ha canviat sobretot per la bombolla immobiliària i la pujada de preus. Les famílies eren humils i tenien més fills. Quan moren els pares, les cases passen a les herències i moltes vegades es venen. Això fa que arribin altres famílies. És una conseqüència del sistema que tenim, però l’especulació dels terrenys i les cases també hi juga un paper important. Tenim sort que moltes d’aquestes famílies s’han integrat perfectament, sobretot perquè valoren el sentit humà d’aquest col·lectiu que som.

Aquesta cohesió és un dels trets diferencials de la Colònia?

Sí. També hi ha tingut un paper molt important l’associació i el casal. Abans era un casal amb un petit bar, on baixaven els avis a jugar al dominó. Quan aquesta generació desapareix, el local també canvia i passa a ser un restaurant. El Jero agafa el negoci i potencia aquest espai, que acaba sent un punt d’unió del barri. És el nostre casal, la nostra plaça, perquè és l’únic que tenim. Allà ens ajuntem per fer la cerveseta, el vermut... I d’aquí surten les idees per a les festes majors o per fer qualsevol altra activitat.

Amb tots aquests canvis, com és avui viure a la Colònia Montserrat?

Per mi és tot. Soc fill de la colònia. Els meus avis materns i paterns vivien porta a porta, els meus pares es van conèixer porta a porta i la meva colla és de la Colònia Montserrat. Quan jo era petit era pau i tranquil·litat. Quan totes les cases comencen a viure-hi durant tot l’any, això canvia: hi ha més circulació, més trànsit, més cotxes i més gent. Però encara es manté aquesta unió d’una societat preocupada pel veí. Les cases són molt pròximes les unes a les altres i sempre estàs molt a prop del veí. Et preocupa si està bé, si li passa alguna cosa...

Quines són actualment les principals preocupacions dels veïns?

La primera és la seguretat, però no tant pels robatoris. Com que les cases estan més juntes, ens coneixem tots i aquesta seguretat la tenim més controlada. El que realment ens preocupa són els incendis. Estem dins del Parc Natural de Collserola i volem que hi hagi una bona gestió forestal. Les entitats, l’EMD i Sant Cugat han de col·laborar i invertir el que calgui. Amb les temporades fortes de calor, la seguretat i la prevenció dels incendis és ara mateix el que més ens preocupa.

Quin paper juga actualment l’Associació de Propietaris i Veïns de la Colònia Montserrat?

Aglutinar les inquietuds dels veïns i anar a protestar, lluitar i intentar solucionar aquests petits problemes. Un exemple és l’aparcament. Abans, fa molts anys, hi vivien tres famílies a la colònia i només hi havia dos cotxes. Ara hi ha aproximadament 100 famílies i moltes tenen dos o tres cotxes. Parlem de 200 o 300 vehicles en uns carrers que no estan preparats per suportar aquest volum d’aparcament. Amb el PGM del 1976 es van fer les línies de limitació del parc i es van menjar trossos de carrer. Això impedeix aparcar i, en alguns carrers, dificulta la circulació. El carrer Moreneta, per exemple, no permet aparcar perquè hem de garantir la seguretat per a l’entrada i sortida dels vehicles d’emergència, en cas que hi hagi una evacuació. Ara s’hi estan posant mitjans des de l’EMD i Sant Cugat i també estem parlant amb el Parc Natural de Collserola per veure si hi ha alguna manera de crear una zona d’aparcament per als veïns.

Ha canviat la manera de fer associacionisme veïnal respecte de fa unes dècades?

Sí. Hi va haver un buit generacional. Jo soc del 1976 i als anys 2000, per exemple, la meva colla va haver de marxar perquè no podia comprar cases aquí. L’associació va patir molt en aquell moment per la bombolla immobiliària. Hi havia moviments especulatius i moltes finques anaven passant de mà en mà fins que aquesta població s’ha anat assentant i ha fet de la colònia la seva residència.

Costa trobar relleu generacional?

Hi haurà d’haver un relleu generacional. Ho fas amb moltes ganes, però arriba un moment que has de baixar una mica el ritme. Ara hi ha gent dels antics, dels de tota la vida, però la majoria de persones que participen són gent nova. Hi ha gent de l’Uruguai, de Mèxic, grecs, tailandesos, indis... Gent que col·labora i que és d’arreu, però que manté les tradicions catalanes.

Aquest any heu celebrat també una Festa Major especial pels 100 anys.

Ha estat dur. Som un grup molt unit, però les festes majors són les que aglutinen un poble i fan que tothom se’l faci seu. Tothom participa: en la preparació, pensant què fer, portant a terme les activitats i després gaudint-les. Aquest any la participació ha estat força alta.

I ara sereu els pregoners de la Festa Major de Valldoreix. Com vau rebre la notícia?

Una mica dient: "al tanto!". No estem acostumats a les coses protocol·làries. El nostre punt fort, o feble, és que no ens agraden els protocols. Nosaltres anem a la nostra marxa. Però ens fa molta il·lusió i orgull. Som la Colònia Montserrat, som una mica la República Independent, però som valldoreixencs, això que quedi clar. Ho entomem amb serietat i intentarem expressar el nostre tarannà, la nostra manera de ser.

Més info: A punt per la Festa Major de Valldoreix 2026 : Doctor Prats, concurs de paelles i molt més

Què significa per a vosaltres que la Colònia Montserrat sigui l’encarregada de donar el tret de sortida a la Festa Major?

És un orgull poder alçar la veu davant del centre de la vila, a la nostra EMD, i poder expressar la nostra estima cap a la Colònia Montserrat i també cap a Valldoreix, que ens atorga aquest honor.

Quin missatge volen transmetre en el pregó?

Jo soc el representant, però soc un simple missatger de la història, un puntet, un gra de sorra. El que volem transmetre és l’orgull i l’essència de la gent d’aquí. Quan tens un problema, saps que pots alçar la veu, fer una trucada i que els veïns sortiran a ajudar-te. Abans no hi havia grups de WhatsApp: hi havia un crit i sortien els veïns a prestar ajuda. És això. Tenir aquest punt de societat. No tant viure de portes endins, com crec que passa cada vegada més en alguns barris de Sant Cugat i Valldoreix, sinó viure al carrer. El nostre punt és viure al carrer i gaudir de la gent i dels veïns. És el nostre dia a dia.

Quin futur imagina per al barri?

M’imagino que continuï mantenint aquesta essència de barri i aquesta capacitat d’ajudar-nos entre nosaltres. Hi ha un grup molt important de gent implicada en l’associació i en la comissió de festes. No és només la junta directiva, sinó tot un grup de persones que organitzen les activitats i fan una feina espectacular. Si s’hi ha aguantat 100 anys, per què no 100 anys més?

Què és el que més li preocupa que es pugui perdre?

Que a la gent que ha nascut aquí i als nous veïns els passi el que em va passar a mi: que hagin de marxar per l’especulació. Tota la gent que està treballant ara a la junta és gent corrent, que no es pot permetre comprar una casa a la Colònia Montserrat. Jo, per exemple, no em puc permetre comprar-me una casa aquí. Per desgràcia, vaig heretar molt jove la casa perquè el meu pare va morir molt jove, i per això encara continuo a la colònia. Si no, no hi seria. Jo tinc dos fills i ells tampoc es poden permetre quedar-se aquí. El dia de demà, qui sap què passarà amb ells o amb els fills dels altres companys. Això és el que més em preocupa.

I què és el que més us il·lusiona?

Que els meus fills hagin après aquesta voluntat d’ajudar el veí i d’estar sempre disposats a participar en la comunitat. No parlo només d’ajudar la colònia, sinó també els amics de Valpineda o els veïns de Valldoreix. Poder ajudar, col·laborar i tenir un caràcter associatiu i participatiu. Els meus fills ens han vist a la meva dona i a mi participar en totes les activitats, en les festes majors, reivindicant problemes de la colònia... Per exemple, amb la DANA vam fer una recollida de material sanitari i tot el que es va recollir. Els meus dos fills van estar aquí ajudant. Això és el que em queda. I els altres joves de la colònia, tres quarts del mateix. També estan molt implicats.

Si haguessis de definir la Colònia Montserrat com ho faria?

Vida. L’orgull d’una gent treballadora que va fer unes casetes molt humils. Hem hagut de patir-ho i reconstruir-les, però era el que hi havia. Gent que venia caminant fins aquí per poder tenir un espai d’esbarjo lluny d’aquesta gran ciutat que és Barcelona. I avui, quan comencen les escoles, aquesta tranquil·litat que tenim aquí no es paga amb diners.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.