Victòria Camps: "Sense l'esperança, la crítica al que no funciona no serveix"

La filòsofa Victòria Camps ha presentat a Sant Cugat el seu últim llibre, La sociedad de la desconfianza, una reflexió sobre el clima de desconfiança que, segons defensa, marca cada vegada més les societats contemporànies. Desconfiança cap a les institucions, els governs o fins i tot cap al futur, en un context de crisis encadenades i d’una creixent sensació d’impotència col·lectiva. Camps analitza com s’ha passat de la indignació que va seguir la crisi del 2008 a una desmoralització més silenciosa

El títol del llibre és impactant: La sociedad de la desconfianza. Quin és el significat d’aquesta “societat de la desconfiança”?

Estem parlant de l’aire que respirem, que és un aire de desconfiança bastant generalitzada. Desconfiem de moltes coses: dels governs, de les institucions, dels sistemes de benestar, fins i tot de les innovacions com la intel·ligència artificial. Fins i tot de vegades desconfiem de nosaltres mateixos, perquè no ens sentim capaços davant la quantitat de crisis que s’encadenen. No acabem de trobar la manera de gestionar-les, i això crea molta incertesa. Per exemple, fins ara estàvem molt orgullosos del sistema sanitari, però veiem que els nous reptes no s’acaben d’encaixar. Hi ha un clima que no desperta indignació, com abans, sinó impotència, desmoralització i insatisfacció.

"La indignació comença arran de la crisi econòmica i financera del 2008"

Quan va començar a canviar aquesta indignació en desconfiança?

La indignació comença arran de la crisi econòmica i financera del 2008. Va ser una mena de rebel·lió global contra la democràcia representativa, la sensació que els representants polítics no ens representen i que els partits estan deteriorats. A Espanya, això es va traduir en partits com Podemos, que van intentar inculcar il·lusió amb un “sí que es pot”, però avui aquesta idea ha estat substituïda per un sentiment d’impotència. La polarització creix, i l’esquerra es troba desorientada sobre com fer que les coses funcionin millor.

I en aquest context, què ha passat amb l’esquerra i l’igualtat socioeconòmica?

Crec que l’esquerra ha deixat de fer front a les necessitats noves. Per exemple, el tema de la cura, que la pandèmia va posar en relleu, i l’envelliment de la població exigeixen polítiques més contundents. Al mateix temps, el reconeixement de les identitats ha substituït la lluita per l’igualtat econòmica i social, que era la marca de la socialdemocràcia i de les polítiques de progrés. Mentrestant, les desigualtats han anat creixent, i els que es beneficien de les crisis són molt pocs.

Aquesta desconfiança afecta també les relacions socials?

Més que entre les persones properes, la desconfiança es nota en la falta de protecció i servei per part de grans corporacions, com els bancs, l’electricitat o la telefonia. No podem parlar amb persones, només amb màquines, i això genera una sensació d’abandonament.

Vostè ha dit que posar el focus en les identitats “no afavoreix en res al món en comunitat, perquè les identitats no ens uneixen; ens divideixen”.

Sí. Posa en relleu una concepció molt egoista de la llibertat: la llibertat només com a benefici individual, sense preguntar-nos per què som lliures i com podem contribuir al bé comú. La llibertat positiva consisteix a plantejar-nos “per què soc lliure” i què puc fer per millorar la societat. Cadascú pot contribuir, segons les seves possibilitats, a abordar problemes globals com el canvi climàtic, els moviments migratoris o les desigualtats.

"La moral i l’ètica no es transmeten només amb teories, sinó amb comportaments coherents"

Com es pot educar en aquesta llibertat responsable i positiva?

No només a l’escola o la família, sinó també amb l’exemple de les persones adultes. La moral i l’ètica no es transmeten només amb teories, sinó amb comportaments coherents. Cal crear un clima de moralitat col·lectiva que valori la justícia, la pau, la tolerància i el respecte.

I es pot sostenir un sistema democràtic sense un mínim de confiança compartida?

No. Avui la democràcia i el liberalisme estan en perill si no hi ha cohesió social. El liberalisme per exemple, en governs d’extrema dreta com el de Trump mostra que els valors liberals i democràtics poden desdibuixar-se si la confiança i la responsabilitat col·lectiva desapareixen.

Parlem d’esperança. En un context de guerres, crisis climàtica i migracions, encara es pot parlar d’esperança?

Sí, s’ha de parlar. Sense esperança no hi ha vida: la vida són projectes i propòsits. L’esperança és una obligació moral. Sense ella, la crítica al que no funciona no serveix de res. La filosofia ens ajuda a reflexionar sobre justícia, respecte i creences morals, tot i que actuar és qüestió de voluntat.

"La política local pot ser més efectiva que la nacional o internacional"

I des de la perspectiva local, com veu ciutats com Sant Cugat?

L’àmbit local és privilegiat per reconstruir confiança. Les ciutats poden conèixer millor el malestar ciutadà i establir sinèrgies per avançar en ideals de cohesió i justícia. La política local pot ser més efectiva que la nacional o internacional. El federalisme, per exemple, és una manera de reconèixer diferències i unir-les per un bé comú.

En conclusió, encara som a temps de revertir aquesta situació?

Hi ha temps sempre. On hi ha vida hi ha esperança. Els cicles canvien si tenim voluntat de canviar-los i ens unim per fer-ho. La unió és fonamental per superar la polarització i construir una societat més justa i confiant.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.