Carrers i places de santcugatencs
En nombrosos pobles i ciutats del país trobem el carrer de Lluís Companys, de Balmes, de Santiago Rusiñol, la Plaça de Lluís Millet... Hi ha uns quants noms de carrers i places, però, que només són a Sant Cugat. Corresponen a santcugatencs il·lustres. En aquest reportatge en recollim uns quants (no pas tots).
Manel Farrés (1905-1978) va ser mestre de l’Esbart infantil i juvenil, dels bastoners i del Paga-li, Joan. Va introduir diferents moviments en aquesta dansa que s’han mantingut fins avui.
Francesc Cabanas (1909-1985) és un dels cinc germans Cabanas Alibau. Els tres nois van dedicar-se a activitats artístiques. Francesc Cabanas va fer un munt de pintures del Monestir. A més de la pintura, va conrear les lletres: va escriure els llibres La masia negra, La finestra del meu estudi, Un venedor de llibres, L’encàrrec i Fang viu, així com també nombrosos articles a la premsa local i comarcal. Francesc Cabanas té el privilegi de trobar-se en una àrea del Parc Central envoltat de pintors com Dalí, Picasso, Miró...
Al Parc Central també hi ha el carrer d’Esteve Pila, dissenyador de moda santcugatenc nascut el 1937, que va morir jove, a la dècada de 1960, ofegat al mar; i el carrer d’Auladell, que correspon a la família santcugatenca que tenia terres en aquesta zona, una de les nissagues més extenses de Sant Cugat.
Roc Codó (1882-1961), que té un carrer al nou barri de Volpelleres, va néixer a Súria i va viure a Sant Cugat des de ben petit, concretament des del 1888. Va ser alcalde de Sant Cugat durant la Segona República. Era espardenyer. “Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva botiga era un centre de debat i d’oposició al caciquisme”, explica José Fernando Mota al llibre La República, la guerra civil i els primers anys de franquisme a Sant Cugat del Vallès (1931-1941). Va ser detingut arran dels fets d’octubre del 1934 i condemnat a sis mesos i un dia. Malgrat que no va tenir cap paper rellevant durant la guerra, va ser de nou detingut el 1939. Va sortir en llibertat provisional de la Model el 1943.
D’altra banda, al barri del Colomer, al costat del Parc Central, hi ha dos carrers de dues persones que van ser determinants en la vida cultural de Sant Cugat durant el llarg franquisme: Eugeni Canas i Auladell (1918-1988) i Xavier Azqueta (1921-1985). Els dos carrers són ben a prop l’un de l’altre. Sembla com si continués la bona sintonia que van tenir tots dos personatges, que van coincidir en un munt d’iniciatives. Així, per exemple, Eugeni Canas va completar la lletra del Paga-li, Joan amb noves estrofes per tal que el músic Xavier Azqueta en pogués fer l’harmonització i arranjaments per a l’Orfeó Sant Cugat.
Eugeni Canas i Auladell, juntament amb Francesc Vila i Trabal, en Bal, va treballar, en plena foscor del franquisme per recuperar el Paga-li, Joan, una tradició que es perdia. Tots dos animaven petits i grans a ballar la dansa, i recaptaven diners per al manteniment de la festa, tot venent vanos i rams. “L’any 1956, l’Eugeni no va aconseguir trobar sis parelles per ballar el Paga-li, Joan. Va tenir un gran disgust. L’any següent sí que es va ballar i no s’ha interromput fins avui”, explica Rogeli Pedró al llibre Tradicions santcugatenques. Eugeni Canas era enquadernador -el 1947 va muntar el propi taller d’enquadernació a Sant Cugat-. Va casar-se amb Roser Bozzo, amb qui va tenir vuit fills, bona part dels quals han participat activament -i continuen participant-hi- a la vida associativa i cultural de Sant Cugat.
Pel que fa a Xavier Azqueta, va dirigir uns quants anys la coral santcugatenca La Lira. Va fundar l’Orfeó Sant Cugat, del qual va ser-ne director, i la Coral Sant Cugat del Club Muntanyenc. Poc abans de morir van escollir-lo Santcugatenc de l’Any.
En altres zones del municipi trobem espais públics amb noms d’alcaldes, com la plaça de Magí Bartralot, situada a l’àrea de vianants, a tocar dels Quatre Cantons, i l’avinguda de l’alcalde Barnils, a la zona de la seu de Televisió Espanyola i de nombroses empreses.
Magí Bartralot (1892-1980) va ser alcalde de Sant Cugat del 1936 al 1938. Era un rabassaire i des de jove va estar lligat al federalisme. Va ser detingut arran dels fets d’octubre del 1934. Va ser president de La Unió. Després de la guerra va passar a França, on lluitaria amb la resistència francesa. Va tornar a Sant Cugat el 1948.
Josep Barnils (1909-1989) va ser elegit alcalde el 1960 i ho va ser durant quinze anys, fins al final del franquisme, el 1975. Essent alcalde, Barnils va fer més ample el carrer de Santiago Rusiñol, va traslladar el cementiri, que fins aleshores estava a tocar del Monestir, va fer construir el nou escorxador, el pavelló d’esports a la rambla del Celler, la Casa de Cultura, així com també va impulsar la remodelació de l’entorn del Monestir amb la voluntat de traslladar la muralla que dóna al carrer de la Torre -cosa que va provocar una gran polèmica i que finalment no es va fer-, però, per sobre de tot, va aturar la industrialització massiva a Sant Cugat i va apostar perquè aquest fos un poble residencial. És curiós el passat de Josep Barnils abans de ser alcalde: a principis dels anys trenta del segle xx va viatjar –de polissó en un vaixell- a Guinea Equatorial amb el propòsit de fer fortuna. Durant 25 anys va treballar en aquest país africà en el ram de la construcció. Quan el 1956 es va produir la descolonització, Barnils va tornar a Sant Cugat amb uns quants diners a la butxaca.
Cal destacar també el carrer de Gabriel Ferrater, a Mira-sol, i la plaça de Gabriel Ferrater -la rotonda contigua als Cinemes Sant Cugat, al Teatre-Auditori i al Mercat Torreblanca-, de manera que Ferrater té un doble reconeixement a la via pública de la ciutat. Gabriel Ferrater (1922-1972) va ser escriptor i lingüista, autor d’una de les més rellevants obres poètiques de la literatura catalana de postguerra: Da nuces pueris, Menja’t una cama i Teoria dels cossos. Se suïcidà el 1972. Cada any s’organitza a Sant Cugat el Premi de Poesia Sant Cugat en memòria de Gabriel Ferrater.
Altres carrers situats en altres barris del municipi són el carrer de Caldés i Arús -un tram de la ronda sud proper a la carretera de Sant Cugat a Cerdanyola-, que fa memòria de l’escriptor Vicenç Caldés (1886 -1969), autor d’obres teatrals com Una boira i Quan les arrels han mort, i de narracions, com Goig infinit i Deslliurança. Vicenç Caldés, que va viure a Sant Cugat, és pare de l’escriptor Pere Calders, el qual també va viure un temps a Sant Cugat, quan va tornar de Mèxic.
Entre l’avinguda de Lluís Companys i la via del tren, al final del carrer de Solà, hi ha la plaça de Lluís Puig i Tuneu. Nascut a Seva, Puig i Tuneu (1916-2003) va venir a viure a Sant Cugat el 1947. Va impulsar la creació de diverses iniciatives associatives i culturals a Sant Cugat, com les Aules d’Extensió Universitària de Gent Gran, el Club Muntanyenc i l’Esbart, entre altres. Va ser escollit Santcugatenc de l’Any el 1997.
També hi ha a Sant Cugat uns quants carrers amb noms d’abats del Monestir, entre els quals, és clar, l’abat Biure, que va ser assassinat la nit de Nadal del 1350 per un grup de nobles del Vallès dirigits per Berenguer de Saltells a l’interior de l’església del Monestir quan feia la Missa del Gall, tal com ens recorda cada any per Nadal l’obra Pedra i sang.
I els carrers i places amb noms de santcugatenques? És una de les assignatures pendents que cal aprovar els propers anys.