“El nostre model no ha de ser assemblar-nos a la Xina”
Fa un any i mig, enmig de la crisi econòmica i del sector, va néixer un nou mitjà de comunicació: el diari Ara. La santcugatenca Carme Colomina forma part d’aquest projecte periodístic i actualment és la cap de la secció d’Internacional d’aquest rotatiu.
Completament. Aquell dia va començar el món en què vivim ara. Els Estats Units s’adonen que no estan sols, que el seu poder no està per sobre dels altres i que són vulnerables. A la vegada, altres potències han anat emergint. Sobretot la Xina, però també l’Índia i el Brasil. Com a resultat han canviat els equilibris en política internacional i ara hi ha més actors.
Ho han paït bé, tot això, els nord-americans?
Obama molt millor que Bush, que va ser el qui s’ho va trobar i no ho va saber gestionar. Va optar per l’unilateralisme i la guerra. Obama sap que ha de comptar amb els altres i la crisi financera ha acabat de rematar l’escenari. Ara la seva potència econòmica i el dòlar també estan amenaçats. Això es veu molt clar quan comprovem que la Xina està comprant deute americà.
Buf! La Xina com a model... No sembla gaire popular.
Jo sóc de les que discrepo quan hi ha gent que diu que hem de fer tots aquests sacrificis perquè si no la Xina ens passa al davant. El nostre model no ha de ser assemblar-nos a la Xina. Ara bé, també hem de tenir en compte que la Xina ha decidit que ells poden tenir un model sense necessitat d’assemblar-se a Occident. Havíem assumit que el nostre model era el bo i ara tenim una potència a l’altre costat que diu que el seu model econòmicament va bé.
És un model que, a més, l’estan exportant?
Correcte. La Xina comença a ser un referent per a molts dictadors sobretot en les anomenades petro-dictadures i alguns països africans que veuen que poden ser forts sense haver de donar tots els drets a la població.
I en aquest context quin paper ha de jugar la Vella Europa?
El nostre model també fa aigües. Vam crear una moneda única que és vulnerable perquè no la vam dotar de força política al darrere. I ara la crisi econòmica ha fet que ens ho qüestionem tot: la Unió Europea, les institucions, la solidaritat... La crisi ha tret el pitjor de nosaltres.
La (des)Unió Europea...
Europa està dividida sobretot del nord al sud. Els països rics han dit que la solidaritat té un límit i es qüestiona l’estat del benestar, que ens feia diferents de la resta del món: érem una economia de mercat amb un model social que ens protegia. El més incert és que tot canvia i no sabem fins on arribaran els canvis.
A Europa mana Merkozy?
El model d’una Europa governada per tres Estats no és el jo vull. Les institucions europees, tot i la mala fama que tenen, el que fan amb les seves decisions és prendre-les en funció del bé comú. Culpem les institucions, però el projecte l’estan construint els Estats.
Europa és la solució?
És evident que Europa ens ha fet més forts i ara parlo des del punt de vista de Catalunya. És molt millor mirar els Estats Units i la Xina cara a cara units com a 500 milions de persones que no en nom de 7 milions.
Té sentit l’aspiració independentista de Catalunya en aquest context?
Tenim una Europa on només compta la voluntat dels Estats. Vist això no et deixen cap més sortida si vols tenir capacitat d’influir. Catalunya seria un Estat mitjà i econòmicament potent que a més passaria de tenir 7 eurodiputats a 16.
No hem parlat de l’Àfrica. Quin paper li tocarà jugar?
L’Àfrica és el futur. És un continent que canvia i hi ha països que són potències energètiques. A banda de Sud-àfrica hi ha una segona divisió amb llocs com Nigèria, i tots els països islàmics del nord.
Així doncs, què fem, aprenem anglès, alemany o xinès?
Jo no diré si és millor un que un altre. Saber anglès evidentment que és important, però avui en dia has de saber molts idiomes i has de marxar fora. Has de veure el planeta, conèixer bé una àrea, fer-te-la teva i saber-te interrelacionar amb el món.
Voltant pel món
Carme Colomina viu a Mira-sol però té l’ull posat a cada racó del món. De professió periodista, va començar la carrera als mitjans locals. A Ràdio Sant Cugat es van poder sentir les seves primeres cròniques i notícies, però aviat va passar a l’escena internacional. Ha treballat a Catalunya Ràdio, ha estat corresponsal a Brussel·les durant 5 anys i cap de la secció d’Internacional de Catalunya Ràdio. Ha cobert més de trenta cimeres internacionals i, entre altres va viatges, va ser enviada especial a la guerra d’Afganistan entre octubre i desembre de 2001. És membre de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya i dóna classes en un màster de periodisme a la Unió Europea. Actualment és cap de la secció d’Internacional al diari Ara.