La Oreja de Van Gogh: "Gràcies a l'amistat i a la passió vam superar la marxa de l'Amaia"
La Oreja de Van Gogh obrirà la propera temporada del Teatre-Auditori el dia 3 de febrer, on presentarà el seu darrer disc ‘Cometas por el cielo’. Amb ells parlem del seu darrer disc, dels seus quinze anys de vida i de com han viscut l’adéu d’Amaia Montero quatre anys després
Intentem que cada concert sigui diferent a l’anterior, encara que hi hagi una base que es repeteixi. Les cançons són les protagonistes absolutes de l’espectacle. Volem que sigui un concert en què la gent s’ho passi bé i vingui a cantar i ballar.
Com és el nou disc?
És el disc més potent i canyer de La Oreja de Van Gogh, amb cançons molt ràpides. Ara hem fet 15 anys des de que es va formar el grup i crèiem que era el moment de fugir de repetir sempre les mateixes fórmules. Moltes idees que abans donàvem per bones, ara les hem canviat. Volíem exigir-nos més.
Diuen que la Oreja de Van Gogh s’ha passat a la música electrònica.
Es un disc molt enèrgic amb molta vitalitat i velocitat. Però no ens hem tornat bojos, no hem fet un disc de música electrònica. Però no tenim prejudicis i si creiem que podem fer servir sons electrònics, els utilitzem. De les onze cançons, n’hi ha una que si que recorda a la música electrònica, alhora que també hi ha temes més de l’estil de la Oreja de Van Gogh. Hem volgut fer un pas endavant, evolucionar i exprimir-nos al màxim.
Tot i aquesta evolució, us reconeixeran els fans de sempre de la Oreja de Van Gogh?
L’essència del grup es manté. Sempre hi ha hagut una evolució en tots els discs, però ara hi ha un trencament més gran. Però som nosaltres, no ens sabem amagar i per tant segur que la gent ens reconeix.
Qui és la Oreja de Van Gogh fora de les fronteres espanyoles?
Per la majoria de països d’Amèrica Llatina som un grup internacional i es pot comparar quan ve un gran grup estranger a Espanya. La reacció és molt exagerada perquè no et veuen sovint i quan arribes la gent omple l’aeroport, fan acampades... Són coses que ens sorprenen i ens semblen increïbles.
Celebreu aquest anys el vostre 15è aniversari. Quin balanç feu d’aquest temps?
Imagina’t... Quinze anys després de començar una carrera musical casi per accident a la universitat i avui estem aquí fent entrevistes i a punt d’actuar al Coliseum. Hem tret sis discos, hem recorregut mig planeta... és impressionant. No és la història d’un grup sinó de cinc persones. No es pot entendre la nostra vida personal sense conèixer el grup. El que ens està permetent la música és impagable però també sabem que un dia s’acabarà. Tindrem les millors històries per explicar als nostres nets.
Passats quatre anys, com valoreu l’adéu d’Amaia Montero?
La seva marxa ha estat l’única mala notícia que com a grup hem hagut de patir. Jo crec que va ser una història molt emocionant per l’ensurt inicial i perquè gràcies a l’amistat i a la música vam reconduir la situació. Si a les empreses en processos de canvi i crisis, hi hagués amistat i passió, no n’haurien de tancar tantes. Va marxar la cara visible del grup, molt més d’un 25%. Però vam veure que totes les cançons que havíem escrit no eren ni l’u per cent del què podíem fer i que la Oreja de Van Gogh seguia vivia.
No vau tenir por al fracàs?
Vam pensar que potser no tindríem èxit i que hauríem de tornar a tocar en locals petits. Però independentment de l’èxit comercial, volíem seguir fent música tots junts. Després vam trobar a la Leire, que va ser casi com un miracle, i la història ja la coneixeu. No hem hagut de reduir locals i el cinquè i sisè disc han estat dels més venuts. El públic ha madurat, s’ha deixat de noms, i ha comprat la Oreja de Van Gogh i no una cara. És una crisis que, un cop superada, podem dir que l’hem passat amb nota.
Coneixeu algun grup de música en català?
El Pablo i l’Haritz van descobrir just abans de començar l'enregistrament del disc un grup que es diu Manel i ens van fer una murga impressionant. Ens va acabar agradant a tots, però no us podeu ni imaginar què pesat es van posar. Tot el dia ens deien que els havíem d’escoltar i vam acabar tot el grup cantant junts la cançó de El Soldadet. Va ser el disc de l'enregistrament del nostre disc.
Què us queda per fer una vegada superats els quinze anys?
Ara estem en plena gira i el que ens queda és seguir sent cinc amics gaudint fent música que no és poc. Volem seguir aprenent, evolucionant i gaudint de la nostra feina.