“La més gran creació d’un artista és la seva vida”
Pintor nascut a Cuba i de nacionalitat suïssa; fill de Rudolf Häsler i membre d’una família d’artistes, Alejandro Häsler ha recorregut gairebé tot el món per poder viure l’art com ell l’entén
He de confessar que sóc incapaç de transcriure en aquesta entrevista la classe magistral d’art i de filosofia de vida que Alejandro Häsler em va transmetre durant una llarga conversa al seu estudi de Sant Cugat. Sóc incapaç de copsar tots els coneixements que em porten a definir-lo com un artista excepcional que viu per l’art, i l’art és la seva vida. Potser el que en remarcaria és el fet que, com ell afirma, “una gran obra és aquella que et commociona, et deixa amb la boca oberta, i no tens res més a dir”. Penso el mateix d’algunes bones converses, que podrien durar gairebé una eternitat perquè mai t’acabaries els temes dels quals parlar. La seva obra no deixa indiferent, i la seva filosofia de vida i coneixements tampoc. Val la pena conèixer qui és Alejandro Häsler.
Barreja de cultures i molts de viatges. Què en guarda de tot plegat?
M’he passat molts anys vivint amb aquelles cultures que volia conèixer de primera mà. Tot allò que ha influït en la creació de l’art modern, com la influència de l’art primitiu africà, amb la seva immediatesa i contundència, junt amb l’art dels malalts mentals i el dels nens. O l’art oriental, japonès i xinès. Sempre en aspectes estètics i de contingut, no pas amb la tècnica. I vaig estar a Nova York, perquè volia conèixer aquesta contemporaneïtat al lloc on es feia abans que arribés a la resta de països.
Com es reflecteix en la seva obra?
Tota la meva vida ha estat canviant. He manifestat la meva creativitat, els meus interessos per l’art, de formes molt diferents. No m’he quedat fent sempre el mateix; hi ha blocs importants dintre la meva trajectòria. Primer vaig començar amb el meu pare, el gran pintor realista Rudolf Häsler, i vaig tenir la sort de ser deixeble seu, fins als 19 anys, que vaig deixar Belles Arts a Barcelona al segon any, i me’n vaig anar a Itàlia a fer escultura, perquè em fascinava la Itàlia del Renaixement. Això ho vaig acabar, i hi ha períodes al mig dels grans blocs que són camins d’aquells que comences però després no continues. Després me’n vaig anar a la Xina, on vaig treballar amb una relació molt gran amb la cal·ligrafia i la pintura. Això va ser una època que també vaig tancar.
Quina influència té aquesta etapa a la Xina en la seva obra actual?
La influència que té és més aviat l’ús del pinzell; em va canviar molt. En l’exposició que tinc ara a Barcelona hi ha dues cal·ligrafies per mostrar com en els darrers vint anys es poden veure quadres de quan vaig començar, i quadres actuals, i es veu un canvi important en la cal·ligrafia pictòrica, que és una cosa única de cada artista; pots saber de qui és una obra si ets capaç de veure’n la pinzellada; la seva esgrima pictòrica, com deia el meu pare.
La seva feina és amb sèries. Què li permet?
Fa anys que em dedico a fer sèries, perquè la meva pintura, tot i que el realisme segueix tenint aquesta idea renaixentista de finestra, té també un component narratiu; estàs sempre explicant alguna cosa que hi ha a la realitat. Jo crec que el treballar en sèries, a part que m’agrada molt el cinema i llegir, em permet fer de narrador. Quan fas una sèrie és com si fessis una espècie de pel·lícula, perquè cada quadre té un valor en si mateix, però al mateix temps està en relació amb el que té al davant, el que té al darrere i tota la sèrie.
L’art defineix una persona?
Quan un artista és seriós i hi treballa tota la vida, és per alguna cosa. Evidentment és un reflex de la persona, que no un mirall. És molt difícil. De fet, fer art, entendre’l, analitzar-lo i valorar-lo és una de les coses més difícils que hi ha. Finalment no existeix l’art, existeixen els artistes.
Quina part de l’artista hi ha en una obra?
Suposo que tot. Jo diria que hi ha dos tipus de pintura, una en què el pintor es veu en l’obra, i després hi ha una altra forma, que a mi m’interessa molt més, que és aquella on no veus l’artista. M’agraden els artistes que no es veuen, que no hi ha l’anècdota al darrere, que no es coneix gaire de la seva vida. És pintura pura. És sensibilitat pura. Hi ha obres que no es poden escriure. Et deixen bocabadat. Obres la boca, i punt.
La vida d’un artista és una constant cerca?
No et quedes mai a cap a punt; perquè encara que aprofundeixis en un punt, ja podria ser també interminable.... una aventura immensa. No l’acabaràs mai.
La seva vida és totalment artística...
Evidentment. Si no tens una vida artística no pots fer una obra d’art. La més gran creació d’un artista és la seva vida. Tu vas creant una forma de vida i el resultat d’aquesta forma de vida són les teves obres. L’important és la vida de la persona, perquè és el reflex de la seva sensibilitat i de les tries que ha fet. Res és casual, tot són tries.