Accident

Fa uns dies em vaig trencar el peu i això m’ha fet experimentar, en primera persona, les dificultats amb què conviuen moltes persones amb mobilitat reduïda. Avui, tornant de la universitat, com de costum, l’ascensor de l’estació de la Floresta no funcionava, fet que em va obligar a pujar totes les escales amb crosses. L’única alternativa era fer una volta llarga i perillosa per un carrer amb una fort pendent i sense voreres adequades. Evidentment, no era viable. Després de l’esforç de pujar les escales, vaig intentar agafar l’autobús, però tot i fer contacte visual amb el conductor, aquest va marxar quan encara m’hi apropava. Això em va obligar a esperar 45 minuts més, en ple mes de desembre i a hora punta. Quan finalment va arribar el següent autobús, aquest va arrencar de manera brusca abans que pogués seure, i vaig caure. Sort d’una senyora que em va poder ajudar. A dins del bus, un senyor gran també es va haver d’agafar fort per no caure. Després de gairebé una hora, vaig poder arribar a casa. Aquesta experiència m’ha fet reflexionar sobre la realitat diària de moltes veïnes i veïns que no gaudeixen d’una mobilitat plena. És inacceptable que no es pugui circular amb seguretat i dignitat pel simple fet de tenir una limitació física. Normalment, hauria anat caminant sense problema, però avui he entès el privilegi que això suposa.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.