Carrer de Benet Cortada, Sant Cugat del Vallès

Fa dos anys que la meva família i jo ens vam traslladar a Sant Cugat. Amb el meu perfil professional d’emprenedor, em va semblar una ciutat amb tots els encants possibles: a l’epicentre d’una àrea de negoci important com és Barcelona i l’Àrea Metropolitana, amb bones comunicacions, però sobretot perquè em semblava un lloc ideal per a famílies. Avingudes amples, edificis baixos, moltes zones verdes, Collserola a tocar, grans espais que connecten amb la natura donen a Sant Cugat una personalitat molt concreta. A més, no val a oblidar que és una ciutat mitjana amb tota mena de serveis dignes de gran ciutat, així com un teixit comercial local ric i divers. Dos anys després veig l’inici d’unes accions que em semblen preocupants. No tant pels fets en si mateixos, que ja em semblen greus, sinó per la clara tendència que representen. 

Primer vaig viure atònit l’asfaltatge de pistes en un bosc -catalogat de parc urbà-. Em va semblar entendre que podia tenir un sentit, que es feia per motius d’accessibilitat de persones de mobilitat reduïda. 

Després descobriria que en cap moment s’enfocaria ni es publicitaria així. Simplement era la “urbanització d’un parc”, on també es va construir un parc infantil. Durant aquest període es va declarar l’Emergència Climàtica a Sant Cugat. Em va semblar un pas important -recordo ben bé que en el mateix ple en què es va fer aquesta declaració es va autoritzar la construcció d’una benzinera, em va semblar un fet una mica contradictori, però no li vaig donar massa importància- “a partir d’ara l’administració ho farà bé”. 

Vaig pensar que la natura era considerada important i que les autoritats tenien una consciència ecològica sincera. Però la deriva continua... ara volem construir una escola enmig del bosc. Al·leguen que els nens necessiten l’escola. Qui és qualsevol de nosaltres per pronunciar-se contra les necessitats legítimes d’un col·lectiu com el d’uns infants i les seves famílies? Primer hi havia la necessitat de pavimentar, després la de crear una escola. Quina serà la propera necessitat que “no pot esperar” i que és més important que “un grapat d’arbres”? Evidentment es pot deduir que la de “qualsevol” col·lectiu, perquè no hi ha cap col·lectiu que no sigui important. I aquesta actitud és precisament la que ens ha portat a la situació actual d’emergència climàtica, i la que ens condemna a tots i a les generacions futures. No és aquesta l’actitud que ens permetrà sortir-nos-en.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.