Llegeixo que la Noèlia, després d’haver patit molt de temps per moltes circumstàncies, lliurement i sota una pressió psicològica molt gran i traumàtica, va decidir llençar-se des d’un cinquè pis per suïcidar-se. Penso que, com en altres ocasions hem vist, que -malgrat la decisió lliure de la Noèlia- si haguéssim estat a la vora hauríem intentat aturar el suïcidi, donant tota mena d’arguments perquè no perdés la vida d’aquella manera: donar-se una segona oportunitat, buscar personal que la pogués ajudar, fer valdre la importància de la seva dignitat com a persona humana, valor únic i infinit, fer-li saber que té tota una vida al davant, etc.
En circumstàncies semblants (amb la no petita diferència que estava paraplègica, però amb possibilitats de superació), de manera lliure i sota una pressió psicològica molt gran i traumàtica, hem deixat que demani la seva pròpia mort. Veig dues situacions paral·leles: a la primera situació, hauríem actuat immediatament, en la segona situació, sembla que se l’hagi animat, com a resultat d’una decisió lliure (igual que era lliure llençar-se pel balcó).
Hem fracassat com a societat? De veritat que l’única solució era la que ella havia pres lliurement? Es van posar tots els mitjans per ajudar-la psicològicament -que ho necessitava- i d’acompanyament personal desinteressat per fer-li saber tota la valia personal que tenia?
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.