Nostàlgia santcugatenca

Simplement necessito treure tota aquesta tristesa que tinc dins, i no sé per què, m’he vist amb la necessitat de compartir-ho amb algú que sigui de casa. Sóc la Claudia, tinc 24 anys i sóc santcugatenca. A hores d’ara, per circumstàncies de la vida, estic vivint al Brasil, però no hi ha un sol dia en què no pensi en la meva ciutat, amb la meva família, amb la meva gent, amb els amics, fins i tot amb tots i cada un dels carrers pels quals he estat passejant durant tota la meva vida. Tinc el Monestir de Sant Cugat a la pantalla del meu mòbil, però no és suficient per a calmar tota aquesta nostàlgia.

Estimo Sant Cugat, amb totes i cadascuna de les seves imperfeccions (que sota els meus ulls, són nul·les, però, sempre es diu que tot es pot millorar). Des de la terrassa de casa meva em poso a mirar el meu entorn, i m’imagino que estic mirant el paisatge que sempre he tingut des de la terrassa de casa meva a Sant Cugat. Tinc una església aquí al costat, i cada vegada que sonen les campanes tanco els ulls i m’imagino que estic escoltant les campanes del meu Monestir estimat. Deixo que passin els dies, els mesos, i espero amb ànsies que arribi el moment de tornar a casa. Ciutat estimada, no canviïs mai.