Per què tanta pressa?

Ja fa temps que penso en el tema de la immediatesa. És un tema recurrent avui dia, però trobo que aplicat als àmbits en què treballo —educació i dansa— pren un caire diferent. Veig que es vol el resultat sense passar pel procés, es vol destacar sense esforçar-se; i és una llàstima, perquè és precisament aquest camí —el de provar, equivocar-se i anar millorant— el que dona sentit a qualsevol aprenentatge. I no seré jo qui defensi el no ser ambiciós, però l’art no és resultat, i prou: és treball dur, vulnerabilitat i temps.

Aquesta obsessió per obtenir-ho tot de forma immediata és present a tot arreu: que si medicaments per aprimar-se, dietes miraculoses o cursos exprés per triomfar. En la dansa urbana, per exemple, és comú veure adults enviant missatges a adolescents ja formats, amb un cert nivell, intentant enlluernar-los amb elogis per poder crear un equip potent, ràpid, i no haver de fer la feina des de zero. Al final, acaben perdent els de sempre: aquell jovent menys acompanyat, que no té qui els recordi que res del que arriba en un missatge d’Instagram o en una oferta plena de promeses serà mai una oportunitat realment valuosa.

Prendre’s el temps per fer les coses, avui dia, és resistir. És gaudir d’un resultat al qual li hem dedicat el més valuós que tenim: les nostres hores. És, en definitiva, assaborir quelcom amb un gust fet de mil matisos, que només el pas dels dies pot donar; perquè el temps no és un enemic, sinó l’espai on creix tot allò que val la pena a la vida.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.