“No sé viure en un altre món que no sigui l’univers Barça”
Durant gran part de la seva trajectòria ha escrit opinió. Em pregunto si es pot ser rigorós fent opinió esportiva avui en dia?
L’opinió és subjectiva. Però dins d’aquesta subjectivitat hi pot haver una dosi important d’objectivitat. Jo mai he signat res que no hagués sabut jo. Una altra cosa és que la meva opinió s’aproximi a la realitat que percep la majoria.
I això li ha generat algun maldecap.
Més d’un, però això va amb l’ofici i amb el sou. És evident que no escrius per acontentar tothom. Se suposa que quan et donen la responsabilitat d’escriure una opinió ho fan perquè confien que tens un criteri equilibrat. Però, tot i així, avui ja sabem què és l’opinió. Només cal treure el cap per Twitter: dius “bon dia” i en tens cinquanta que se’t mengen viu.
Parli de l’ofici, com creu que està?
Malament. Tan malament que en l’àmbit de l’opinió el negoci avui està en la crispació. I en el periodisme esportiu és continu. Però em queixo més de nosaltres mateixos. Potser hauríem de pujar el nivell de les nostres discussions i els nostres debats. Hi ha programes que els podríem fer perfectament al bar del meu poble.
Ha d’estar en sintonia l’opinió personal i la línia editorial d’un diari?
És clar, hi ha d’haver un equilibri. No es pot anar en contra de la línia editorial, per una qüestió de coherència. Un ha de saber fins on pot arribar. Jo sé que he passejat bastant pel límit, però crec que no l’he sobrepassat.
Diuen que aquest va ser un dels detonants dels seus problemes amb l’Sport.
Em van fer fora, diguem-ho clarament. No ho sé, no tinc constància que fos la causa, però m’és igual. Estic molt bé al Mundo Deportivo.
Estem condicionats els periodistes?
A mi personalment no m’han dit mai què he d’escriure. El que sí que ens condiciona és el compte de resultats. I on ha trobat la solució tothom? Com a mínim en la premsa escrita, a les promocions. Són un mal necessari, fins i tot, per als que no ens agraden.
Vostè s’ha passat tota la vida parlant del Barça. No ha pensat mai de parlar d’un altre tema?
Ho he pensat moltes vegades, però estic vençut per la meva rutina. No sé viure en un altre món que no sigui en aquest univers Barça.
Passió?
És que si vius en blaugrana és difícil allunyar-se’n. En realitat, a mi m’ha agradat sempre saber coses i explicar-les. Hi ha gent que tira per un altre camí, és més divers. Jo he estat pràcticament monogràfic. És veritat que he fet altres coses, he anat a mundials, però en essència ha estat el Barça. El perquè no el sé.
Digui’m, quin ha estat el moment que més ha gaudit com a periodista??
Crec que va ser apoteòsica la Copa d’Europa a Wembley. Però em quedo amb el fenomen Guardiola. La gent no se n’adona, sobretot els joves, que el seguidor del Barça ha menjat molta merda durant molts anys. En 112 anys d’història, cap barcelonista, ni viu ni mort, ha viscut el que estem vivint ara. I no parlo dels títols que ha guanyat el Barça, sinó de com guanya el Barça.
Renovarà o no, Guardiola?
Aquí el que passa és que el 98% dels culers volen que renovi Guardiola, però si aquest 98% fossin familiars d’en Guardiola no sé si voldrien que renovés. El Barça té el model i els jugadors. Si marxa Guardiola, el club ha de trobar una persona que sigui un convençut del model Barça. I això, pel que sé del club, és el que farà el Barça el dia que marxi demà o en tres anys. En qualsevol cas, el problema del Barça no és el substitut, el problema és que no hi ha un altre Guardiola.
Com acaba un lleidatà a Sant Cugat?
En el meu cas perquè part de la família va venir aquí i vam fer un “reagrupament familiar.” Jo sóc de poble, m’agraden les ciutats còmodes i petites, poder anar a peu als llocs.
Un savi blaugrana
Miguel Rico fa molts anys que va deixar enrere el seu poble, la Granadella, a la comarca de les Garrigues (Lleida). Apassionat de l’esport i periodista per vocació, es desviu pel Barça, el club sobre el que porta parlant al voltant de 35 anys. Ha treballat a Don Balón, on va ser director; a Telexprés; a l’Sport i ara al Mundo Deportivo, en el qual escriu de dimarts a dissabte un article d’opinió a l’última plana. Actualment és el director adjunt d’aquesta publicació. També col·labora amb la COPE Barcelona, com també ho havia fet amb la SER. És autor del llibre ‘Mis futbolistas y yo’, sobre la figura de Johan Cruyff i ‘La meva gent, el meu futbol’, juntament amb Josep Guardiola i Luís Martín. Viu a Sant Cugat des de fa sis anys.