Temps de guerra
Nascut a Barcelona, Francesc Fontbona Vázquez acaba la carrera de medicina el 1936, i durant la guerra és obligat a exercir de metge militar arreu del país. A través del llibre assistim al seu desvinculament d’ideals i organitzacions oficials, i veiem com –sovint seguint màximes de Pascal– converteix la llibertat de l’individu i l’escepticisme positiu, no exempt d’humor, en una forma de vida.
Si el rerefons del llibre és testimoni de les contradiccions pròpies del conflicte, així com de l’analfabetisme del moment, a primera línia predominen els atacs al descontrol del bàndol republicà. Aquest desgavell permet al metge Fontbona jugar les cartes amb intel·ligència, i decideix aprofitar la seva condició privilegiada per ajudar familiars i persones perseguides, ja sigui per tendències religioses o polítiques.
El llibre s’articula en tres moviments: en primer lloc l’experiència a Barcelona, que parla de política i la relació de l’autor amb personatges de l’època; la segona part, aventurera i gairebé cinematogràfica, relata la seva experiència a comarques (amb espies russes incloses); la tercera part explica la tornada a Barcelona i la seva qualitat de presoner. Aquest darrer bloc, de gran versemblança, detalla les pèssimes condicions penitenciàries a Catalunya durant la guerra, que el propi autor pateix des de la tardor del 1938.
D’altra banda, el doctor Fontbona és lúcid i no es mossega la llengua, amb reflexions del tipus: “És proverbial que els Estats Units sempre ajudarien a pujar un dictador del color que fos, perquè preferien tractar amb un sol home que amb la voluntat d’un poble”. Que es tracta d’unes memòries autèntiques ho denota la sintaxi: sovint un paràgraf és un enunciat descriptiu, sense cap verb transitiu; l’apunt d’un record, que potser l’autor esperava descabdellar més endavant. Amb tot, el llibre –molt breu i magníficament editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat- és llaminer i es llegeix amb fluïdesa.
En un principi, aquestes memòries no eren pensades per publicar. El responsable del llibre és el fill de l’autor, Francesc Fontbona (Barcelona, 1948), reconegut historiador de l’art. Ha publicat nombrosos estudis d’art català i dirigeix la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya des del 1995. Considerat una autoritat en Modernisme i Gaudí, els seus estudis han ajudat a reivindicar figures com Anglada-Camarasa, Isidre Nonell o Francesc Torres, entre d’altres. Una recomanació d’ell: Josep Mompou. Biografia i catàleg de la seva obra (pintura, gravat i tapís), (Ed. Mediterrània, 2000).