Acompanyament, com més aviat millor

Sovint es pensa que les persones afectades d'Alzheimer o de demència, no comprenen o no són conscients de les seves dificultats i pèrdua de funcions cognitives. Contràriament, als començaments de la malaltia i fins a fases moderades, les persones poden i se solen adonar sent conscients dels canvis que comencen a vivenciar i de les pèrdues que aquests comporten.

L'aparició de la demència més enllà de les diferències que es puguin ubicar a cada persona en funció de la seva singularitat, produeix una disrupció en la trama de sentits que el subjecte construeix de si mateix. Aquestes disrupcions de vegades més lentes i d'altres més abruptes afecten la posició de la persona i requereixen dols i reelaboracions identitàries.

Luis Hornstein (2011) expressa que «l'autoestima és l'informe que hom es fa sobre un mateix», aquest informe remet a una autoavaluació. Les persones amb demències durant un llarg període de la malaltia conserven aquesta funció d'autoavaluació i per a moltes és molt frustrant trobar-se amb les dificultats i els dèficits.

Sabem que un diagnòstic de demència és traumàtic pel malalt, per la família i per l'entorn. Tant les persones afectades com qui acompanya en la cura, pateixen pèrdues progressives en diferents àrees de la seva vida i han de fer front a dols molt dolorosos. Cada persona en funció de la seva història i manera de ser desplegarà formes diferents per afrontar la situació.

En el cas de les parelles, els factors predominants del patiment psíquic inclouen aspectes particulars com són l'ambivalència, l'ambient crispat, l'enuig, la culpa i el sentiment de deute, i en la dimensió vincular la modificació dels intercanvis que històricament va acceptar la parella. Deixar-se acompanyar, rebre suport des de l'inici de la malaltia ajuda a una millor qualitat de vida.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.