Com creiem que s’hauria de treballar el dol des d’un punt de vista psicològic? En realitat, el dol s’hauria de començar a treballar molt abans que es produeixi. És a dir, si la societat evita parlar obertament de la pèrdua i de la mort, si vivim com si no haguéssim de morir mai, o si obviem el tema amb els nens petits perquè pensem que els pot afectar, quan arribi el moment no estaran preparats, ni a la infància, ni a la joventut, ni a la maduresa.
Com passa amb molts problemes psicològics, hi ha també una responsabilitat social. Si a l’escola s’ensenyés llengua de signes des de la llar d’infants, tothom podria comunicar-s’hi i les persones sordes no haurien de viure en una comunitat sovint aïllada. De la mateixa manera, si als infants se’ls expliqués a l’escola, per exemple en una assignatura, que la mort és una de les fases de la vida —de fet, la darrera—, potser quan s’hi haguessin d’enfrontar la podrien assimilar d’una manera més sana.
Està comprovat que el cervell dels infants és molt modelable: poden aprendre i entendre molt més del que sovint ens pensem si se’ls explica adequadament. I, probablement, quan siguin adults també podran acceptar les pèrdues amb més naturalitat que molts adults d’avui dia.
Fa dècades, la gent moria més jove i la mort formava part de la vida quotidiana. Ara, en canvi, sovint es tracta com un tema tabú, gairebé en veu baixa, i això no ajuda a elaborar el dol. Estem preparats, com a societat, per fer aquest canvi?
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.