A Catalunya les festes majors són una expressió viva de l’esperit col·lectiu de cada poble i barri. FOTO: Cedida

TOT i més

Les festes majors: un batec cultural i lingüístic

Arrelades a tradicions centenàries, aquestes festes transformen carrers i places en escenaris de música, foc i dansa

A Catalunya les festes majors són una expressió viva de l’esperit col·lectiu de cada poble i barri. Arrelades a tradicions centenàries, aquestes festes transformen carrers i places en escenaris de música, foc i dansa que connecten generacions i mantenen viu el patrimoni cultural. A més, s’hi organitzen una gran diversitat d’activitats, com gegants, castells, nans i capgrossos, balls populars...

En aquest marc, la llengua catalana té un paper cabdal, ja que reafirma la identitat catalana col·lectiva i fa valdre l’existència de les tradicions culturals. A Girona es veu reflectit d’una forma evident amb un projecte anomenat Vocabulari de Fires, coordinat entre l’Ajuntament de Girona, Fires en Català i el Consorci per a la Normalització Lingüística. És un diccionari en línia en què es troben les definicions d’actes, festivitats i imatgeria propis de la festa major de Girona, així com mots d’ús comú usats en qualsevol altra fira local.

A través d’aquest recurs s’evidencia la importància d’usar la llengua en els espais festius, així com la importància que té la preservació d’un vocabulari català de les diferents tradicions culturals. Perquè anomenar en català crea un món compartit nostrat i, per poder gaudir en català, cal poder existir en català.

Les festes majors, sobretot quan són al setembre, sovint s’associen al canvi de temporada, al pas de l’estiu a la tardor. Això inevitablement ens porta a un canvi en el vestuari. Heu pensat mai com és que del moble on principalment guardem la roba, en diem armari? Per l’etimologia, sembla que es refereixi a un lloc per guardar-hi les armes. Efectivament, arma prové del llatí i significa el mateix que en l’actualitat. Antigament, l’armari era el moble on desaven les armes els cavallers, que duien armadura i necessitaven espais alts per penjar-hi l’elm, la cuirassa, la llança...

De fet, la roba no sempre s’ha desat en armaris. Segurament, les àvies i les besàvies us han explicat que la col·locaven en mobles plans com baguls, caixes de núvia, calaixeres, etc., però el costum actual de penjar la roba ha fet que els armaris hagin acabat arraconant els mobles més tradicionals.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.