Mare, t’estimo

El batec de la foscor durant nou mesos és l’únic que ens acompanya abans de veure la llum. Sentim cada alegria dins les nostres cèl·lules i notem cada llàgrima en el nostre ritme vital; així creixem al llarg d’aquest temps, lentament, sense presses, com si el món exterior encara fos només una promesa.

El primer batec que percebem és el d’ella, que ens acull i ens protegeix quan encara no sabem què vol dir viure. El seu cor marca el compàs del nostre temps, com una música constant que ens guia i ens dona calma enmig de la incertesa.

Dins seu som capaces de riure sense límits, de girar jugant a flotar sense que ningú ens jutgi i de dormir sense por durant hores. Tot és càlid, suau i protector, com un refugi on cada moviment és lliure i cada instant sembla etern.

No l’hem vista, però intuïm el seu gust, la seva olor, la seva veu i, sobretot, la seva manera de sentir. La reconeixem en cada vibració, en cada emoció que ens travessa sense paraules.

No ens qüestiona i confia plenament en les nostres capacitats. Ens deixa créixer, equivocar-nos en petits gestos, descobrir-nos sense pressió.
Sabem que ens estimarà, siguem com siguem, perquè el seu murmuri persistent ens recorda com és d’immens el seu amor.

A vegades plora i no entenem ben bé per què; aleshores, la foscor es torna freda i ens arraulim dins el seu ventre, immòbils, esperant que tot torni a la calma. I quan la calma arriba, tornem a flotar, confiades, sabent que, passi el que passi, mai no estem soles.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.