Soc jo, tinc Alzheimer

El diagnòstic no hauria de fer-nos oblidar qui és, què sent i què encara pot aportar.

Quan parlem amb ella, cal mirar-la als ulls, adreçar-nos-hi directament i donar-li temps per respondre. No cal acabar les frases per ella, corregir-la constantment ni parlar davant seu com si no hi fos. Si no recorda un nom o una paraula, podem ajudar-la sense fer-la sentir malament. Si repeteix o diu coses que ens semblen incoherents, i no hi ha problemes de seguretat, no cal portar-la a la nostra realitat: potser és la seva manera de viure el moment.

Una persona amb Alzheimer continua sent adulta, amb una història, unes preferències i una dignitat que mereixen respecte. Adaptem la comunicació, però no deixem de preguntar-li què vol, què necessita o com se sent.

Les amistats, la família i les xarxes de suport són essencials. Mantenir els vincles, la comunicació i les activitats compartides ajuda a evitar l’aïllament i recorda que la persona continua formant part de la comunitat. Les trobades són importants per a la persona i per a qui cuida.

Hi haurà moments de confusió, repeticions o dificultats per expressar-se. En lloc de discutir per demostrar què és correcte, pot ser més útil entendre què hi ha darrere del que diu: por, cansament, afecte o inseguretat.

No soc només un diagnòstic. Soc jo. I darrere d’un Alzheimer continua havent-hi una persona que necessita ser escoltada.

Més informació a l’AFA VO, a la Casa de Cultura, dimarts i dijous, o per WhatsApp o mòbil al 656 671 227.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.