Anar a esporgar a la vinya
És a dir, treure els pàmpols fins al raïm de tots els brots i després treure els brots que no convenien. Això, si tots els esporgadors ho haguessin fet d’aquesta manera, haurien esdevingut bons podadors perquè de vegades, per transformar el cep, s’havien de deixar sarments (la planta del cep) que no tenien raïm però que arreglaven l’estructura del cep per a la pròxima poda. En aquesta època venien dones, els serveis de les quals es llogaven per ajudar a la vinya a les tardes. Començaven vora les tres de la tarda i cada una es posava en una passada del cep. Si hi havia vuit o deu dones, es feien vuit o deu passades del cep més la teva. Com que en aquell temps, es passava molt temps a l’horta, molts dies em tocava, amb 14 o 15 anys, anar a fer de cap de colla.
Hi havia dones ben xerraires, d’altres que portaven una filla per ensenyar-li la feina i tots els quefers d’aquella època. Aquestes s’hi estaven fins a l’hora de berenar, i quan s’apropava l’hora, ja estaven pressionant perquè volien anar a menjar alguna cosa, eren el colmo. Un cop berenats, arribava el meu avi per substituir-me. Ell, veterà com era, sabia com fer que no es distraguessin, és més, elles ja sabien que l’estona de xerrera ja s’havia acabat. Anaven com llagostes esporgant els ceps. D’aquesta manera, quedava palès que l’experiència era un grau.
Quan ell es posava de cap de colla, els pàmpols queien amb una facilitat de por, era una preciositat. Quan arribava l’hora de plegar les dones o les noies joves que sabien que hi havia un cirerer pel voltant ja madur, el pobre ja havia begut oli perquè no els feia vergonya pujar a menjar-ne. Quins xiscles que feien! Però al final arribava l’hora d’anar cap a casa i esperar que l’endemà fos un dia millor per anar a esporgar a la vinya
Més informació