Anar a ‘sembrar’ patates

Aquesta paraula, sembrar patates, a Sant Cugat tothom la utilitzava, però estava mal dita perquè se sembren llavors, cereals, llegums, etc., i no patates. Hauria de ser, doncs, anar a plantar patates. Recordo que de jove, els pares dels meus amics els deien: “Per anar a Sant Medir, les patates han d’estar sembrades”, és a dir, que els forçaven perquè anessin a plantar les patates com més aviat millor. Des de mitjan febrer fins a final del mateix mes, era el temps ideal per plantar les patates.

Recordo que a final del mes d’octubre, primers de novembre, a casa anaven a comprar la llavor. És a dir, sacs de patates que provenien de Navarra i fins i tot de l’estranger, com Anglaterra. Les col·locaven sota el llit, me’n recordo com si fos ara, i esperaven que grillessin perquè quan fos el temps d’anar a plantar-les, es poguessin fer trossos amb un parell de grills a cada tros per anar-les posant en els solcs que feien a l’horta. No només es plantaven a l’horta; recordo que els pagesos que tenien terrenys humits també feien el secà. Aquests facilitaven també el desenvolupament d’aquesta planta. El meu avi era un especialista d’obrir els solcs per plantar les patates. Normalment en aquests solcs s’hi posava una capeta de fem o bé, de mercaderia. Si era de fem, els trossos de patata grillats es posaven a uns 30-35 centímetres l’un de l’altre, depenent del gust de cada pagès. En canvi, si s’hi posava de mercaderia, s’havia de posar sota el tall i amb els dits posar-hi una mica de terra perquè els talls no es cremessin. Un cop fet, amb una aixada s’anaven tapant els solcs amb una forma molt particular: es posava terra d’un costat i de l’altre del solc, i quedava com una pastilla de xocolata.

Per Sant Josep començaven a néixer les patates. Era molt bonic perquè cada classe de llavor sortia uns dies abans o uns dies més tard. Recordo que les de bufet o les del Pirineu eren les més primerenques i feien el tubèrcul molt més aviat. Cap a finals de maig ja es podien menjar patates tendres. N’hi havia que les que venien de Navarra, que en deien de bolado, eren vermelles i llargues, i eren les més tardanes, però anaven molt bé perquè duraven fins a l’abril o maig i eren molt bones. En temps de la guerra, com que no venien llavors de fora, el sindicat agrícola d’aquí llogava un camió i seguia els pobles de Linyà, del Pirineu, on feia un tipus de patata de bufet. No produïa gaire però era molt bona. Aleshores, els pagesos anaven a comprar les patates a particulars i servien de llavor de la pròxima collita. Recordo que en el celler de casa meva s’hi havia fet una estiba fantàstica d’aquestes patates de Navarra. La nostra producció era una producció molt gran. Es pansia poc i durava fins a la nova collita.