A l’any 48 fèiem feines on llavors hi havia la torre de Rocamora. Un matí, quan vaig arribar, vaig veure un gos que anava d’un costat a l’altre trencant les plantes. La senyora de la casa em va demanar que fermés el gos perquè li estava destrossant tot i l’estava martiritzant. I doncs vaig agafar la cadena amb la intenció de tranquil·litzar-lo i ell va estirar i em va començar a mossegar els cabells, vaig estirar més la corda perquè em vaig espantar i vaig pensar que em podria fer mal, però bé, no hi vaig donar gaire importància. En aquell moment estava fent la mili a l’hospital militar de Barcelona.
Al matí següent, em va venir a trucar un dels de la torre i em va dir: “Tomàs, vés a la torre que et posaran la vacuna de la ràbia perquè el gos que vas fermar ahir té la ràbia. Ho ha deixat tot trinxat i foradat”. Què havia de fer, jo? Vaig pensar que el millor seria dir-ho al capità de la companyia. Ell em va comentar que em posés les vacunes a l’hospital per evitar donar-me la baixa.
El sistema de l’Hospital Militar per treure la ràbia era el primer que s’havia inventat, el d’en Pasteur. Em van donar 26 banderilles a la panxa i em van fer mullar en una banyera a 37ºC i no em deixaven fer cap esforç. Quan van acabar la tanda de vacunes em van dir que vigilés i que no mengés picants. Acostumat a menjar de tot, un cop vaig arribar a casa qualsevol canvi en el cos em semblava que em tornava rabiós. Això em va perjudicar molt perquè em vaig començar a aprimar, a la nit ho passava malament..., no era vida. Un dia, berenant, la meva mare va posar vinagre a l’amanida. Em va agafar un estat nerviós de por. De seguida vam telefonar al metge de capçalera, el doctor Pila, però no el vam trobar. Vam anar a un metge de la plaça de Barcelona, però la seva resposta va ser que com que no érem conductats d’ell, no ens va voler rebre... El meu germà li va dir que si em passava alguna cosa, li faria recordar tota la vida.
Bé, moments similars a aquest em van anar passant sovint fins que a poc a poc vaig anar desfent aquesta por que tenia. Al cap d’un temps, a la companyia estàvem fent un tros de camp d’herba i l’encarregat em va demanar que me’n fes càrrec. Vaig començar a escatar i cada quart em feien asseure i deixar el xapo fins que la finca va acabar netejada. Aquí és quan vaig veure que podia fer vida normal. Us explico això perquè hi ha moltes malalties en les quals la ment ens fa la mala jugada de fer-nos pensar que en certs moments en els que notem qualsevol canvi, la cosa va malament. De l’època de què us parlo, de metges per poder solucionar-ho no n’hi havia com ara.
Més informació