G. García: "La naturalitat de Pocoyó és un exemple a seguir per als adults"
El director i creador d’una de les sèries amb més èxit mundial ha estat un dels convidats de luxe de l'Encontre de Talents del festival Toon a Ville
Va sorgir del xoc entre la personalitat senzilla i espontània d'un nen qualsevol, com el Pocoyó, i la repressió que ens imposem els adults, representada per el seu amic, l'ànec Pato. No hi ha cap argument, simplement va néixer de la lluita entre personalitats antagòniques. Des del principi també vaig tenir clar que no volia que s'assemblés als Teletubbies. L'objetiu era fer la representació real d'un nen, amb l'autenticitat que tant els caracteritza i que hem perdut els adults.
Què pot aprendre un adult d'un nen en edat preescolar com el Pocoyó?
La seva naturalitat és un exemple a seguir. En aquest sentit, estic d'acord amb el que deia Pablo Picasso: “Tot nen és un artista. El problema és com seguir sent artista quan creixem”. Fins els 4 anys, els nens són petits extraterrestres comparats amb els adults. Hauríem de procurar fer-nos grans sense perdre l'espontaneïtat que teníem de petits.
Està immers en la creació d'una nova sèrie, Doomed, dirigida al públic jove i adult. Quin és el missatge?
He volgut invertir la selecció natural a partir d'animals no humanitzats i mal dissenyats amb un instint que els condueix a l'extinció, en comptes de a la supervivència. És una metàfora del comportament humà: som l'ésser més intel·ligent del planeta, però l'únic que actua en contra de sí mateix. Es tracta d'una sèrie d'animals amb un gen humà idiota, que els condueix a l'extinció.
Per exemple...
Un eriçó que li creixen les punxes cap a dins i se li claven als òrgans. Ho passa molt malament.
Com va arribar al món de l'animació?
De petit m'agradava molt dibuixar però quan vaig arribar a l'instiut em vaig oblidar perquè tenia altres prioritats. Me'n vaig adonar un dia que vaig veure El show de Ren i Stimpy, a principis dels noranta i em vaig dir a mi mateix: “Vull ser animador!”. Aleshores vaig marxar a Anglaterra a estudiar durant tres anys i després ja va arribar el meu primer projecte professional, Pocoyó.
I només tenia 28 anys... Un consell per als joves emprenedors?
Si creus molt en un projecte, continua fins a la mort. Malgrat els entrebancs, el que has de fer és el que t'agradi: vendre pomes que tu mateix menges. Aquesta és l'opció més honesta i amb més garanties d'èxit.
És necessari tenir talent per aconseguir que un projecte tingui èxit?
Sí, és bàsic, però també cal esforç i valentia. Cal combinar i dominar la part creativa i l'empresarial.