Marlene Mevong (exatleta): "Quan arriba la retirada, hauríem d’acompanyar els esportistes"

Marlene Mevong és una exatleta d'elit especialitzada en les proves de velocitat, els 100 i els 200 metres llisos. Després de dedicar 17 anys a l'atletisme, va fer el pas cap al món professional del dret i l'assessorament financer. La seva experiència com a esportista i el procés d'adaptació a una nova vida després de la competició centren aquesta entrevista, en què reflexiona sobre el desgast de l'esport d'alt nivell, la pèrdua d'identitat i la necessitat d'acompanyar els esportistes quan arriba la retirada.

Més info: La Gala Alma posa el focus en els reptes de deixar l'esport d'elit

Com comença la seva història amb l'atletisme? Quan descobreix que pot arribar a competir a escala internacional?

La meva història amb l'atletisme va començar gairebé per casualitat. De petita practicava karate i un dia, mentre era a les piscines municipals de Borja, el meu poble, el socorrista em va veure corrent per allà. Quan van arribar els meus pares, els va comentar que potser estaria bé que provés l'atletisme. Jo ni tan sols sabia què era allò, però quan em van explicar que era un esport en què podia passar-me l'estona corrent i jugant, no em va caldre gaire més per convèncer-me. Vaig deixar el karate i vaig començar a practicar atletisme. A partir d'aquí, tot va anar passant d'una manera força natural. Vaig començar competint a l'Aragó, van arribar els primers bons resultats, els rècords de l'Aragó, les classificacions per als Campionats d'Espanya, algunes medalles... I, gairebé sense adonar-me'n, allò que havia començat com un joc es va anar convertint en una cosa molt més seriosa, fins que em vaig acabar dedicant professionalment a l'atletisme.

Especialitzada en velocitat, va arribar a competir en un Campionat del Món d'atletisme. Quin va ser el moment més important de la seva carrera esportiva? Hi ha alguna competició que recordi especialment?

Crec que els moments que més et marquen en una carrera esportiva solen ser les primeres vegades. Perquè tot és nou, perquè ho vius amb una intensitat diferent, amb molts nervis, molta emoció i, sobretot, perquè són experiències que et queden gravades per sempre. Si n'hagués de triar un, probablement seria la primera vegada que vaig pujar al podi en un Campionat d'Espanya. A més, vaig tenir la sort que fos a Saragossa, al mateix pavelló on entrenava habitualment. Aconseguir aquella medalla a casa, envoltada de la meva gent i sentint tot aquell suport, ho va fer encara més especial. I, per descomptat, també recordo el meu primer Campionat del Món, a Sopot. Aquella sensació de viure una cosa per primera vegada és difícil de repetir.

Què significa competir en proves tan explosives com els 100 o els 200 metres? Com es prepara una cursa en què tot es pot decidir en qüestió de centèsimes?

Crec que qualsevol esportista que hagi arribat a dedicar-se professionalment a la seva disciplina et dirà que la seva és especialment difícil. I, en certa manera, tots tenen raó. Perquè quan busques assolir el teu màxim potencial, independentment de l'esport que practiquis, millorar una mica més cada vegada es converteix en un repte enorme. Cada disciplina té les seves pròpies exigències i dificultats, i crec que cap no és més fàcil que una altra quan el que persegueixes és arribar a la teva millor versió. En el cas de la velocitat, potser el més particular és que tota la feina de mesos, fins i tot d'anys, es concentra en tot just uns segons. Però crec que això, d'una manera o altra, passa en molts esports: el temps que dura una competició mai no reflecteix les hores de preparació que hi ha al darrere. I aquesta és també una de les parts més dures de l'esport. Pots portar mesos preparant-te per a una competició i que un mal dia, un petit error o simplement no trobar-te bé en aquell moment faci que tota aquella feina no es reflecteixi en el resultat. De vegades tens una única oportunitat per demostrar una cosa a la qual has dedicat moltíssim temps. I aprendre a conviure amb això també forma part de ser esportista.

Com era el seu dia a dia com a atleta d'alt nivell? Quines renúncies, dificultats o sacrificis hi havia darrere dels resultats?

Curiosament, una de les coses que més trobo a faltar de la meva etapa com a esportista és precisament el dia a dia. Ara que soc autònoma i he d'organitzar absolutament tota la meva feina, valoro molt aquella època en què pràcticament tota la meva vida estava planificada. Un esportista viu amb un calendari molt marcat. Saps quan entrenes, quan competeixes, quan descanses i què toca fer cada setmana. A més, tens tot un equip al darrere que s'encarrega d'organitzar bona part d'aquesta planificació. El teu entrenador et marca el camí i tu, en certa manera, funciones com un soldat: avui toca això, demà allò i la setmana vinent tenim una competició. La teva principal preocupació és complir el que tens al davant, sobreviure a la setmana d'entrenaments i arribar en les millors condicions possibles a la competició següent. Vius força centrada en el curt termini i, d'alguna manera, amb el pilot automàtic posat. Pel que fa a les renúncies, crec que tots renunciem a coses a la vida, siguem esportistes o no. Qualsevol persona que es dedica intensament a la seva professió sacrifica temps de lleure, moments amb la família o experiències personals. I moltes d'aquestes renúncies les fas convençuda, perquè entens que formen part del camí que has triat. Però també n'hi ha d'altres que, amb el temps, et pesen una mica més. En el meu cas, per exemple, de petita no somiava ser atleta, sinó advocada. L'esport va anar arribant de manera natural, però la meva vocació inicial era el dret. Vaig estudiar Dret a la Universitat de Barcelona i recordo com era de complicat compaginar els estudis, les pràctiques i els entrenaments al CAR. Dret és una carrera que exigeix moltíssimes hores d'estudi i memorització. I aquí és on notava especialment les limitacions. Mentre les meves companyes podien quedar-se estudiant fins a la matinada o dedicar més hores a preparar un examen, jo havia de parar. Perquè l'endemà tocava entrenar i el descans també formava part de la meva feina.

Quan mira enrere, sent que va arribar fins on volia arribar com a atleta? Li va quedar alguna espina clavada o algun objectiu que li hauria agradat assolir?

Crec que quan comences a aconseguir resultats, inevitablement també comences a somiar d'arribar una mica més lluny i a marcar-te nous objectius. Però, sincerament, quan miro enrere, sento que vaig arribar molt més lluny del que mai hauria imaginat i que vaig viure experiències amb les quals ni tan sols havia somiat. Per descomptat que sempre hi ha coses que t'hauria agradat aconseguir, però jo em quedo amb tot el que m'ha donat l'atletisme, que ha estat molt més del que m'ha pres. I no parlo només de resultats esportius, sinó, sobretot, de les persones que m'ha permès conèixer. Molts dels meus amics d'avui són persones que vaig conèixer quan era molt jove, gràcies a l'atletisme, i que continuen formant part de la meva vida. I això, per a mi, té un valor enorme. Al final, les medalles queden guardades, però les persones continuen al teu costat.

Quan comença a plantejar-se què farà quan acabi la seva carrera esportiva? Durant els anys de competició, ja pensava en la vida després de l'atletisme?

En el meu cas, crec que la transició va ser una mica diferent, perquè mai no vaig viure dues etapes completament separades: primer l'esport i després la vida professional. Per a mi, totes dues coses sempre van conviure. Des dels set anys tenia molt clar que volia estudiar Dret i ser advocada. Aquella era la meva primera gran il·lusió, i l'atletisme va ser una cosa que es va anar incorporant a la meva vida fins a convertir-se també en una de les meves grans passions. Així que, d'alguna manera, sempre vaig viure amb aquesta dualitat. Mentre perseguia els meus objectius esportius, també estava construint el meu futur fora de l'esport. Crec que vaig tenir la sort de tenir dos grans amors: l'atletisme i el món jurídic. I quan va arribar el moment de tancar la meva etapa esportiva, no vaig haver de començar a buscar què volia fer amb la meva vida, perquè ja hi havia una cosa que m'apassionava esperant-me. En aquest sentit, vaig ser molt afortunada, perquè quan es va acabar una etapa em vaig poder refugiar en l'altra.

Com va viure el moment de deixar de competir? Va ser una decisió pròpia o van ser les circumstàncies les que la van portar a fer-ho?

Crec que va ser una barreja de totes dues coses. Tant de bo les circumstàncies fossin sempre favorables, perquè segurament les nostres carreres esportives serien molt més llargues. Però la realitat és que, pel camí, van passant coses que, quan ets més jove, afrontes amb una altra energia i que, amb el pas dels anys, comencen a pesar cada vegada més. Arriba un moment en què comences a ser més conscient del peatge que has anat pagant, de les coses a les quals has renunciat i de l'esforç que suposa continuar. I comences a preguntar-te si vols seguir destinant tota aquella energia a l'esport o si ha arribat el moment d'invertir-la en altres projectes que et poden acompanyar durant molts més anys. A més, en el meu cas, cal tenir en compte que la velocitat és una disciplina amb una vida esportiva relativament curta. No és una modalitat en què puguis mantenir el màxim rendiment durant tants anys com passa en altres especialitats de l'atletisme. Al final, es van sumant les circumstàncies, el desgast i també un canvi en les teves pròpies prioritats. No és que deixis d'estimar l'esport, sinó que arriba un moment en què les ganes i l'energia per afrontar determinades situacions ja no són les mateixes. I aleshores prens la decisió que potser ha arribat el moment de tancar aquella etapa i començar a construir una nova vida fora de les pistes.

Qui era Marlene Mevong quan va deixar de ser atleta? Va ser difícil construir una identitat més enllà de l'esport?

És una bona pregunta, perquè crec que vaig trigar molts anys a trobar-ne la resposta. Feia 17 anys que anava pràcticament cada tarda a una pista d'atletisme. L'esport no era només el que feia, era una part enorme de qui era. I el canvi es nota fins i tot en les coses més petites. Recordo, per exemple, que vaig haver de renovar pràcticament tot l'armari. Havia passat tants anys vestint xandalls i vambes que, de sobte, aquella roba ja no encaixava amb la meva nova vida. I encara menys quan la meva transició professional va ser cap a un món tan diferent com el de la banca i l'àmbit jurídic, on els codis i les maneres de vestir són completament diferents. A més, deixar l'atletisme també va significar deixar el CAR de Sant Cugat, on vivia. Quan es va acabar la meva etapa esportiva, també es va acabar la meva beca i vaig haver de deixar el que durant anys havia estat casa meva. Així que no només canviava de professió, sinó que canviava pràcticament tota la meva vida. Però potser el més complicat va ser construir una nova identitat, no només per a mi, sinó també per als altres. Durant molts anys, en el meu entorn continuava sent «l'atleta», fins i tot quan ja feia temps que no competia. I és curiós, perquè avui em passa justament el contrari: per a moltes de les persones que em coneixen professionalment soc la Marlene, l'assessora financera, i algunes ni tan sols saben que vaig ser esportista. Crec que això reflecteix fins a quin punt vaig haver de construir una identitat completament nova. No vaig continuar vinculada a l'esport com a entrenadora ni treballant en una federació, sinó que vaig entrar en un sector que no tenia res a veure amb la meva vida anterior. I aconseguir que els altres, i també jo mateixa, deixéssim d'identificar-me únicament com a esportista va requerir temps. Perquè una carrera esportiva pot acabar d'un dia per l'altre, però construir una nova identitat és un procés que pot durar anys.

Què és el que més va trobar a faltar de la seva vida com a esportista? I què va ser el més difícil d'afrontar en aquesta nova etapa?

Sens dubte, el que més trobo a faltar és estar en forma. Hi ha un moment en la vida d'un esportista en què saps que el teu cos es troba en el seu màxim esplendor físic. És una sensació increïble, gairebé de sentir-te invencible. Corres i sembla que volis, sents que el cos et respon exactament com vols i ets conscient que has assolit un estat de forma extraordinari. I el millor és que ho saps i ho gaudeixes. Sincerament, és una sensació que no he tornat a experimentar de la mateixa manera. Ara la meva feina com a assessora financera m'exigeix passar moltíssimes hores asseguda davant d'un ordinador, entre números, càlculs i reunions. I trobo a faltar aquella sensació de plenitud física, de sentir que el teu cos està preparat per donar-ho tot. Pel que fa al més difícil d'afrontar, crec que va ser el que comentava abans: reconstruir la meva identitat i trobar el meu lloc en un món professional completament diferent. Perquè una cosa és saber a què et vols dedicar i una altra de ben diferent és aconseguir fer-t'hi un lloc, construir la teva trajectòria i aconseguir que et reconeguin pel que ets capaç d'aportar en aquesta nova etapa.

Com va ser el pas al món laboral fora de l'esport? Va sentir que les habilitats adquirides com a atleta li obrien portes o va haver de començar pràcticament de zero?

En el meu cas, afortunadament, no vaig haver de començar de zero. Mentre estudiava Dret, el Servei d'Atenció a l'Esportista del CAR em va ajudar a aconseguir unes pràctiques en un despatx d'advocats. Quan vaig acabar la carrera, vaig continuar treballant-hi tres anys més, compaginant-ho amb l'atletisme. Així que, quan vaig deixar de competir, ja tenia una certa experiència professional. A més, estava fent una cosa amb la qual havia somiat des dels set anys. Per a mi, treballar en un despatx d'advocats era una il·lusió enorme. I sempre he pensat que hi ha una cosa que una persona no pot amagar: les ganes de treballar i d'aprendre. Quan algú té una il·lusió autèntica pel que fa, això es nota en el seu dia a dia i les empreses també ho perceben. Ara bé, això no vol dir que no em trobés amb dificultats. Quan comparava la meva trajectòria amb la de les meves companyes d'universitat, veia que moltes havien tingut temps de fer formacions addicionals, treballar en diferents despatxos o adquirir experiències professionals que jo no havia pogut tenir per haver dedicat tants anys a l'esport. I aquí crec que hi ha una diferència important. Es parla molt de les habilitats que adquirim els esportistes, com ara la disciplina, la responsabilitat o la capacitat d'esforç, i per descomptat que són valuoses. Però hi ha sectors, com el dret o la banca, en què aquestes habilitats no substitueixen la formació especialitzada ni l'experiència pràctica. Pots haver estat una gran esportista, però això no vol dir que sàpigues interpretar una normativa, assessorar jurídicament un client o gestionar una cartera d'inversions. Són coneixements que has d'adquirir i demostrar, igual que qualsevol altre professional. Per això crec que l'esport em va donar eines molt valuoses, però també vaig haver d'aprendre moltes altres coses des de zero. I en aquest procés sí que vaig sentir que partia amb un cert retard respecte de persones que havien pogut dedicar tots aquells anys exclusivament a desenvolupar la seva carrera professional.

Creu que els esportistes d'elit estan prou preparats per afrontar la retirada? Què hauria de canviar en l'acompanyament que reben?

Crec que és una pregunta que hauria de respondre cada esportista individualment, perquè no hi ha una única manera de viure la retirada. Cadascú té les seves circumstàncies, els seus motius i la seva pròpia història. No és el mateix retirar-se del futbol que de la gimnàstica rítmica, per exemple. I precisament d'aquesta necessitat d'escoltar experiències diferents neix Gala Alma. El que sí que tinc clar és que la responsabilitat d'estar preparat per a la retirada no hauria de recaure exclusivament en l'esportista. Sempre poso l'exemple de l'atletisme: quan arribes a la cambra de crides, hi ha un moment en què el teu entrenador ja no et pot acompanyar. A partir d'aquí, ets tu sola davant de la competició. Ja hem demanat als esportistes que aprenguin a afrontar sols aquell moment. Crec que, quan arriba la retirada, hauríem de fer justament el contrari: acompanyar-los. I acompanyar vol dir entendre que aquesta transició té moltes dimensions: psicològica, laboral i també financera. Des de la meva experiència professional, el meu granet de sorra és precisament aquest últim àmbit. Ajudar-los a planificar el seu futur econòmic perquè, quan arribi el moment de deixar de competir, la incertesa financera no sigui un altre peatge que hagin de pagar. Però, sobretot, crec que necessitem escoltar més els mateixos esportistes. Els que ja han viscut aquesta transició i els que encara competeixen. Donar-los veu, entendre les seves realitats i deixar de tractar la retirada com si fos una experiència igual per a tothom. Aquest és precisament un dels grans propòsits de Gala Alma.

D'aquesta experiència neix Gala Alma. Què la va portar a impulsar-la i què li agradaria que canviés en la manera com el món de l'esport acompanya els atletes quan arriba el final de la seva carrera?

Gala Alma neix, en gran part, d'adonar-me que moltes de les coses que jo havia viscut durant la meva transició no eren experiències aïllades, sinó que es repetien en altres esportistes. I també de prendre consciència que, malgrat tot, jo havia estat força afortunada. La meva feina com a assessora financera consisteix, en bona mesura, a escoltar les persones, entendre les seves circumstàncies i ajudar-les a planificar el seu futur. I com que molts dels meus amics provenen del món de l'esport, aquestes converses també formen part de la meva vida personal. A més, pertanyem a una generació que va deixar de competir ja fa uns quants anys, cosa que ens permet mirar enrere amb una certa perspectiva i veure com han evolucionat les nostres vides. I comences a descobrir situacions molt diferents: esportistes que han viscut transicions especialment difícils i d'altres que, fins i tot anys després de retirar-se, continuen trobant aspectes importants de la seva vida que van quedar desatesos, com ara les cotitzacions o el seu historial mèdic. Va ser arran d'aquestes converses que vaig començar a contactar amb altres esportistes i vaig comprovar que aquestes inquietuds eren molt més habituals del que m'imaginava. Així va néixer Gala Alma. De la necessitat d'escoltar, compartir experiències i posar el focus en una etapa de la vida de l'esportista de la qual encara es parla poc. No pretenc que una gala resolgui tots aquests problemes, però sí que contribueixi a donar-los visibilitat, generar converses i acostar els esportistes al món empresarial. I aquesta última part és especialment important per a mi. Perquè Gala Alma no reuneix únicament esportistes. Una part important dels assistents són empresaris i professionals que ja tenen una sensibilitat especial envers l'esport i que entenen el valor que un esportista pot aportar a les seves organitzacions. Persones que poden obrir portes, incorporar aquest talent als seus equips o generar noves oportunitats de col·laboració professional. M'agradaria que Gala Alma fos també aquest punt de trobada on dos mons que tenen molt a aportar-se es puguin conèixer i establir relacions. Perquè donar visibilitat a una realitat és important, però si, a més, aconseguim que d'aquestes converses neixin oportunitats reals, haurem fet un pas més.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.