Mirar d'una altra manera el món, amb la fotografia d'Yves Dimant

Yves Dimant és un jove artista valldoreixenc, nascut a Barcelona l'any 1988, que treballa en el camp de la fotografia. Fill de mare belga i pare argentí, la seva afició per viatjar li ve de tota la vida. També des de petit ha mostrat inquietud per la creació artística, amb contacte amb els materials. Va ser a l'adolescència, quan havia de decidir quin camí seguir, que va descobrir la fotografia. "El meu germà gran tenia una càmera analògica, i sempre m'havia captiva el tema dels carrets, i fer fotografies en blanc i negre", explica.

Va ser l'any 2006 quan es va comprar la seva primera càmera, just abans d'iniciar un viatge per Europa de l'est. "Va ser com la meva fixació: vull una càmera i vull començar a fer jo les fotos", recorda. Va ser llavors quan es va iniciar en aquest món, i l'any següent s'inscrivia a fer fotografia a Barcelona. Però de seguida en va necessitar més. El procés d'estudi del digital se'm quedava curt i vaig començar a buscar sobre l'analògic, perquè crec que tenia aquesta necessitat de tornar a tocar".

En aquell moment va descobrir que la fotografia és tot el procés. "Per mi la fotografia no s'acaba en disparar i gravar una imatge a una pel·lícula sensible, o un sensor digital, sinó que representa un viatge en el temps des que prens la fotografia, o fins i tot abans si has investigat, fins que dispares, fins que després ho reveles (sigui digital o analògic), descriu, afegint que "amb l'analògic és encara més evident, perquè tens un temps que tu no veuràs la imatge; està allà latent, però no l'has revelat, i després et tornes a descobrir".

"Et tornes a descobrir el que has fotografiat; tornes a descobrir com ho has fotografiat; i et tornes a descobrir a tu, a com estaves allà i com estàs ara rebent aquella informació que vas registrar en aquell moment", argumenta. Aquest és el diàleg que comprèn per Dimant la fotografia. "Sempre estem intentant congelar el moment, i per mi el més interessant és aquest procés de treball llarg i de viatge en els temps, que crec que és molt enriquidor, perquè vas construint un llenguatge o uns arguments molt ric".

Un procés, el de la fotografia, que serveix a Dimant per entendre el món. "M'ajuda a mirar-lo, entendre'l també com a procés, però sobretot m'ajuda a mirar d'una altra manera el món. A poder-lo contemplar i, de vegades, intentar contemplar i viure el moment a la vegada". En aquest sentit, destaca que "et para la velocitat en què vivim constantment, i més en aquests últims temps que tot corre molt de pressa, i això de congelar és com parar, i tornar a aquell moment. Té una part terapèutica, crec també".

El treball més recent de Dimant, realitzat conjuntament amb el també santcugatenc Dani Velázquez, és l'exposició "Where is everyone", englobat dins del projecte documental La Jungle.

La Jungle intenta documentar un camp de refugiats al nord de França, a la ciutat de Calais. Un projecte que, com descriu el fotògraf, va néixer "amb una necessitat d'activisme, en resposta a la impotència davant de la crisi de refugiats; tenia la necessitat de fer alguna cosa". En aquell moment es va ajuntar amb Velázquez i plegats van engegar la iniciativa, aprofitant els seus coneixements (fotògraf i periodista de formació, respectivament).

"Vam començar un projecte de documentació sobre diferents camps de refugiats fins que vam caure sobre Calais, que era un camp diferent, era un assentament sense una gran organització darrere, bàsicament a partir d'iniciativa privada de la gent que anava a ajudar.", explica. Va ser durant el procés que vam decidir focalitzar-se en un documental audiovisual. Un procés de treball d'any i mig de durada que culmina amb l'exposició i estrena del documental que ara es pot veure a És-fera 72.

Per portar-lo a terme, han fet diferents viatges a Calais. El primer cop, l'abril de 2016. Una experiència que descriu com a "molt potent". "Vam arribar en un moment una mica convuls, on venien d'haver-hi una violència extrema per part de l'estat, i hi havia hagut molta revolta social dins d'aquest món", recorda.

El primer que van voler fer va ser trencar la barrera que els separava de les persones refugiades. "Vam posar-nos directament dins amb la càmera per davant, distanciant-nos una mica dels mitjans de comunicació, perquè ens vam trobar que periodistes i grans mitjans de comunicació havien "prostituït" el tema, anant a fer la seva feina en moments crítics, i marxant de seguida. Per això la gent no volia mostrar la seva cara", aclareix. "En el moment en què comencem a obrir-nos i comencem a viure i sentir les coses, i treballant des del respecte i des del tu a tu, la gent va començar-se a obrir a nosaltres", afegeix.

Una experiència que, en l'àmbit personal, no oblidarà mai. "Una de les coses més dures, per mi, va ser la tornada el primer cop. Quan vam tornar després d'aquest primer període, deixes la gent allà i tu tornes perquè has de venir a treballar, i has de seguir les teves coses, i sents que estàs abandonant a la gent que aprecies, que has conegut, que valores".

En aquesta pausa va ser quan van començar a elaborar el guió de La Jungle. "Hi havia una diferenciació pel que fa a focus, en el documental, i és que ens volíem focalitzar molt en els voluntaris, és a dir, volíem canviar la mirada. Que no fossin els refugiats els protagonistes, que també, però ens semblava molt interessant, per apropar a la societat europea a aquests problemes, visualitzar-se i empatitzar. Fer de mirall amb un voluntari que és com tu, o com jo", detalla.

Un focus que es complementava amb la voluntat de donar positivisme a la situació. Un positivisme reflectit en el fet de mostrar que "sí que és possible fer coses, i sí que és possible canviar el món, encara que sigui aquests dies que estàs allà".

L'objectiu de tot plegat, "mostrar una realitat, des d'un punt de vista subjectiu, òbviament", apunta Dimant. I argumenta que creu que "no existeix la imparcialitat i l'objectivitat, i menys sent documentalista; però crec que és important registrar fets, tots els fets, però en aquests casos més encara, per enriquir els documents i la història, i perquè algú pugui veure-ho i que tingui una altra visió que la que s'estava donant, sobretot per part dels grans mitjans de comunicació, que des del meu punt de vista era distorsionada en part".

Un projecte personal, però també un repte professional per Dimant. "Era un repte anar a un lloc amb un conflicte molt concret i confrontar-se amb el patiment dels altres, perquè és molt delicat, i quan fas, en el meu cas, fotografia, on sempre estàs idealitzant la bellesa de la imatge com una manera de comunicar, quan parles de causes negatives sempre tens un dilema moral i ètic sobre com tractes això i com ho vols reflectir. Per molt que després la bellesa ajudi a transmetre el missatge. Crec que aquesta és una mica la conclusió. I sempre des del respecte".

El resultat del treball es pot visitar a És-fera 72, un nou espai artístic de Sant Cugat que, com explica Yves Dimant, "neix d'una necessitat bàsica que teníem els quatre fundadors i participants d'aquesta iniciativa de tenir un espai de treball on realitzar tot el nostre procés de treball i on no estar sols, on compartir i que hi hagi un diàleg". I és que "el fet de compartir la feina, no tan sols acabada sinó també durant el procés, dona força. Et dona un diàleg i et dona reflexions, per refermar-te o per canviar també", afegeix.

Un espai que, a més, facilita tenir més força de cara al públic. "Agafem força també com entitat o com a iniciativa, en aquest cas, una iniciativa sense ànim de lucre", explica, naixent, en aquest sentit, amb l'objectiu de revolucionar una mica l'àmbit cultural i artístic de Sant Cugat, que sempre l'hem vist amb una certa crítica, on la gent jove, o ja no només joves, sinó la gent que està fent alguna cosa actual, no té molta cabuda, en general". Per això disposa d'una galeria, on s'ofereix un espai a artistes emergents amb l'objectiu de potenciar-los.