21-D: un empat històric
El nacionalisme català en els seus millors moments electorals (1984-1992) va assolir el 50,7% dels vots (CiU més ERC).
El lector em perdonarà que aquest cop no parli de coses locals. No vull referir-me als aspectes més conjunturals que ha donat de si la jornada del proppassat 21, ni parlar de la complexa situació política i, sobretot, parlamentària que ha produït. Se’m permetrà que com a historiador posi les ulleres de mirar lluny per intentar esbrinar en quina situació estem.
El nacionalisme català en els seus millors moments electorals (1984-1992) va assolir el 50,7% dels vots (CiU més ERC). Abans de l’inici del que hem anomenat procés (2010) assolí un 48,8% (CiU, ERC i SI). El dia 21, ja reconvertit en independentisme, va assolir un 47,5% (JxCat, ERC i CUP), és a dir, durant tot el procés ha disminuït un punt i escaig. Amb tot el que hem viscut és un resultat ben magre, certament.
Per la seva part, el que es ve denominant unionisme o constitucionalisme, el període 1984-1992 obtingué un 35,4% dels vots; el 2010, un 34,2%; i el proppassat dia 21 un 43,8%. En definitiva, d’una relació 48,8%/34,2% el 2010 hem passat a un 47,5%/43,8%. Molt a prop de l’empat. Però allò que més cal destacar és l’augment del vot aliè a l’espai catalanista. Si durant el període 1984-1992 només significava un escàs 6,3% (PP) i el 2010 encara no havia assolit el 16% (PP més C’s), ara és del 29,6% (C’s més PP).
L’independentisme sembla haver tocat sostre i, a més, ha allunyat del catalanisme, amb el que això significa, a una part molt significativa dels catalans, especialment els sectors més populars de l’àrea metropolitana. Així no es pot construir un projecte nacional amb futur. Cal tornar a l’espai central del catalanisme.