A l'aixopluc de Déu

La setmana passada a tot el món, cristians de diferents confessions ens hem aplegat per pregar

27.01.2012 05.00 h.

Hem demanat la força del Senyor per deixar de posar obstacles als grans anhels que Jesús manifestà obertament en el sant sopar: pregava al Pare amb insistència que els deixebles ens mantinguéssim en la unitat. Ell coneixia bé les diferències que hi havia entre els primers deixebles i les dels que vindríem després. I no va reclamar uniformitat sinó comunió, és a dir, la concòrdia en un mateix esperit. Hem de reconèixer que no hem complert la voluntat del Senyor: Entre nosaltres es mantenen les divisions. Als catòlics aviat farà mig segle que el Concili Vaticà II ens va reclamar l’atenció sobre aquest gran objectiu i encara ens pesen més les pròpies històries que la història de la Salvació. Els nostres embolics ens priven de prestar l’atenció preferent a la mirada amorosa del Pare de la misericòrdia.

Tendim a cercar aixopluc entre nosaltres, cosa que no és de Déu i ens fa insegurs i recelosos. Ens ajudarà a alliberar-nos d’aquest pes feixuc una encertada observació de Martí Luter: “La misericòrdia de Déu és com el cel (el firmament) que sempre es manté ferm sobre nosaltres. Al seu aixopluc estem segurs, siguem on siguem”.